«La feina de superar la por només la pots fer tu»

Tenir por és l’origen o la conseqüència de patir alguns dels trastorns mentals de què vostè tracta en aquest llibre? Hi ha dos tipus de pors: a coses externes, com als gats. I a coses internes. Aquest segon tipus de por és el pitjor. Perquè si li agafes por que el cor vagi de pressa o que pugi la tensió, no pots escapar de tu mateix. A més, aquesta por es retroalimenta. Quan el cor comença a anar ràpid, t’entra por. I això accelera, alhora, el cor. És un cercle viciós terrible. Tothom pot caure en la «por de la por». És un parany mental.

Vostè ha dit que aquest llibre va dirigit «a totes aquelles persones que tenen un problema seriós amb les seves emocions quan aquestes s’han desbocat, s’han tornat boges». Arribat aquest extrem, a una persona que «s’ha desbocat», no li aniria millor anar directament a un psicoterapeuta en comptes de creure que es curarà només llegint un llibre? Milers de persones s’han curat a elles mateixes. Al meu canal de Youtube hi he penjat vint testimonis així. Però, és clar, necessitaràs un mètode clar i comprovat. De fet, encara que tinguis un terapeuta, al final, la feina de superar la por només la pots fer tu. Ningú més no et salvarà.

Em consta que vostè no és partidari de la medicació sistemàtica per a aquests trastorns mentals, però hi haurà moments anomenem-los extrems en què sí que ha recomanat a un pacient perquè se li recepti algun medicament. A quin estat cal arribar perquè vostè faci això? O no ho ha fet mai? Els psicòlegs no podem receptar. Però és cert que hi ha persones que es beneficien d’un antidepressiu perquè els rebaixa la simptomatologia. I això està bé. Però si ho pots fer sense res, molt millor perquè comprendràs millor el procés de canvi. Però cal alertar contra els tranquil·litzants. Als Estats Units, el Regne Unit o Alemanya estan fora de les guies mèdiques per a aquests problemes. Els ansiolítics són una forma d’evitació i això impedeix l’aprenentatge. A Espanya es recepten amb massa facilitat per a aquests problemes.

Els experts confirmen que la pandèmia del Covid ha reactivat els trastorns mentals: Què ha estat el pitjor: la por de contraure la malaltia o les conseqüències del confinament, dels perimetratges, de la manca de contacte amb familiars i amics, de les carrers buits, etc.? Per als forts a nivell emocional, la pandèmia no ha estat res. Per als que no ho eren, ha suposat un cop. Conclusió: cal treballar en la intel·ligència emocional abans que arribin les adversitats. Perquè aquestes, sens dubte, arribaran.

Es parla molt dels anomenats trastorns posttraumàtics però, ¿potser la majoria ja hi eren, a la ment, abans d’haver patit algun tipus d’incident traumàtic? Hi ha gent que va a la guerra i torna sense cap problema. Altres, ho fan traumats. Quina és la diferència? Que els primers estaven immunitzats contra «la por a la por». Aquesta immunització es pot adquirir a la infància per una educació encertada. O mitjançant aprenentatges com ara diversos anys de meditació o la psicologia conductual. Tots ho podem fer.

Quin paper juga el llenguatge que utilitza amb els seus pacients a les teràpies? És el que vostè empra normalment o l’«adapta» als pacients? En teràpia pots fer servir un llenguatge suggestiu del tipus hipnòtic. I això ajuda molt. Els meus llibres contenen aquest llenguatge. També podem aprendre a parlar-nos a nosaltres mateixos així. Però això és per assolir l’«excel·lent», o accelerar el canvi. No cal.

Quan es parla de relaxació, gairebé tothom entén que es tracta d’«aprendre a respirar». També se li afegeix aprendre a «visibilitzar». Relaxar-se només és respirar bé i visibilitzar les situacions de la vida positivament o hi ha alguna cosa més? El meu mètode de quatre passos no té res a veure amb relaxar-se perquè un cop fet ja no hi ha por. No s’ha de relaxar perquè ja estàs relaxat. Per la mateixa raó, tampoc no visualitzem. El que fem és «afrontar», «acceptar», «flotar» i «deixar passar el temps». Això guareix de manera definitiva.

El fet que una persona sigui pessimista dificulta més la curació? És important tenir fe en el sistema perquè aquest requereix afrontar la por, cada dia, i d’una manera intensa. Baixar a l’infern voluntàriament i quedar-t’hi molt de temps. Aquesta fe està basada en dos pilars. Un, que centenars de milers ho han fet abans. Dos, que no tens cap altra sortida. Fugir no funciona.

En països com els Estats Units dir que s’acudeix regularment al psicòleg o al psiquiatre s’ha normalitzat. Al nostre país encara perviu, en general, l’estigma cap al malalt mental, fins i tot a qui acudeix periòdicament a la consulta d’un psicòleg encara que la seva vida sigui del més normal? Anar al psicòleg és de persones intel·ligents. Jo treballo amb grans executius, artistes, empresaris... persones molt dotades i preparades. I són els que precisament tenen més clar que la intel·ligència emocional és un passaport per a l’èxit.