L'ús d'un llenguatge planer, amb la inclusió de nombrosos exemples i anècdotes, i també l'elevada qualitat de les il·lustracions que les decoraven van afavorir que les obres del religiós franciscà gironí Francesc Eiximenis (1330-1409) fossin més difoses que les dels seus coetanis. Aquesta és la tesi de l'exposició La llum de l'Edat Mitjana a la literatura catalana, que es pot visitar fins el 22 de maig a la seu de la Biblioteca Nacional d'Espanya, a Madrid, i que mostra alguns dels llibres d'Eiximenis que s'hi conserven, al costat d'altres d'autors del mateix període i àmbit lingüístic (la qual cosa ha provocat una certa polèmica aquesta mateixa setmana; veure peça a la pàgina 7).

De fet, aquesta tendència d'Eiximenis fa temps que és coneguda i que ha estat abastament estudiada i exposada. Per exemple, l'historiador i arxiver Ramon Alberch i Fugeras ja comentava en un article publicat al Dominical del Diari de Girona el novembre del 2001 que «Francesc Eiximenis, el docte frare gironí, tot i ser un escriptor sobri i precís, tenia molt clar que en els seus llibres calia introduir-hi contes, faules, refranys, i proverbis escrits amb intenció humorística per tal d'atreure el poble als principis de l'església d'una manera entretinguda».

Això provocaria que temes aparentment mundans com els vicis, el tarannà dels pagesos, el sexe o el menjar formessin part de manera habitual dels seus textos, i que n'hi dediqués d'específics. De fet, el gastrònom Jaume Fàbrega, col·laborador de Diari de Giorna, s'ha referit en diverses ocasions a un text molt concret d'Eiximenis, de qui diu que «representa l'etapa més brillant de la cultura del nostre país. És autor de la magna obra Terç del crestià. Però d'aquesta mena de suma del saber medieval, ens n'interessa particularment el llibre Com usar bé de beure e menjar (un títol convencional, posat a posteriori). Podem considerar aquesta obra sorprenent, com el primer manual gastronòmic europeu. Eiximenis hi dona constància del grau d'expansió i refinament a què havia arribat l'entorn de la cuina catalana baixmedieval, que, a través de la seva difusió a Itàlia, esdevé una cuina de referència, que influeix sobre les altres. Hugh Johnson, el màxim expert mundial sobre els vins, esmenta Francesc Eiximenis com el principal enòleg de la història d'Europa». En aquest treball, afegeix Fàbrega, «Eiximenis crea la figura literària d'´un golafre ecclesiàstich', un veritable gurmet medieval, que no em sé estar de pensar que fou inspirada en un canonge de la catedral de Girona. A partir de les ´coses delitables' que ens hi presenta (i que són les que menja l'eclesiàstic esmentat), podríem acompanyar-lo en els seus àpats. Degustaríem un menú d'una època en què, segons el mateix Eiximenis, i després d'Itàlia,´la nació catalana era eximpli de totes altres gents christianes en menjar honest e en temprat beure; e sens dubte aquesta és la veritat, que catalans són los pus temprats hòmens en viure que sien al món'. Eiximenis no solament ens explica els comports i les normes de convivència (entrant, fins i tot, en els detalls més escatològics), sinó que dona una visió moral del món de la gastronomia i el convit. La litúrgia i el comport a taula Francesc Eiximenis escriu un autèntic manual de ´comport' (com es deia a l'edat mitjana, amb una bonica paraula): avui en diríem de bones maneres. ´Parlar en convit deu ésser de rialles o de matèries plaents que negú no offenen, e de coses agradables qui no toquen negú en especial'» (Francesc Eiximenis, Com usar bé de beure e menjar, cap. XXXVI).

L'eix de l'exposició

Tornant a l'exposició de la Biblioteca Nacional a Madrid, els seus responsables expliquen que «el nucli central de la mostra s'articula al voltant de la prolixa producció literària del franciscà Francesc Eiximenis, nascut a Girona cap al 1330. Eiximenis, format en centres universitaris de la categoria de París i Oxford, va rebre el títol de mestre de Teologia a la Universitat de Tolosa, a instàncies de Pere IV el Cerimoniós. Les excel·lents relacions que va conrear amb la reialesa de la Corona d'Aragó i amb la cúria pontifícia instal·lada a Avinyó, es van mantenir al llarg de la seva vida. Al final dels seus dies, Benet XIII el va nomenar patriarca de Jerusalem i bisbe d'Elna. Francesc Eiximenis va morir a Perpinyà cap al mes d'abril de 1409, encara que bona part de la seva existència va transcórrer a València, ciutat on residia des del 1383».

En la presentació de l'exposició també s'hi explica que «en paral·lel a aquesta activa vida política i religiosa, Eiximenis va ser un notable moralista i teòleg de tradició escolàstica. La seva copiosa obra literària resulta suggerent per al lector actual ja que plasma de manera viva i directa la societat del seu temps. Per a Eiximenis, la captació del detall pintoresc que servia per alliçonar i distreure el lector laic, queda per sobre del sentit enciclopèdic de la narració, interpolada amb abundants exempla. Aquesta singularitat, al costat de la profusa il·luminació dels seus textos, desconeguda en altres lectures medievals de la Península Ibèrica, va facilitar l'àmplia difusió de l'obra d'Eiximenis. Obres d'autors castellans de l'envergadura del marquès de Santillana o el Corbacho d'Alfonso Martínez de Toledo van ser refractàries a qualsevol tipus d'il·lustració. Aquesta afirmació també es fa extensiva a la Corona d'Aragó, territori on els escrits de Bernat Metge o de sor Isabel de Villena, abadessa del convent de la Trinitat de València, influents en altres àmbits de la cultura, tampoc es van il·luminar».

Precisament per demostrar la bellesa d'aquestes il·lustracions, la Biblioteca Nacional exposa aquests dies (la mostra va ser inaugurada el 19 de febrer) els exemplars que conserva d'alguns dels títols més emblemàtic d'Eiximenis, en unes peces d'una bellesa i un valor incalculables: «Entre la seva producció literària destaca Lo Crestià, magna enciclopèdia que incloïa la redacció de tretze volums dels quals només va concloure el Primer, el Segon, el Terç i el Dotzè o Regiment de Prínceps. Sense cap dubte, una de les aportacions iconogràfiques més rellevants d'aquest període emergeix en el frontispici del Terç del Crestià, promogut per Ramon Çavall, patrici barceloní que va formar part del govern municipal sota els regnats de Joan i i de Martí l'Humà». Aquesta és la peça estrella de la mostra, i al seu costat s'hi mostren «altres obres escrites per Eiximenis com el Llibre dels àngels, el Llibre de les dones i Scala Dei o Tractat de Contemplació.

Al seu costat s'hi han exposat una sèrie de còdexs procedents de diferents zones de parla catalana, i també alguns que són traduccions de textos francesos. S'hi pot veure, per exemple, la versió catalana de la Somme le Roi del pare dominic Lorens d'Orleans, redactada el 1279 per al rei Felip l'Ardit de França: «Aquest tractat de ´Vicis i virtuts', escrit amb un estil agradable i amè va facilitar que es convertís en una de les lectures religioses més divulgades durant els segles medievals». Els responsables de l'exposició també destaquen el valor artístic del Breviari d'Amor, «immens poema en occità compost a finals de segle XIII per Matfre Ermengaud, religiós de Besiers que havia estat jurista i poeta trobador», i elogien també les il·luminacions del Memorial de la fe cristiana, «redactat en valencià, cap al 1440, pel cavaller i seglar Francesc de Pertusa».

Un altre apartat de l'exposició està dedicat a textos en llengua catalana de base jurídica com la Rúbrica de privilegis i las Ordinacions de cort. En aquest apartat també hi ha un exemplar del Cerimonial de consagració i coronació dels reis i reines d'Aragó , promulgat per Pere IV el Cerimoniós i que «especifica amb extremada minuciositat els ritus i oracions que componien aquesta cerimònia». La mostra també inclou alguns exemples de llibres de cavalleria.