La ciència ens ha demostrat que el risc d’extinció és real, ja que de fet ja hi ha hagut cinc episodis d’aquest tipus des que hi ha vida a la Terra.
Tot i que la idea que una roca espacial gegant pugui arrasar el planeta en qüestió de minuts resulta impactant i amenaçadora, hi ha molts altres motius que poden portar al col·lapse de la fràgil vida terrestre. Alguns tenen relació amb la pròpia dinàmica del nostre planeta, com ara les glaciacions, els canvis climàtics o les modificacions brusques del nivell del mar, així com l’activació massiva de volcans. Altres amenaces potencials tenen relació amb modificacions en els ecosistemes, com passa quan es propaga una epidèmia o quan diferents espècies lluiten per sobreviure en un mateix espai.
Després de les cinc extincions viscudes anteriorment (incloent-hi la famosa desaparició dels dinosaures, fa 65 milions d’anys), el planeta s’està enfrontant actualment a una sisena: la que provoca l’home per diverses vies.
Aquestes han estat les cinc extincions viscudes a la Terra fins ara.
Extinció de l’Ordovícic-
Silúric (Fa 439 milions d’anys)
Es considera la segona extinció massiva més intensa de les cinc registrades fins ara, però va ser la primera cronològicament. En aquest període, que es va prolongar entre 500.000 anys i un milió d’anys, van desaparèixer el 85% de les espècies (totes marines). Els braquiòpodes i els briozous van ser dels més afectats, juntament amb famílies de trilobits, conodonts i graptòlits. Les causes encara s’estan investigant, encara que hi ha dues teories que intenten explicar el que va passar al planeta perquè tanta flora i fauna veiés el seu final.
La més antiga i acceptada de les teories postula que el gran supercontinent Gondwana va començar a moure’s sense un rumb clar pel planeta. En aquesta extinció, que té dues fases, hi va haver un primer moment en què el supercontinent es va poder desplaçar des de l’equador fins al Pol Sud. Sobre ell es van formar glaceres que van fer baixar el nivell del mar. Que la terra es congelés va provocar canvis en els corrents, que van deixar de nodrir els mars com abans.
Una segona fase d’aquesta extinció massiva va passar al final d’aquesta edat de gel, quan el supercontinent es va desplaçar novament cap a l’equador, fonent les glaceres, alterant altre cop els corrents marins i tornant a variar el nivell dels mars.
Tot i això, en les últimes dècades s’ha començat a parlar d’una altra teoria que posaria la vista en un fenomen extraterrestre. Segons aquesta teoria, l’explosió d’una estrella supernova propera, i el seu corresponent pols de raigs gamma, podria haver escombrat la Terra durant uns deu segons, acabant amb part o tota la capa d’ozó, i matant aquells éssers vius que es trobaven a aigües poc profundes.
Extinció del Devònic-Carbonífer (Fa 367 milions d’anys)
El Devònic va ser una etapa de gran diversificació i prosperitat en els oceans i en van sorgir una gran quantitat d’espècies marines. Per les aigües terrestres van començar a nedar peixos mandibulats (com el temible Dunkleosteus de 10 metres de llarg), algunes esponges, mol·luscs i bivalves. També van sorgir els grans esculls de corall. No en va, també es coneix aquest període com l’Edat dels Peixos, doncs va ser un regnat absolut que es va prolongar durant 70 milions d’anys.
Però aquesta prolífica explosió de vida també va tenir el seu final. En tres milions d’anys va desaparèixer el 83% de les espècies. Va afectar sobretot organismes marins (com la primera).
Aquesta extinció és diferent perquè va tenir una mortalitat desmesurada en éssers marins bentònics, va durar moltíssim (uns 20 milions d’anys) i no es va produir en un sol esdeveniment, sinó que es va dividir en dos, coneguts com esdeveniment Kellwasser i esdeveniment Hangenberg.
Es creu que podria haver estat provocada per un canvi climàtic que va causar diferents fases d’escalfament i refredament, així com modificacions en la composició oceànica. D’altra banda, el desencadenant podria haver estat un complex episodi de vulcanisme. Tampoc no es descarta que hi hagués pogut haver influït l’impacte de meteorits, ja que s’han trobat diversos cràters d’impacte que coincideixen amb aquest període.
Extinció del Pèrmic-Triàsic (Fa 251 milions d’anys)
Si hi ha hagut una extinció massiva devastadora, aquesta va ser la del Pèrmic. En aquesta etapa de la vida havien sorgit grans amfibis i els primers rèptils. Per primer cop els animals terrestres van colonitzar el món i els marins estaven de nou en plena ebullició. Però en tot just un milió d’anys, tot va canviar. Només el 3% de les espècies van sobreviure al col·lapse ecològic. Hi van desaparèixer aproximadament el 95% de les espècies marines i el 70% de les espècies de vertebrats terrestres. A causa de la poca biodiversitat supervivent, la vida va trigar molt de temps a recuperar-se d’aquesta catàstrofe.
Les causes de tal hecatombe biològica encara són desconegudes. En aquests moments, competeixen diverses hipòtesis: un vulcanisme extrem, l’impacte d’un asteroide de grans dimensions i l’alliberament de quantitats ingents de gasos d’efecte hivernacle atrapades als fons oceànics en forma d’hidrats de metà.
Hi ha evidències que un meteorit massiu va impactar sobre l’Antàrtida en aquella època, que va tenir lloc una intensa activitat volcànica i que es van emetre al mar grans quantitats de sulfur d’hidrogen, una substància altament tòxica. Aquests tres esdeveniments, units, explicarien l’origen d’aquesta extinció massiva. L’alliberament de tants nínxols ecològics va permetre que els dinosaures assumissin el paper dominant durant el període Juràssic següent.
Extinció del Triàsic-Juràssic (fa 210 milions d’anys)
Milers d’espècies marines i terrestres (entre ells els avantpassats dels dinosaures) s’havien acostumat a vagar pel gran continent Pangea. Tot i això, les peces d’aquest puzle continental van començar a separar-se per posar rumb a diferents parts del planeta. Una massiva activitat volcànica va emergir des de les profunditats de la Terra.
Les intenses erupcions que es van generar durant aquest període podrien haver causat un canvi climàtic que va acabar amb el 76% de les espècies sobre el planeta.
I és que les enormes erupcions haurien expulsat grans quantitats de gasos d’efecte hivernacle, com ara el diòxid de sofre (SO2) o el diòxid de carboni (CO2) que haurien modificat de forma ràpida i devastadora el clima global. Però el canvi definitiu podria no haver vingut de l’escalfament, sinó del fred, atès que els aerosols expulsats podrien haver arribat a la troposfera tapant totalment la llum del Sol i impedint així que la Terra s’escalfés.
Els experts coincideixen que aquest esdeveniment d’extinció massiva va ser en realitat una combinació de períodes d’extinció més petits que van tenir lloc durant els darrers 18 milions d’anys. La desaparició de la major part de les espècies va permetre als dinosaures prosperar i apoderar-se del planeta.
Extinció del Cretaci-Paleogen (fa 65 milions d’anys)
Aquesta extinció és la més coneguda, ja que va ser la que va acabar amb els dinosaures fa 65 milions d’anys, quan un meteorit de 12 quilòmetres de diàmetre va impactar al que avui és el Golf de Mèxic.
L’impacte d’aquesta gran roca va ser el responsable de la desaparició del 75% d’espècies de la Terra i la total aniquilació dels dinosaures. Tot i això, en desaparèixer aquests grans rèptils, els mamífers van tenir l’oportunitat de proliferar. Els efectes de l’impacte van durar un mes, encara que l’extinció va durar molt més temps. La Terra va quedar coberta per un núvol de pols que va romandre a l’atmosfera durant 18 mesos i que va impedir que les plantes tinguessin llum solar per fer la fotosíntesi.
La cadena tròfica va col·lapsar a partir de llavors, ja que els herbívors no tenien plantes de les quals alimentar-se i, per tant, tampoc els carnívors tenien com sobreviure. Tampoc hi va ajudar que la temperatura mitjana de la Terra augmentés fins a 14 graus centígrads, cosa que va fer que el nivell del mar (per desglaç de les glaceres) pugés més de 300 metres, cosa que no només va alterar els corrents oceànics i la circulació de nutrients (danyant enormement la vida del mar), sinó que va deixar gran part dels continents inundats.
En definitiva, cinc grans catàstrofes que van modelar el món actual.
