El bacallà és, sens dubte, un dels productes estrella de la cuina catalana -així com de la basca, ja que ells el van descobrir al s. XV, i fins abans-. Ha donat plats de referència com el bacallà amb samfaina o l’esqueixada o bé el bacallà al pil pil o el bacallà a la biscaïna. En tot cas, la cuina del bacallà és exclusiva dels països catòlics, amb algunes incursions als de religió ortodoxa i, esporàdicament, en algun de musulmà i en països africans i americans a causa del colonialisme. Així, es fan plats de bacallà -si bé esporàdics- a Mèxic i altres països llatinoamericana i en alguna illa francesa del Carib, al Brasil, etc.

A Europa només es cuina el bacallà a Portugal i Galícia, al País Basc, a Espanya, a Andorra, als Països Catalans, a Occitània, a Itàlia, a Còrsega i Sardenya, als països balcànics i a Grècia, amb algun plat també Tunísia i al Marroc.

El bacallà és força present en la literatura i el cinema. No és estrany, perquè des del seu «descobriment» al segle XVI, aquest peix salat va protagonitzar una revolució alimentària. A l’època de Miguel de Cervantes, a principis del XVII, el bacallà ja tenia carta de naturalesa a Castella −i probablement a Catalunya i al País Valencià, on hi trobem les primeres cites−, com ho prova un episodi d’El Quixot (1605): «A dicha, acertó a ser viernes aquel día, y no había en toda la venta sino unas raciones de un pescado que en Castilla llaman abadejo, y en Andalucía bacallao, y en todas parte curadillo, y en otras truchuelas. Preguntáronle si por ventura comería su merced truchela, que no había otro pescado que dalle a comer [...] Pusiéronle la mesa a la puerta de la venta, por el fresco, y trújole el huésped una porción del mal remojado y peor cocido bacallao y un pan tan negro y mugriento como sus armas» (cap. II). Cervantes ens mostra un bon coneixement gastronòmic del tema. A la seva altra obra Rinconete y Cortadillo (1613) també l’esmenta.

A la novel·la picaresca anònima Vida y hechos de Estebanillo González (1646) es diu: «Yo, por no dejar a mi amo sin comer, ni hallar por mis dineros con que encubrir el robo marítimo, arrimé al fogón la piñata llena de tajadas de bacallao».

Tal com explica l’escriptor Ángel Muro al seu llibre El Practicón, de 1893, Benito Pérez Galdós, l’escriptor espanyol més popular del seu temps, que a més, era diputat, cuinava al «salón de Conferencias del Congreso», un bacallà gratinat de la senyora gaditana Carmen Sánchez, que portava el seu nom. Pérez Galdós tenia correspondència amb el gran novel·lista català Narcís Oller -que també parla del bacallà-, i li retreia que escrigués en català i no en la llengua de l’imperi. A Rurals i urbanes Narcís Oller escriu: «Tenim un bon cunyer i ens procurem dar bona vida, vaja! […] però, ja verà, sempre tenim o colomins, o perdius, o bé un parell de pollastres, o bé becada, o bé faisan… (Sí, ja dic bé: faisan) […] Això ademés del bistec i del filet i d’algun plat de verdura o d’ous. Perquè d’ous i de verdura també en fem algun cop que altre, suprimint, per supuesto, mongetes, que a casa no en deixem entrar, com tampoc bacallà; perquè al Gomis, sap?, ni a mi, certes menges no ens agraden». Ambientada en la burgesia, mostra el menyspreu social de la burgesia envers el bacallà.

Josep Pla, l’escriptor de gastronomia més important d’Europa, a El que hem menjat (1972), diu: «El bacallà compleix amb la seva obligació fins i tot després d’haver estat convertit en mercaderia ressecada, fibrosa i momificada. El bacallà és susceptible de ressuscitar, cosa que no sol pas ésser gaire corrent ni donar-se amb excessiva freqüència».