El gastronòmada existeix per la insaciable curiositat culinària de l'ésser humà i des del mateix moment en el qual no a tot arreu cuinen el mateix. Els viatges low cost han abaratit aquesta mena d'experiència sensorial i també l'han simplificat, però sempre han existit els viatgers lliurats a la recerca i al plaer gastronòmic. En el meu cas, més de dos terços de la vida els he passat anotant en llibretes els àpats i restaurants en què em disposava a gaudir de la taula o patir un desengany, el fruit de la indagació en els mercats dels productes que em resultaven nous i les coses que em venia de gust posar-me a la boca en ciutats de països que ja coneixia o em resultaven aliens.

Amb el menjar s'alimenta un però també ho fa l'escriptura. Pocs escriptors itinerants s'hi van obsessionar tant com Sybille Bedford, de la qual crec que mai els he explicat res malgrat el temps transcorregut en aquestes pàgines i tan plaents com m'han resultat sempre els seus llibres. Amb Bedford, el vi s'apodera del paràgraf i les ciutats cobren vida a través dels plats que tasta l'autora, per exemple a Pleasures and Landscapes (Plaers i paisatges), que no disposa, tinc entès, de traducció al castellà ni al català i que va publicar Daunt Books a finals de segle passat, però que recomano a aquells per als quals l'idioma anglès no suposa un obstacle. Es tracta d'una col·lecció de vuit assajos dels seus viatges per Europa durant 30 anys, entre 1948 i 1978. A la Roma dels seixanta surt a sopar cada nit, enumerant fins a perdre l'alè el menjar, les tòfones blanques «ratllades a la taula sobre un bon plat de pasta d'ou», les taronges sicilianes, les varietats de peix; la bistecca alla fiorentina, a Florència; els dolços, les cruixents pizzes, i a França, reflecteix en el seu quadern un diari de Bordeus i el voleteig incessant entorn dels grands crus clases, Latour, Margaux, Mouton, amb l'entusiasme i el coneixement de qui sap de què parla. Per Bedford, el menjar i el vi eren una preocupació apassionada, i fa l'efecte quan escriu que pocs en saben més que ella sobre aquestes coses.

Durant tres dècades, Sybille Bedford (Charlottenburg, Imperi alemany, 1911-Londres, 2006) va viatjar per Itàlia, Suïssa, França, Dinamarca, Portugal i Iugoslàvia. Les cròniques d'aquests viatges de descobriment proporcionen un registre fascinant de l'evolució gradual d'Europa des de la indigència de la postguerra fins a la prosperitat impulsada per una indústria turística en ràpida expansió. Com algú que va passar gran part de la seva joventut en la relativa tranquil·litat de la costa d'Itàlia i el sud de França, és comprensible que Bedford considerés gran part d'això amb disgust i, en canvi, mai comet l'arrogància de distanciar-se'n. Tot el contrari, examina aquest món en transformació amb una curiositat indestructible, centrant-se amb el seu ull de novel·lista no només en les edificacions i el paisatge, sinó també en els personatges que troba pel camí. I, per descomptat, en el menjar.

El seu pare, el baró Maximilian von Schoenebeck, era el segon fill d'un noble bavarès. Va exercir l'aprenentatge en la cavalleria prussiana, «aquest cos desmesurat d'abellots que xocaven sabres, aquest estat dins de l'estat, aquest terreny per a la juguesca d'una aristocràcia insolent i ociosa», com ella mateixa va escriure. Li agradava provar sort amb la ruleta, i la cuina gurmet, que ell mateix practicava amb una estufa portàtil que guardava en un estoig de pell de porc. Lisa Bernhardt va ser la seva segona esposa, vint anys més jove que ell. Llegia i parlava francès, anglès, alemany i probablement italià, i tenia ambicions com a escriptora, però es distreia massa parlant. Bedford va explicar que ella li havia inculcat la idea que escriure era una cosa grandiosa i va comentar que ser educada per parlar de Dostoievski durant l'esmorzar havia resultat un gran avantatge per poder dedicar-se més tard a la literatura.

Sybille Bedford, a més de ficció, va escriure llibres de viatges, cròniques de casos famosos davant els tribunals -una matèria que dominava per haver estudiat lleis-, i ja complerts els noranta anys, les seves memòries. No va deixar en realitat de recrear la seva pròpia vida efervescent i itinerant en gairebé tot el que va firmar. Va intentar processar la història dels seus orígens en quatre novel·les, cadascuna de les quals és una autobiografia familiar disfressada de manera diferent. Llegir-la és entrar en un estrany espai de brillantor lenticular, en part a causa del glamour que desprenen: Berlín, Roma, París, Nova York, on Bedford es va mantenir al marge de la guerra a Europa en la dècada de 1940, i especialment Sanary-sur-Mer, Costa Blava, el lloc on ella i la seva mare es van establir durant alguns anys entre les colònies d'emigrats de les dècades de 1920 i 1930. Es va convertir en una mena de filla adoptada dels Huxley (Aldous). Va arrossegar un caniche negre a través dels Estats Units per als Mann (Thomas); va beure còctels a París amb Jane Bowles i Martha Gellhorn; a Grasse i Califòrnia cuinava i menjava amb MFK Fisher i Julia Child. I quan es va instal·lar a Anglaterra a la dècada de 1960, la popular escriptora britànica de cuina Elizabeth David li va dir que el fragment de la seva primera novel·la (El legado, Ediciones Gatopardo) en què descriu un dinar amb eriçons de mar és una de les expressions més lluminoses i commovedores de la Mediterrània que coneixia. Atenció: «Els eriçons de mar van arribar amuntegats en una pila cuirassada, negra i violeta, escalonats sobre brunyides pues, com un d'aquells detalls inexplicables d'un fons renaixentista, un turó amb cards i una ermita, mostrant, dins de cada closca trencada, el dibuix d'una tendra estrella de mar». Després venia el llobarro amb la seva crosta, acabada de sortir d'unes flames avivades amb romaní i fonoll.