La millor pel·lícula de tots els temps! ¡L’obra més brillant del cinema nord-americà! La bíblia del cinema! El film que va reinventar el cinema! La pel·lícula que va obrir les portes a la modernitat! ¡El cim del setè art! Una obra insuperable! Són només alguns dels múltiples eslògans que han acompanyat al llarg dels seus vuitanta anys de vida el primer llargmetratge del gran Orson Welles, al qual han convertit, amb el pas el temps, en un de les grans icones de la cultura moderna. Que el cinema, els seus creadors i els seus virtuals destinataris segueixin glorificant, vuit dècades després de la seva estrena, una pel·lícula tan representativa i reverenciada com Ciutadà Kane (Citizen Kane, 1941), inspirada en un polèmic guió signat per Herman Mankiewicz, John Houseman i pel mateix director, no és un detall intranscendent ja que es tracta, sens dubte, d’un dels cims indiscutibles de l’art contemporani i de l’autèntic punt d’arrencada de la modernitat cinematogràfica en un context industrial dominat fins llavors per la política tradicional dels grans estudis i els consegüents patrons ideològics i narratius que aquests van anar assentant a Hollywood durant dècades.
Welles, la revolucionària imatgeria del qual desestabilitzaria tots els cànons visuals sobre els quals reposava el cinema clàssic nord-americà a la dècada dels anys trenta, va elevar amb aquesta pel·lícula la nota habitual dels cineastes made in Hollywood, desafiant obertament els criteris que marcava l’establishment del moment per fomentar una dramatúrgia despullada de tot signe de retòrica, una dramatúrgia, comptat i debatut, intensa, audaç i complexa que buscava expressar l’aparentment inexpressable a través d’un profund replantejament del sentit de la imatge. Així, amb la naturalitat que li proporcionava el seu geni indiscutible i amb la certesa absoluta que el propòsit final del seu desafiament no era altre que la revisió integral del llenguatge cinematogràfic en tots els seus fronts, va saber extreure tota la versatilitat expressiva que tanca aquest art al qual molts, admetem-ho, devem algunes de les experiències estètiques i intel·lectuals més gratificants de les nostres vides.
Cada vegada que són consultats per alguna publicació especialitzada per votar les millors pel·lícules de la història, la majoria dels crítics de tot el món comparteixen curiosament una mateixa opinió: que no hi ha hagut un sol film en els annals del cinema que hagi assolit cims tan alts de creativitat ni tanta unanimitat en la seva valoració com Ciutadà Kane, la pel·lícula que va consagrar al seu autor i que li va permetre, durant algun temps, fer els seus propis projectes en total llibertat mentre que directors amb molta més experiència i renom seguien patint contínues ingerències en aquest perseverant afany que tenen molts productors per fiscalitzar-ho tot, fins i tot l’irrenunciable dret a la llibertat d’acció a què aspira legítimament qualsevol creador.
I no és casual aquesta coincidència perquè es tracta, al capdavall, d’una convicció majoritàriament compartida per diverses generacions de comentaristes i estudiosos que insisteixen a ressaltar la condició d’obra fundacional en el que considerem, amb la deguda perspectiva que ens proporciona el pas de el temps, com l’epifania de la modernitat, la qual va alliberar el setè art de moltes de les seves servituds més arcaiques i retrògrades, permetent-li abraçar una nova i revolucionària concepció de la narrativa fílmica que crearia escola entre els cineastes de tot el món.
Capacitat de seducció
A més del far que va il·luminar el punt de partida per al cinema contemporani, Ciutadà Kane és una d’aquelles escasses obres mestres que no esgoten mai la seva capacitat de seducció, i que han exercit una influència enorme en legions de realitzadors que han reconegut obertament la inobjectable paternitat intel·lectual del seu autor com a impulsor d’un gir crucial en la transformació del llenguatge del cinema, entumit durant anys per la inèrcia d’una indústria inspirada en els vells arquetips de producció inspirats, majoritàriament, en una idea molt poc edificant de les possibles metes futures d’un mitjà d’expressió sembrat d’enormes possibilitats.
Segueix sent per tant un gran film. Fins fa poc es va poder témer que els molts anys transcorreguts des de la seva producció haguessin llimat de forma important els seus atractius. Es va poder témer, per exemple, que els famosos efectismes visuals i sonors resultessin desproporcionats a la substància que expressaven. O es va poder témer, en l’altre extrem, que les formes cinematogràfiques que van semblar molt audaces el 1941 hagin estat ja tan assimilades pel cinema posterior que el precedent passés a perdre força com a espectacle. Aquests temors són infundats. Avui correspon situar, descriure i explicar Ciutadà Kane, perquè la complexitat del seu relat i del seu estil s’uneix a la immensa història prèvia i posterior d’Orson Welles i de les seves agitades relacions amb el cinema, on el pas del temps sí que importa, i molt.
Però més enllà de la història, el gran desafiament al film, la prova que ha de resistir a la revisió és que causi avui una sorpresa similar a la d’ahir, i que sacsegi a noves generacions d’aficionats com en el seu moment va sacsejar a la crítica i a gran part del públic inconformista a tot el món. D’aquesta prova el film en surt molt airós, i els que l’hagin vist deu o dotze vegades en la seva vida (aquest comentarista ja ha assolit la xifra de quaranta, inclosa la que empri per a la redacció d’aquest treball) han de fer avui l’experiment de presenciar-lo al costat dels que el descobreixen per primer cop. S’admiren davant la revelació i als més expressius se’ls notarà, perquè contemplar semblant espectacle constitueix, creguin-me els que no la coneixen, una experiència estètica irrepetible.
Quan Welles presenta la vida de Kane a través d’un noticiari, que informa sobre un home públic amb la col·lecció d’imatges de diverses èpoques, aquest noticiari té l’aparença de ser exactament un recull d’arxiu, des del cel·luloide ratllat a les figures que es mouen abruptament, amb algun toc magistral com aquella imatge furtiva de l’ancià Kane al seu jardí, pres clandestinament a través d’una reixa. Quan organitza una reunió de periodistes: des de la conferència de premsa de l’ancià Thatcher a la complicada seqüència en la qual Kane pren possessió oficial del seu diari Inquirer, Welles fa parlar simultàniament a diversos d’ells, com de fet ocorre en la vida real. Aquestes i altres troballes de Ciutadà Kane van ser el 1941 un redescobriment o una recreació de la naturalitat. Amb el temps, alguns films del neorealisme italià i d’altres del realisme americà (d’Elia Kazan i de Jules Dassin, per exemple) haurien de procurar efectes similars.
EL BOICOT DE HEARST
Doncs bé, a partir de l’estrena de Ciutadà Kane, sistemàticament boicotejada pels esbirros del llegendari magnat de la premsa nord-americana William Randolph Hearst al veure’s fidelment retratat en el personatge central de la pel·lícula, Welles s’erigeix, malgré lui, en un ésser enormement influent, sobretot en el pla estrictament formal, patentant la seva famosa tècnica de «la profunditat de camp», que el superb fotògraf Greg Toland experimentava en l’època i que Orson Welles va portar fins als seus extrems. La possibilitat de col·locar en una mateixa presa a objectes propers i llunyans, sense pèrdua de la nitidesa, va permetre algun prodigi de moviment.
En una seqüència del principi, una discussió de l’infant Kane, els seus pares i el banquer Thatcher està plantejada amb tots els personatges en diferents plans. En una altra en què es revela l’adulteri de Kane amb la cantant Susan Alexander, una sola presa en profunditat fa entrar a quatre personatges mòbils en quadre, des d’una escala al passadís. En un intent de suïcidi de Susan, la presa comprèn un primer pla: el got delatador, després el llit i la dona, al fons la porta per la qual entra Kane. Tot el procedent es troba junt.
En aquests i en altres casos, la profunditat de camp és un recurs de síntesi visual, que assagistes posteriors arribarien a anomenar «muntatge dins el quadre». Una veritable meravella. Però Ciutadà Kane interessa per alguna cosa més que la seva combinació de troballes cinematogràfiques. Per si soles, elles condueixen a la barreja d’estils, a la falta d’una concepció global. Però si alguna cosa impressiona per sobre d’aquesta acumulació és la correspondència de cada llenguatge amb la substància que transmet. L’assumpte està fragmentat perquè la fragmentació té un sentit. Els noticiaris semblen autènticament noticiaris, una biblioteca enorme està presentada amb penombres i ecos fantasmals, dos personatges perduts en una immensa mansió són figures petites en un escenari enorme. I al costat d’aquests èmfasis hi ha els ritmes veloços, com el de la festa que l’Inquirer dóna als seus nous redactors, on el moviment de personatges, les preses d’un angle i un altre, els reflexos a les finestres i la música d’una cançó s’uneixen en un perfecte muntatge visual i sonor.
És aquest ús intensiu, dominat i coherent d’un llenguatge cinematogràfic el que dóna a la pel·lícula Ciutadà Kane el seu sabor particular. Per a la història del cinema el film és, efectivament, un clàssic, una obra que culmina línies estètiques del seu temps. Anys després, se sap que és també, afortunadament, una obra viva i rica, un espectacle necessari i absolutament admirable al qual sempre cal retornar.
