La carta de comiat que Carles Rahola va escriure a la seva família el 15 de març del 1939, poques hores abans de ser afusellat per ordre de les autoritats franquistes a la tàpia del cementiri de Girona («Moro innocent. Com tots sabeu, al llarg de la meva vida no he fet més que bé, i en aquesta darrera època, més que mai»), tanca el llibre Girona, 1939: porta de l’exili. Escrits del final de la Guerra civil (L’Avenç, 2021), en el qual l’historiador i exalcalde Joaquim Nadal (Girona, 1948) reuneix nombrosos i variats testimonis de com es van viure els dies previs i posteriors a l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, el 4 de febrer del 1939. «Girona va viure, com tot Catalunya, en els darrers dies de gener i els primers de febrer de 1939, uns moments històrics d’una gran intensitat dramàtica», escriu Nadal en el proemi d’aquest treball, publicat recentment, i en el qual apunta que aquell 4 de febrer «va ser la frontissa que marcaria amb una empremta profunda la vida d’una ciutat respectada a la rereguarda durant la major part de la guerra i torturada i martiritzada en els darrers moments (...). Un cop ocupada, la persecució i la repressió implacables, executades amb contumàcia, allargarien el sacrifici la desolació».
Joaquim Nadal ha explicat a Diari de Girona que l’origen del seu llibre es troba en el que la professora universitària de literatura Maria Campillo va publicar el 2010, Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939 (també editat per L’Avenç). «En aquell llibre ja hi havia textos sobre la ciutat de Girona que em van cridar l’atenció. I durant els anys següents vaig anar recopilant altres escrits del mateix estil i els vaig anar guardant en una carpeta». La idea, precisa, era «anar reunint textos escrits a Girona o sobre Girona en els moments immediatament anteriors al pas de la frontera per part dels refugiats republicans». El vincle amb aquell treball de Maria Campillo no s’amaga, al contrari: «És ella qui fa el pròleg del meu llibre, i el publica la mateix editorial en una voluntat clara de marcar una línia bibliogràfica».
El coronavirus va ser el detonant de la redacció de Girona, 1939: porta de l’exili: «Quan el 13 de març de l’any passat va arribar la pandèmia vaig agafar la carpeta i em vaig dir ‘ara és l’hora’. Tenia molt de temps i no em venia de gust baixar al jardí a fer gimnàstica, com feien alguns membres de la meva família. Jo feia ordinador... Vaig continuar gratant, vaig bastir un esquema, vaig voler construir un discurs que incorporés també la visió dels que arribaven i dels que eren a dins de Girona esperant l’arribada dels franquistes».
El resultat és un llibre de prop de 300 pàgines bona part de les quals reprodueixen aquells escrits que Joaquim Nadal va anar guardant en aquella carpeta i en els quals personatges de tota mena expliquen les seves vivències a la ciutat de Girona en aquells dies de principis del 1939. Com explica Maria Campillo en el seu pròleg, «els camins de l’exili del 1939 menen, en primera instància, a la frontera francesa i passen, molt sovint, per la ciutat de Girona. Aquest llibre recull escrits que dibuixen el mapa d’un espai geogràfic i d’un marc social que va ser testimoni de l’abans, del durant i del després de la retirada republicana; de l’arribada massiva de refugiats, de l’ocupació militar de la ciutat i dels primers moments de la victòria franquista. És a dir, del final de la República espanyola i de l’inici de la Dictadura».
Per posar en context la situació que es va viure a Girona en aquell període històric, Joaquim Nadal fa primer una breu repassada de com es va viure a Girona la Guerra civil. I tot seguit obre el seu recull d’escrits sobre aquelles jornades, que ha dividit en vuit capítols amb títols ben eloqüents: «Visions abans de la desbandada», amb textos de Marià Manent i Alexandre Deulofeu; «Del refugi al caos», amb Josep Pous i Pagès, Francesc Trabal, Antoni Rovira i Virgili, Álvaro de Orriols, Nancy Johnstone, Manuel Valldeperes i Teresa Pàmies, entre d’altres; «Riba i Machado», amb escrits de Carles Riba, Clementina Arderiu, Joaquim Xirau...; «L’exèrcit vençut, el Govern a l’exili», amb Manuel Azaña, Vicente Rojo...: «Girona, 4 de febrer», amb Enric Mirambell, Max Aub, Maria del Tura Roura i Castanyer...; «Ressons des de l’exili del 1936», amb un sol text de Raimon d’Abadal i Calderó; «Ocupació i repressió», amb Fernando Ors, Josep Pla, Carles Fages de Climent...; i «Ignomínia i expiació», que reprodueix aquella carta esmentada al principi de Carles Rahola: «He dedicat el millor de la meva ànima a Girona: he cantat les seves glòries; he treballat constantment per la seva cultura i el seu avenç en tots els ordres. I és ella la que em sacrifica, o permet, almenys, el meu sacrifici?».
Són molt diversos, tots aquestes textos, com ho són els seus autors, i les vivències que expliquen: «Una munió de catalans passarien per la ciutat camí de l’exili. Aquest pas feixuc va deixar testimonis molt eloqüents de persones anònimes o de destacats dirigents polítics o representants de la intel·lectualitat catalana», assenyala Nadal en el proemi del llibre. En aquests textos hi grans sentiments i també la més crua vida quotidiana, i s’hi evidencia igualment la manera com la societat gironina va reaccionar, de maneres molt diverses: «Amb solidaritat i generositat en uns casos, amb mesquinesa i covardia en uns altres. Al final de tot els testimonis aixequen acta d’una ciutat glaçada, buida, muda, que acaba cremant per la destrucció dels uns i dels altres».
«Feia un fred terrible. Girona semblava una ciutat malalta que s’acabés de morir. Ningú no enraonava alt», explicava per exemple l’escriptor Francesc Trabal en una conferència que va fer el 1940 al Centre Català de Santiago de Xile. «Les bombes ratllen l’aire amb un xiulet i esclaten fent trontollar totes les pedres daurades de Girona, no gens avesades a aquestes agressions», recreava d’altra banda l’escriptor i alt càrrec de la Generalitat republicana Rafael Tasis sobre un bombardeig a Girona el 27 de gener del 1939. «A Girona, d’ací a unes hores no s’hi podrà viure», assegurava el president del Tribunal de Cassació de Catalunya, Josep Andreu i Abelló, el 23 de gener, segons el testimoni recollit pel seu secretari, Josep M. Poblet. «Girona, tantes vegades immortal en el curs de la història, està abandonada, com a presa segura per als vàndals, amb les pedres negres per la pàtina del temps reflectides en les aigües clares del riu tranquil i immutable i coberta per la boira espessa que sembla protegir-la, en aquella hora matinal». Aquesta visió més poètica l’aportaria l’escriptor Manuel Valldeperes i quedaria recollida en el llibre Ombres entre tenebres (2017).
Durant tot el llibre, Joaquim Nadal va destacant algunes frases -les quatre reproduïdes en el paràgraf anterior, per exemple- que «m’han semblat que, per la seva concisió i capacitat evocativa, ressaltaven amb precisió l’ambient que vol reflectir aquest conjunt d’escrits». Però també hi ha fragments més amplis que Joaquim Nadal considera especialment significatius, com ara el que dedica a Maria del Tura Roura i Castanyer (La meva història de la guerra, a Olot, 2017): «Girona era una immensa foguera. La visió des dels nostres balcons era com la de l’Apocalipsi», escrivia aquesta noia, d’ideologia propera als vencedors de la Guerra («jove olotina de vint anys, d’una família catòlica i d’arrels carlines que va passar una part i el final de la guerra a la casa número 23 del carrer de la Força) i que celebrava la seva arribada: «Una gran multitud a la qual ens afegírem, plorant i rient, s’adreçà a la catedral per oferir a Déu la primera acció de gràcies. Allí, espontàniament, s’entonà el Virolai a la Mare de Déu de Montserrat, d’una manera tan profunda com mai més no crec haver-lo escoltat».
El mateix Joaquim Nadal comenta que «efectivament al llibre hi ha aquests testimonis de persones de dretes, conservadores, que esperen l’‘alliberament’ en el mateix moment que hi corrues de persones marxant cap a la frontera: els més modestos, a peu, els que tenien càrrec públic, en cotxe oficial, i els que coneixen algú, en autobús o en camions...».
Malgrat el limitat marge temporal en el qual centra el seu treball (els deu dies que van del 23 de gener al 4 de febrer del 1939, amb l’afegitó de la carta de Carles Rahola del 15 de març), Joaquim Nadal ha trobat molts testimonis escrits que descriuen aquelles jornades. La majoria són d’escriptors, però també de polítics, de militars, de persones sense rellevància pública... I entre tots aquests testimonis, n’hi ha dos que a Joaquim Nadal li agraden de manera especial, perquè aporten segons ell una visió molt particular, i fins a cert punt poètica, d’una realitat que, com acredita el contingut d’aquest llibre, va ser molt i molt dura: són escrits del periodista i polític Antoni Rovira i Virgili i de l’autor teatral Álvaro de Orriols, que van fer nit a Girona en aquells dies, el primer al Saló de Sessions de l’Ajuntament i el segon al Teatre Municipal.
Rovira i Virgili explica que ell i la seva filla són de nit al Saló de Sessions de l’Ajuntament, que no han trobat on dormir, i que quan els ofereixen una casa on anar, ell prefereix cedir-la a una altra família que també s’espera al mateix lloc. I decideixen dormir als bancs que hi ha: «Aleshores ve cap a mi un porter de l’Ajuntament, que amb bona traça i millor afecte ens aparia dos bancs entapissats de vellut vermell, posant-los l’un al costat de l’altre, de manera que formen com un llit suficientment espaiós. Agraïm la sol·licitud del porter. Jo no el coneixia i ell es capté com un amic amatent. (...) No trigo gaire a adormir-me. M’hi ajuda el conhort que m’ha donat l’actitud del porter. En contrast amb tants d’amics que fallen, heu-vos aquí un desconegut que es comporta bellament». Rovira i Virgili torna a pensar en el porter el dia que marxa de Girona, i demana a la seva filla que el busqui: «Com li expressaré el meu agraïment? Li oferiré una estrena, un bitllet de 25 o 50 pessetes? Donar bitllets de la República en aquests moments, en què tothom ja comprèn que aviat no valdran res, no estaria bé. Em recordo que duc a la butxaca un gros cigar dels pocs que vaig portar de la URSS fa un mes i mig. Li allargo el cigar, i ens acomiadem amb paraules afectuoses. És una de les poques escenes cordials en què m’he trobat durant l’èxode».
Pel que fa a Álvaro de Orriols, Nadal apunta que va haver de passat una nit al Teatre Municipal i que això li va desvetllar també la memòria: «De la glòria, dels dies de glòria, a la penúria». «Álvaro de Orriols és la imatge del fracàs de la República, dels seus ideals», sosté Nadal.
I encara un testimoni més, d’aquells dies. El de Josep Pla, que el 10 de febrer del 1939 escriuria «Retorno sentimental de un catalán a Gerona» a La Vanguardia española: «Gerona es hoy un campamento. (...). En el café Norat, donde aprendimos a tomar café, no han dejado ni las cucharillas. En el hotel del Centro no hay nada, no se encuentra nada. Los cronistas de guerra nos habían dicho que una tercera parte de la población está destruida. Cuantitativamente es exagerado. Cualitativamente, los rojos han destruido la Gerona moderna, es decir las fuentes de vida. (...) Gerona produce una impresión tremenda. En la algarabía campamental de la población, salpicada de boinas rojas, sentimos una sensacion de soledad y de abandono indescriptibles. La Gerona de nuestra juventud, la que conocimos y amamos tanto, tendrá dentro de poco un perfil, un espíriu, un alma distinta. Este arrasamiento actual, ¿qué formas de vida creará con el tiempo?».
El 4 de febrer de Mirambell
Entre els testimonis que Joaquim Nadal ha inclòs en el seu llibre hi ha el d’Enric Mirambell i Belloc (Girona, 1922-2020), que va ser Cronista Oficial de la ciutat de Girona i col·laborador de Diari de Girona. Precisament en aquest diari va publicar, el 4 de febrer del 2009, l’article «Com vaig viure el meu 4 de febrer», que rememorava l’entrada de les tropes franquistes a Girona setanta anys abans. Mirambell explicava que la setmana abans Girona havia estat objecte d’uns atacs aeris molt intensos, i que la seva família se n’havia anat a Quart a causa d’uns coneguts. No havien estat els únics: «La nit del 3 al 4 de febrer es reuniren en aquella casa un bon nombre de famílies gironines que, com nosaltres, havien abandonat la ciutat. Aquella nit ningú dormí. Se sentien explosions de les voladures de ponts a càrrec de l’exèrcit en retirada».
L’endemà, després de dinar, van decidir tornar a Girona: «En arribar a les envistes de la ciutat ja comprovàrem que els campanars de la Catedral i de Sant Feliu estaven intactes. Però la ciutat fumejava. Des del pont de Pedra veiérem la casa Boué incendiada. Soldats i paisans amb galledes intentaven apagar el foc». La destrucció era generalitzada, al centre de la ciutat: «El carrer Nou presentava un aspecte desolador. La major part de botigues i magatzems havien estat afectats per les bombes o pel saqueig i l’incendi. La fàbrica Gròber també cremava. La Gròber no era només una fàbrica, era la fàbrica de Girona, en la qual treballaven més de mil persones que ara podrien perdre el seu lloc de treball». La casa de la família de Mirambell es mantenia intacta, però «moltes cases de la resta de la ciutat havien patit l’efecte de les bombes, alguns carrers estaven esventrats».
Els efectes dela guerra també es notava en l’aspecte de les persones: «Molta gent circulava pels carrers: tots demacrats pel patiment i la llarga temporada de falta d’alimentació. Cares pàl·lides d’aquells que havien estat mesos sense veure el sol i sense que els toqués l’aire. Gent que havia estat amagada». «Per a molts gironins aquell era el dia de l’alliberament; però per a molts altres representava l’inici d’un llarg o potser definitiu exili o bé ser víctimes de la repressió», escrivia Mirambell.
