Fa segles que els deliris supremacistes de l’home blanc sotgen el món, però feia temps que la seva amenaça no era tan evident i tan intensa, especialment als Estats Units, en part a causa de l’anonimat i la facilitat de comunicació i organització que proporcionen les xarxes socials, i en part, per la irrupció en l’esfera política mundial de Donald Trump a mitjans de la dècada passada amb un discurs flagrantment xenòfob. Els racons més inhòspits d’internet són plens de fanàtics que veneren els perpetradors de sagnants matances i que, des de l’assalt al Capitoli el 2021, s’han multiplicat en nombre.
«S’ha de conèixer l’enemic. És important entendre d’on venen, en què creuen i què volen per poder combatre’ls millor», afirma la periodista Talia Lavin per explicar la raó de ser del seu primer llibre, La cultura del odio (Capitán Swing), en què examina aquests grups barrejant reporterisme d’investigació, memòries personals i zel activista. Per documentar-lo va passar més d’un any infiltrada en gairebé un centenar de xats, llocs web i fòrums d’extrema dreta; alguns eren mers reposadors d’infames mems, i en altres s’advocava per la necessitat de depurar el món amb sang i es publicaven guies pràctiques per cometre tirotejos massius.
Com a part del seu treball de camp encobert, per exemple, Lavin va ingressar a la comunitat de WhiteDate, una web de cites per a supremacistes. Fent-se passar per una tal Ashlynn, soltera ària d’Iowa a la recerca d’un bon xicot nazi, va rebre dotzenes de cartes romàntiques el contingut de les quals, segons el descriu a La cultura del odio, era com la versió epistolar d’«un accident automobilístic entre Nicholas Sparks i Mein Kampf». Amb una variació d’aquest avatar, així mateix, va mantenir un afer online amb un admirador de Hitler ucraïnès fins que, cinc mesos després, va descobrir i va fer pública la identitat real del seu pretendent.
Recipient per a la reproducció
En aquests fòrums, va descobrir Lavin, impera el sexisme més extrem sexisme. Per al supremacista blanc, explica, «la dona només és un recipient per a la reproducció» i, per tant, el feminisme representa una amenaça existencial per a la pervivència de la raça. De fet, per molts joves la misogínia és precisament la via d’entrada al supremacisme; «mentre busquen un espai des del qual expressar l’odi que senten per les dones, es veuen atrets per altres odis», escriu Lavin. És el cas dels incel o cèlibes involuntaris, que culpen la població femenina de les seves carències afectives i sexuals i a imatge dels quals va ser modelat Tommy, una altra de les identitats fictícies que la periodista va adoptar a la xarxa.
Les diferències entre Ashlynn i Tommy són un reflex fidel de les diferents faccions ideològiques que hi ha en el si del supremacisme blanc actual. Els Proud Boys, per exemple, són punta de llança dels tots aquests moviments milicians nord-americans que adoren Trump i la pàtria i es veuen a si mateixos com la veritable policia d’Amèrica, i l’extrema dreta evangèlica fa seva la mateixa retòrica que el cristianisme va utilitzar durant segles per justificar la subjugació i el genocidi de comunitats colonitzades i marginalitzades. En tot cas, molts supremacistes rebutgen el cristianisme perquè el seu fundador, un tal Jesucrist, era jueu.
Guerra racial a gran escala
L’antisemitisme de l’extrema dreta occidental, escriu Lavin, es fonamenta en la teoria del Gran Reemplaçament, segons la qual els jueus estan promovent onades de migració massiva a fi de contaminar la raça blanca amb sang impura i propagar així una raça més feble, i per tant més mal·leable de cara als seus somnis de domini mundial. Aquesta creença ha portat alguns sectors radicals del supremacisme a renegar de Trump, a qui culpen d’haver omplert el seu equip de govern de jueus. Entre ells destaquen els acceleracionistes, que promouen l’ús de la violència a fi de provocar al més aviat possible el col·lapse del sistema actual i una guerra racial a escala mundial.
A La cultura del odio, a més, Lavin posa en el punt de mira un altre grup: «Aquells que no creuen en la necessitat de deixar els supremacistes sense plataformes des de les quals propagar la seva bilis, i que defensen la llibertat d’expressió dels que promulguen exterminis racistes»; la periodista inclou en aquest col·lectiu els polítics liberals, els cossos de policia i els qui controlen les xarxes socials. Segons la seva opinió l’única eina útil per contenir l’extrema dreta és la mobilització antifeixista dels ciutadans per evitar la normalització de la retòrica extremista, per sabotejar els actes i protestes dels supremacistes i penetrar en les seves estructures per fer-les implosionar.
«L’antifeixisme és una postura defensiva», escriu la periodista. «Emergeix quan emergeix el feixisme, i decau quan decau el feixisme». No hi ha motius per confiar que aquesta caiguda es produeixi en un futur pròxim.
