Dijous 29 de juliol. En Josep es lleva i abans de sortir de casa comprova el temps. Perfecte: confirmat, fa bo, amb vent fluix, la mar força encalmada i sol. Recull els seus estris, els carrega al portaequipatge de la seva bici BH -que sospito que té els seus dies – i s’encamina cap al port de l’Estartit. Pel camí saluda a veïns i veïnes de tota la vida. Abans d’arribar a La Pubilla, una barca d’uns cinc metres que li han cedit per dur a terme la seva tasca, fa parada a l’Oficina de Turisme de l’Estartit, per informar-los del temps que està previst avui. Després, s’arriba fins al port, i un cop ha amarrat la bicicleta en un lloc ferm, engega el motor i enfila fins més enllà de les illes Medes.
No és la primera vegada que Josep Pascual (l’Estartit, 1950) fa aquest recorregut. De fet, des de l’any 1973 que el du a terme setmanalment i en els últims vint anys, dues vegades per setmana -sempre que l’oratge li jugui a favor –. Pel camí, agafa el portapapers i apunta en un full quin temps fa i si hi ha hagut canvis de temperatura en els últims dies, potser també si ha vist alguna baldriga o algun passerell. Quan arribi al punt específic de sempre, a gairebé una milla de la costa, ja podrà tirar un artefacte de plàstic amb tres termòmetres a dins. S’esperarà cinc minuts i tirarà el missatger, un pes que farà capgirar els termòmetres i tallar-los la columna i així, quedarà marcada la temperatura de l’aigua en la profunditat. Després de treure’ls del mar, tirarà, de manera premeditada, una sonda CTD, que li permetrà obtenir dades de la conductivitat, temperatura i densitat. Malgrat que amb aquest aparell pot tenir moltes més dades en pocs minuts, també recollirà manualment i amb deteniment els números dels seus termòmetres vells, perquè «la sonda té l’avantatge que és molt més ràpida, però té l’inconvenient que de vegades l’electrònica i el mar, fallen». Quan arribi a casa, els introduirà a l’ordinador, i a més, transformarà les dades codificades de la sonda CTD.
La passió pel que passa al mar és un aspecte que arrossega des de petit. «El meu pare i el meu avi eren pescadors de l’Estartit, i molt sovint se m’emportaven a pescar» m’explica, «bé, jo més aviat feia de paquet». La seva família utilitzava un tipus de pesca tradicional, i per tant, depenien del temps, de l’estat de la mar, i dels canvis de temperatura per tenir èxit en la seva pesca. «Amb el sistema de tresmall, la xarxa es cala a la tarda i no es recull fins a l’endemà a la matinada» explica, «amb això vull dir que no has de saber quin temps fa ara, sinó el temps que farà demà». Això li va fer despertar l’interès a pronosticar el que passaria, en un moment en què no existia el Meteosat ni les prediccions d’avui en dia. Quan se’n va anar a estudiar un grau d’enginyeria agrícola a Barcelona, també es va emportar la inquietud per la meteorologia, que el va fer visitar el Servei Meteorològic de l’època. Els va portar un gràfic que havia elaborat agafant la temperatura del mar des de la platja amb un termòmetre molt senzill. Tot i no fer-li gaire cas, li van regalar un pluviòmetre i un termòmetre per continuar amb la seva tasca. El gràfic va quedar sobre l’escriptori i curiosament, l’endemà va visitar el Servei Meteorològic, l’Antoni Ballester -químic, oceanògraf i un dels primers catalans a visitar l’Antàrtida-, que en aquells moments treballava per l’Institut d’Estudis del Mar, a Barcelona. El gràfic li va cridar l’atenció i va preguntar qui hi havia al darrere. Aquest va ser l’inici d’una col·laboració que encara dura: «Gràcies a ells, jo he disposat d’aparells de mesura, i a canvi jo els he passat les dades. És una relació de simbiosi», relata Josep Pascual. Més endavant també li van instal·lar una màquina que marca de manera contínua el nivell del mar, i que fa trenta-dos anys que funciona. I l’any 1995, va adquirir la primera sonda CTD, per obtenir més dades i de major qualitat.
A partir d’aquell moment, a mitjans dels anys 70, i gràcies a la col·laboració d’Antoni Ballester, les dades que recollia Pascual van agafar rellevància. «Són comparables i útils en l’estudi del canvi climàtic, gràcies a la precisió dels instruments. En les ciències ha de ser tot molt precís», explica. Assegura que recull dades com una afició, tot i que una afició «una mica rara» reconeix. Durant la seva vida professional es va dedicar a fer projectes topogràfics per clients de l’Estartit i la província, treballant sempre per compte propi, i tenint, d’aquesta manera, més flexibilitat per fer les seves escapades setmanals. «El cert és que quan feia un any o dos que ho mirava, ja volia plegar, perquè em va semblar que ja ho sabia tot. L’any següent ja vaig veure que no era igual, i per sort no vaig plegar. I ara que fa tants anys, vaig tant perdut que no hi entenc res» explica rient.
Agafa les dades amb modèstia, sense cap pretensió més que col·laborar amb l’IEM i amb la ciència en general. Quan va començar a fer-ho, poc s’esperava que rebria una carta d’agraïment de la NASA. Va ser l’any 2019, quan Jordi Salat, de l’Institut de Ciències del Mar, va fer un article comparant les dades de la temperatura i el nivell del mar que havia recollit Pascual, amb les dades d’un satèl·lit. Va ser publicat a una revista americana, i va anar a parar en mans d’algun científic de la NASA, a qui li va semblar molt interessant. Li van fer arribar un full d’agraïment perquè el seu estudi mostrava la mateixa tendència que el que havien estudiat ells.
Les seves observacions també l’han portat a agafar dades més enllà del mar de l’Estartit. Pascual va voler veure què passava en zones lacustres, on l’aigua està estancada, i va començar a fer observacions a l’Estany de Banyoles. Allà va detectar que a l’estiu s’hi podien trobar fins a quatre nivells diferents de temperatura, mentre que a l’hivern, només dos. L’interès en l’estany no és l’únic que l’uneix a la capital del Pla de l’Estany: és allà, on també ha desenvolupat la seva carrera com a músic de cobla. De fet, va ser un dels primers a refundar La Principal de Banyoles, l’any 1983, després d’estar dissolta durant una cinquantena d’anys. Havia après a tocar quan era més jove. «Un company es va comprar un fiscorn i es va apuntar a una cobla, i jo li vaig dir: si trobés algun instrument, jo també m’apuntaria» m’explica, «vaig veure que un veí venia una tenora, i l’hi vaig comprar. En aquells moments no sabia res de música, però em vaig obligar a aprendre’n».
Una feina d'anys
A la barca, després de recollir la sonda, en Josep endreça els seus instruments, i fa via cap al port. Allà amarra la barca, desamarra la bicicleta, i després de carregar els seus estris al portaequipatge de la BH, hi puja, i s’encamina cap a casa seva. Després de tant de temps, cada vegada troba més sentit a la seva tasca. «Quan vaig començar, als anys 80, no es parlava de canvi climàtic. Va ser cap als anys 90, que es van començar a detectar canvis, i que alguna cosa era culpa nostra», explica Pascual. Assegura que aquests canvis els ha vist ell amb els seus propis ulls: «En aquest gairebé mig segle de dades, la temperatura a la superfície ha pujat de mitjana més d’un grau, i això és molt. Però a més a més, a una fondària de 80 metres ha pujat al voltant de mig grau» diu. Amb la màquina que mesura el nivell del mar, també ha observat que en trenta anys, el mar ha pujat un pam. Els dos fenòmens estan lligats: «el més greu són els canvis de temperatures. El mar és aigua, en pujar la temperatura, els líquids es dilaten, i això causa que ocupin més espai». I això, quines conseqüències té?, li pregunto. «Quan hi ha temporal de mar, aquests arriben amb més força. Perquè si l’aigua puja, la platja queda més baixa respecte al nivell del mar. I la tempesta té més afectació perquè el mar arriba més endins». També és conscient de la regressió de la sorra de la platja de l’Estartit, i assegura que de l’any 1993 fins ara, ha reculat una vintena de metres. «Les platges estan en perill, està passant i tard o d’hora ens quedarem sense platja», assegura. Sentencia que la població, en general, no està informada de les conseqüències de l’escalfament global. Tots aquests motius l’empenyen a seguir recollint dades, per fer palès les conseqüències del canvi climàtic. I així, cada dos o tres dies. Bici, bolígraf i paper. Barca, termòmetres i sonda.
