A la pista d’aterratge l’esperava l’encaixada del primer ministre, Zhou Enlai, i l’himne nord-americà interpretat per l’Exèrcit d’Alliberament Popular. Hores després va establir amb Mao les bases d’un nou ordre mundial. Richard Nixon no va estalviar ditirambes a la seva visita a Pequín. «La setmana que va canviar el món», «la més grandiosa setmana en la història des de la creació»... El filòsof francès Andre Malraux l’havia advertit que escometia «una de les missions més importants del nostre segle» i ho va comparar amb els vells exploradors europeus del nou món.
Es compleixen aquesta setmana 50 anys d’aquella cimera que va segellar l’aliança de Pequín i Washington enfront de Moscou, els tres actors que encara regeixen el món. Aquella Xina de delirant ideologia veia en Washington el dimoni i fins i tot els més audaços acadèmics nord-americans que defensaven el diàleg amb Moscou el rebutjaven amb Pequín. Només la necessitat va propiciar la trobada.
El Vietnam de rerefons
Nixon necessitava una excusa per sortir de l’heretat conflicte al Vietnam que sagnava les seves arques i dividia la societat. Perdem el Vietnam però guanyem la Xina, va concloure, jubilant la doctrina del dominó. La Xina enllaçava desgràcies com el Gran Salt Endavant o la Revolució Cultural i la geopolítica li era estranya, vocacionalment aïllada i amb el seient xinès a l’ONU ocupat per Taiwan. Els unia la por a la Unió Soviètica. La guerra freda tenia encara un pronòstic incert i Washington volia impedir un invencible bloc sinosoviètic. A Mao, per la seva part, l’inquietava que la creixent hostilitat del seu antic aliat ideològic derivés en una guerra nuclear.
No semblava fàcil una cimera de dos països els representants dels quals refusaven estrènyer-se la mà als fòrums internacionals i de digestió complicada per a les seves opinions públiques. La discreció va abundar en els preparatius. Un any abans havia visitat Pequín en secret Henry Kissinger, la mà dreta de Nixon, gràcies a la complicitat del Pakistan, un dels escassos països que mantenia bones relacions amb tots dos. Kissinger va dir sentir-se malalt a Islamabad, va ser traslladat a un bungalou apartat i des d’allà va sortir camuflat per pujar a l’avió que el portaria a la Xina. Un periodista anglès que va veure per casualitat l’escena a l’aeroport no va aconseguir convèncer el seu editor que aquell paio amb barret i ulleres de sol era el conseller de seguretat de la Casa Blanca.
Nixon va arribar a Pequín amb tabac d’obsequi, un costum local encara vigent. Als xinesos els va impressionar el segell presidencial als paquets i el missatge que alertava dels danys a la salut. Mao, ja malalt, va conversar amb Nixon d’història i filosofia, i va delegar en el seu etern primer ministre allò substantiu. Qualsevol acord passava per superar l’escull de Taiwan i Nixon el va sacrificar a l’altar de la realpolitik. El Comunicat de Xangai, firmat durant aquella setmana, va fixar el principi d’«una sola Xina» i va aclarir que l’illa n’era part. La traïció nord-americana va aplanar la sortida de Taipei de l’ONU i la precipitada pèrdua d’aliats que continua avui. El comunicat també incloïa el compromís que els dos països s’oposarien als esforços de l’URSS de dominar Àsia. Nixon va marxar de Pequín amb la missió complerta i va ser rebut com un heroi als Estats Units.
«Washington havia de reconèixer la Xina en algun moment, era un país massa important per ignorar-lo. El Regne Unit i França ja tenien relacions diplomàtiques amb Pequín i el Japó esperava que ho fessin els Estats Units per seguir-la. No les vam establir per complet fins al 1979. La qüestió no era fer-ho o no sinó elegir el moment», assenyala Stanley Rosen, professor de Ciència Política a l’Institut Estats Units-Xina de la Universitat de South Carolina.
Auge xinès
La cimera va donar la tranquil·litat a la Xina per centrar-se en l’obertura econòmica pocs anys després. Una onada de revisionisme critica Nixon per sembrar la llavor de l’auge xinès que ara pertorba els Estats Units. El plantejament ignora que era inevitable que despertés un país amb «enorme població, vastos recursos naturals i alguna de la gent més capaç del món», en paraules de Nixon.
«Aquestes crítiques demostren molta confusió. La raó de la cimera va ser la seguretat, no va tenir a veure amb l’economia o amb el compromís global de la Xina. Això va arribar molt més tard amb la seva entrada a l’Organització Mundial del Comerç», afirma Anthony Saich, sinòleg de la Harvard Kennedy School.
A Nixon i Kissinger, responsables d’algunes de les pitjors barbàries de la meitat del segle passat, no se’ls pot negar la clarividència. El primer va alertar dels perills d’enfrontar-se al «més formidable enemic que ha existit mai al món» i el segon demana aquests dies el diàleg per evitar un conflicte «catastròfic» que dividiria el món. Washington camina en sentit contrari actualment, tenaç en la seva hostilitat i ignorant de la prioritat establerta mig segle enrere: evitar que Pequín i Moscou tinguin millors relacions entre ells que amb ella.
