És un paisatge típicament dalinià, encara que amb un format peculiar (molt allargat, fa 14 x 52 centímetres), que va ser pintat el 1937, es titula Eco antropomòrfic i es pot veure al museu Dalí de St. Petersburg, a Florida, del qual n’ha sortit poques vegades: només s’ha exhibit en tres indrets més dels Estats Units (Nova York, Tallahasee i Los Angeles) i a Londres. El matrimoni de col·leccionistes format per Albert Reynolds Morse i Eleanor Morse, impulsors del museu de Florida, el van adquirir el mes de juny del 1961, ara en fa cinquanta anys, sense saber que qui el venia era un destacat polític català, Josep Tarradellas, el president de la Generalitat a l’exili, que es va haver de desprendre d’aquella obra per poder fer front a la greu situació econòmica en què es trobava, amb molts deutes i la pressió dels creditors. Dos figuerencs amics d’infància, el mateix Salvador Dalí i el Comissari de Propaganda de la Generalitat durant la Guerra, Jaume «Met» Miravitlles, van tenir un paper destacat en aquella operació, en la qual també va intervenir l’industrial i polític Francesc Senyal (Castellbell i el Vilar, 1897-Ciutat de Mèxic, 1975).
«Aquesta pintura ofereix als espectadors una visió del paisatge natiu de Dalí -expliquen els responsables del museu de St. Petersburg sobre Eco antropomòrfic-. A la banda esquerra, Dalí recrea un record infantil de la vista a través de la finestra de la seva aula a l’Escola dels Germans Maristes. Enmig del bell paisatge català, l’església romànica de Santa Maria de Vilabertran es troba al cim d’un turó a prop. El campanar desencadena un record de la germana menor de Dalí, Anna Maria, i el campanar de la seva escola (va ser destruït durant la Guerra Civil espanyola). Aquestes dues visions generen la transformació d’un campanar arquitectònic a una nena saltant la corda. Aquesta transició es realitza quan l’ull de l’espectador recorre el llenç d’esquerra a dreta, ressaltant la forma de campana repetida que es veu a la torre de l’església, la mitra de bisbe pintada en primer pla i, finalment, la nena saltant la corda a la plataforma de la part dreta. En el primer pla central, Dalí pinta Sant Jordi derrotant el drac serpentí vermell davant dels nevats Pirineus. Sant Jordi és el patró de Catalunya». Tot d’elements dalinians, com es pot comprovar, són presents en aquest quadre que Dalí va pintar l’any 1937 i que Tarradellas (Cervelló, 1899-Barcelona, 1988) hauria adquirit poc després: segons publicava El País l’any 2019, el llavors conseller de Finances de la Generalitat es va gastar en l’últim any i mig de la guerra prop de 115.000 pessetes en obres d’art, suposadament com a inversió veient que les coses anaven mal dades per a la República. «En gairebé quaranta anys d’un exili cada vegada més penós, el president de la Generalitat va haver d’usar els seus quadres per subsistir i fer que altres l’ajudessin a fer-ho», escrivia Joan Esculies en aquella informació.
Amics d’infància a Nova York
Un dels quadres que va usar precisament per subsistir va ser Eco antropomòrfic; davant dels cada vegada més greus problemes econòmics que tenia a l’exili francès de Saint-Martin-le-Beau, l’any 1960 va demanar a Jaume Miravitlles (Figueres, 1906-Barcelona, 1988), que era amic de Dalí i que residia a Nova York (on exercia de periodista), que l’ajudés a vendre aquell quadre per uns 10.000 dòlars.
Miravitlles havia estudiat al Col·legi Empordanès i als Maristes, on va coincidir amb Salvador Dalí (Figueres, 1904-1989); tots dos es farien amics i mantindrien una bona relació fins al final de les seves vides. De joves, per exemple, van ser arrestats l’any 1918, quan durant les celebracions a Figueres de la victòria aliada en la primera guerra mundial van ser acusats de cremar una bandera espanyola. També van impulsar plegats la revista Studium, i igualment amb Dalí i amb altres persones, Miravitlles –procedent d’una família d’ideals republicans i catalanistes–, va contribuir a la fundació, el 1921, d’un grup probolxevic. La seva relació va quedar estroncada durant la guerra civil, però la van reprendre quan a mitjans de la dècada de 1940 Miravitlles s’instal·laria a Nova York, ciutat on Dalí vivia alguns mesos cada any.
Quan Tarradellas demana ajuda a Miravitlles passa un mal moment econòmic. Un de tants que havien començat a l’inici de la dècada dels 50 quan encara no ostentava el càrrec president de la Generalitat de Catalunya a l’exili i que no s’acabarien ja fins al seu retorn a Catalunya. Endeutat, perseguit pels creditors, amb comptes en números vermells, com a últim recurs havia decidit despendre’s de la joia de la corona de la seva notable pinacoteca. Amb aquesta intenció, va enviar Eco antropomòrfic a Nova York, a casa de Miravitlles, perquè aquest procurés, amb l’ajuda de Dalí, vendre’l al millor preu possible, amb aquells 10.000 dòlars com a objectiu. Nombrosa documentació que es conserva a l’arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, al monestir de Poblet, dóna detalls de l’operació, que el periodista Josep Playà va revelar en un reportatge a La Vanguardia l’any 2016, en el qual explicava que «en una de les últimes entrevistes concedides per Miravitlles (15 de maig de 1984), aquest va afirmar que Dalí li havia fet tres favors: havia reclamat el quadre per acabar-lo, com si fos de la seva propietat, de tal manera que s’evitava l’impost de importació; l’havia signat -a la part inferior esquerra es llegeix: ‘Gala Salvador Dalí’-, i havia fet un petit retoc, atès que en el trasllat va patir una lleu esgarrinxada. Quin va ser aquest retoc? No se sap. Però com a hipòtesi es pot dir que tant la petita figura de bisbe amb el bàcul com la de Sant Jordi i el drac, que apareixen al centre del quadre i de la plana són propis del 1961 més que del 1937».
Però hi ha més cartes, sobre aquella transacció, la concreció de la qual s’allargava en el temps, posant molt nerviós Tarradellas. És per això que va intentar utilitzar Senyal (establert a Nova York com a representant d’una empresa d’importació i exportació) per pressionar Miravitlles. Joan Esculies explicava a Regió 7 l’estiu passat, basant-se en correspondència inèdita que també es conserva a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, que «com que feia setmanes que Tarradellas escrivia a Miravitlles però aquest no responia i la situació econòmica cada dia l’ofegava més, el 3 de maig de 1961 va contactar amb Senyal per tal que l’ajudés. ‘Tinc el pressentiment que si tu no hi intervens, no per mala voluntat del Met ni molt menys, però sí degut a les seves múltiples ocupacions, la resolució d’aquest problema pot encara retrassar-se’».
Les gestions de Senyal van accelerar l’operació, encara que es va presentar un segon problema: «Dalí havia signat i reparat una mica el quadre, que en el trajecte transoceànic va patir un petit desperfecte. Això era conegut. La correspondència inèdita, però, descobreix que quan ja havia sorgit un interessat, el comprador hi va trobar un altre desperfecte. Això va desfer l’operació i en començar aquell maig de 1961 va caldre reparar el quadre de nou».
En els dies i setmanes posteriors, el problema va ser la negociació pel preu, perquè va aparèixer un comprador, però només oferia 8.000 dòlars pel quadre, i Dalí bloquejava la transacció perquè creia que aquest preu el rebaixava de categoria.
A principis de juny hi havia dos compradors que oferien 8.500 dòlars, i Senyal tranquil·litzava Tarradellas dient-li que Miravitlles ho estava gestionant tot plegat amb diligència, posant-hi «tot el seu admirable esforç i solament han estat els imponderables que han dilatat més temps del que tu amb sobrada raó desitges».
L’operació s’acabaria tancant a principis de juny pels 8.000 dòlars que desagradaven a Dalí, encara que al final Tarradellas, descomptades les despeses de duana, la comissió de la galeria i altres extres, en va rebre 6.215. Malgrat això, sempre més estaria agraït a Dalí per la seva ajuda, i el 1979 el va rebre al Palau de la Generalitat en plena polèmica perquè l’Ajuntament de Figueres li volia retirar el seu nom a una plaça (no ho va acabar fent).
