Barri Vell de Girona, carrer Mercaders, set de la tarda. Obre la porta el mateix Tennessee Williams: engominat, bigoti fi a la moda dels anys 20 del segle passat, vestit blanc i sabates fent joc. I aquest aire que barreja el dandi, l’intel·lectual, el geni i l’escriptor maleït. Martí Peraferrer (Girona, 1965), l’actor que li dona vida, ja no és Martí Peraferrer. És el famós guionista i escriptor nord-americà que va saber ser una de les grans estrelles de Hollywood. El mateix que va escriure Un tramvia anomenat desig, potser una de les pel·lícules més icòniques del cinema de tots els temps.
Nombre de la representació: 495. L’obra La vida secreta de Tennessee Williams ha conegut en els seus més de deu anys en escena diferents països i recintes. Cuba, Xile, Argentina, Colòmbia, Mèxic, Uruguai fins a l’últim racó d’Espanya i Catalunya. Ha congregat multituds en els grans escenaris o s’ha sabut acomodar a teatres petits. La funció número 495 és especial, com les últimes trenta, perquè passa a la casa de l’actor. Proposta que ha fet, com diu, per «pagar factures» en un temps en què el coronavirus va clausurar el sector.
Amb el periodista sumen cinc persones. Sis amb l’actor. El màxim permès per les restriccions derivades de la pandèmia (la setmana passada, almenys, quan es va fer aquesta funció). Martí Peraferrer fa una introducció. Introducció, obra i posterior xerrada succeiran en l’espai íntim del menjador del seu domicili. Explica que la idea va sorgir durant l’etapa més dura de la pandèmia, quan tots els teatres i sales estaven tancades. Llavors es trobava a Girona i va pensar: «bé, ¿per què no fer-ho a casa?» El teatre va sorgir així, per les ganes d’explicar històries, en petits grups, sense més arma que el cos i la paraula. I la proposta va funcionar. No es cobrava entrada, sinó que cadascú aportava el que volia.
El monòleg que inicia el reencarnat Tennessee Williams succeeix en un moment de crisi personal, quan el geni ja està acabat i en la fallida econòmica. S’acosta el final de la seva producció artística i de la seva pròpia vida. Llavors, com si es tractés d’un testament, fa girar la cinta de gravació. El públic passa a ser el voyeur perfecte de la seva confessió, en la qual l’escriptor nord-americà repassarà la seva vida, els seus amors, la seva família, el seu desig constant de no estancar-se i escriure la millor obra de tots els temps.
Els espectadors es converteixen en personatges. Que estiguin en el mateix escenari genera una gran intensitat. Les paraules i emocions del famós dramaturg els calaran de manera profunda, convidant-los a submergir-se en una muntanya russa d’emocions.
Un gironí de Sant Josep
Gironí al 100x100, nascut al barri de Sant Josep, Martí Peraferrer va estudiar a l’Escola Annexa de Girona. Amb només setze anys va començar a treballar en el teatre local. Ho va fer amb un grup de carrer que es deia Tripijoc i poc després va començar a estudiar art dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona. Llavors va deixar Girona i va estar-ne molt de temps fora, va recórrer món en una trajectòria com a actor professional que el va portar a companyies com les de Sílvia Munt, Pep Munné, Flotats, Teatre Romea, Esperanza Roy... i a compaginar el teatre amb la televisió, un mitjà en el qual va presentar durant dues temporades el programa musical Sputnik i va intervenir en un gran nombre de sèries, com ara De professió API, La granja, Secrets de família, Sitges, Médico de familia, El cor de la ciutat, Hospital Central, El comisario, etc. També es va dedicar a la ràdio i el doblatge, va escriure textos teatrals, i durant dos anys va fer feines de direcció i producció a Costa Rica.
Fins que fa quinze anys va decidir tornar, i es va instal·lar a Girona, on va fundar una companyia, El Teatre Blau, i va posar dempeus muntatges inspirats en textos clàssics com L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol, Canigó, de Jacint Verdaguer, o La Punyalada, del seu besavi Marian Vayreda, al marge d’altres projectes com els monòlegs Van Gogh i aquest La vida secreta de Tennessee Williams.
«No sé si va ser l’error de la meva vida o no, sortir de la roda de Barcelona, de Madrid, i tornar a províncies. Vaig tornar perquè em van oferir l’organització del Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (Fitag). Jo els vaig dir que era actor, no organitzador de festivals. Ho vaig fer per salvar-los aquell any i des de llavors em vaig quedar. Em vaig enganxar a aquesta història d’organitzar equips i portar companyies. Ja veus, fas la volta al món i tornes a casa teva: Girona», comenta.
El Fitag, el festival que dirigeix, nascut a la ciutat, ha creat vincles per tot el món. «Companyies de teatre, amistats, gent que s’ha casat... El mateix Carles Puigdemont va conèixer la seva dona al festival. Ella era un actriu romanesa. Puigdemont era director de la Casa de Cultura en aquell moment. Llavors era tot molt precari. Marcela Topor va trigar dos dies a venir des de Romania. Moltes coses van començar al Fitag», rememora.
Peraferrer comenta que a causa del festival ha abandonat una mica la carrera d’actor que tenia a Barcelona. I davant de la crisi de la Covid, ha hagut de ser l’amo dels seus projectes teatrals. Però no només la pandèmia va deixar a la corda fluixa molts projectes culturals. L’ofici d’actor mutava des de feia anys: «El 2000 estava al màxim, hi havia molta feina, però ara la cosa està molt malament. Jo crec que he viscut l’època daurada, i ara estic en aquest cert retir provincià on tu ets l’amo dels teus projectes, coneixes a la gent... Jo em sento molt estimat aquí. És una ciutat molt amable en aquest aspecte. Jo estimo Girona. Encara que també, moltes vegades, pugui ser una miqueta puta...».
«Passen moltes coses a l’interior, encara que un segueixi tenint la sensació que tot està a Barcelona, perquè és el que més es veu», apunta l’actor. I en aquest retorn a les taules va triar el gran dramaturg americà. Martí Peraferrer és un veritable expert en la vida de Tennessee Williams. «Mare repressora ultra-catòlica, que porta els fills rectes i els té espantats. El pare bevedor i jugador de pòquer, la germana amb malaltia mental ... La repressió, l’angoixa, està tot en la seva obra».
Williams, diu, enfoca sobre la vida dels marginats. Martí Peraferrer se sent una mica marginat, també. «No sé si sóc un pària, però sí que em sento una cosa rara. A vegades ni tan sols sé si sóc jo. La crisi econòmica ha tornat boja a la gent. Hi ha digitals que diuen que estic arruïnat. Tu creus? Jo només vaig dir que havia de pagar factures. Mai vaig dir que estava arruïnat, que ho estic, però no ho diria per treure’n profit». I tot seguit comenta que «jo em sento un joglar del segle XXI, però a casa, un paio que passa el barret per recollir quatre monedes. Em sembla bonic, tu saps fer alguna cosa i la gent et dóna alguna cosa a canvi».
Paral·lelismes
El personatge, diu Peraferrer, desperta en un aspectes que tens a dins o en els quals estàs o no d’acord amb ell. Quan va llegir el text sobre Tennessee Williams assegura que el va enganxar immediatament, i que es va adonar que li havien passat moltes coses similars en la seva vida. Li passa el mateix als espectadors que veuen l’obra. De vegades, confessa, sent que no va ser ell qui va triar Williams, sinó aquest qui va escollir l’actor gironí.
«Més coses en comú: ell era un dramaturg super-curiós, que es va follar a mil homes. Però que només en va estimar un. Jo sóc igual de curiós. I no em puc queixar de la meva vida sexual, tampoc. La vida de Williams va ser una vida marcada per l’èxit però també una vida tortuosa. Va conèixer la fama mundial, va estar al cim, però s’hi va sentir molt sol, lluny de tota la resta».
L’obra, mentrestant, continua. Gairebé al final, el personatge, el Tennessee Williams que fa la seva confessió en un pis del Barri Vell de Girona, creu veure el públic. Encara hi ha públic. Aquest públic el favor del qual ha perseguit durant anys. Hi és allà, encara?, pregunta. I el públic de la sala afirma amb el cap. Hi ha funcions, diu l’actor, en què la gent respon que sí. Si hi ha públic, el personatge Williams creu que ha valgut la pena. Peraferrer també. L’ha merescut. I el públic agraït. Ja no és el voyeur, s’han tornat els confessors, els que han de guardar el secret.
Per què Tennessee Williams ho supera tot?, es pregunta el personatge. Perquè està decidit a sobreviure. I aquí afloren els altres paral·lelismes amb la vida de l’actor, els que ell calla. Ell també està decidit a sobreviure. I per què? Les factures són els de menys. Ho té clar el públic, que no deixa d’aplaudir quan l’obra acaba. Viure per explicar. Viure per actuar. És una altra, la supervivència de Martí Peraferrer a Girona.
