La llengua esdevé l’eix identitari de la personalitat catalana. No debades ha estat alhora blasmat i lloat per adversaris i pels parlants o respectuosos amb la diferència. L’autor, Francesc Ferrer i Gironès, ben conegut per una militància vital obstinada en la defensa idiomàtica del català perquè assoleixi una normalitat en l’ús públic, presenta decrets i normes més enllà de la feixuga presentació documental. Els comenta i entra el text dins la seva narració aconseguint alhora una història social de la llengua així com les vicissituds en el marc legal que comenta, amb incisiva ploma, en un afany de preservar del tot lloable atenent que és la primera vegada que la labor es fa, i amb reeixit resultat.

La persecució política de la llengua catalana va tenir un notable impacte en aparèixer el 1985 en una prestigiosa col·lecció d’Edicions 62 esdevenint el primer treball sistemàtic que aplega les lleis, comentades i contextualitzades, sobre les actuacions de les autoritats espanyoles i franceses en relació amb la llengua catalana. És el primer títol de gairebé la desena que Ferrer dedica a la reivindicació de la identitat catalana, de la llengua.

L’assaig segueix cronològicament els tres segles de relació política entre les terres de parla catalana i Castella. Arrenca així des de l’impacte del 1714 i es va fixant en les normatives. Alguna la reprodueix, per la seva importància, íntegra, com la Reial Cèdula d’Aranjuez del 1768, altres simplement en frases representatives. Esdevé un text més per llegir com un assaig que un aplec de disposicions jurídiques, parlamentàries, reials, governamentals... Amena en el llenguatge, reivindicativa en el fons i en el to i descriptiva d’una relació de la que no es pot dir que hi hagi regnat l’harmonia en la qual s’ha anat de les limitacions en tots els règims centralistes, de les prohibicions absolutes del franquisme tot passant per la conllevancia orteguiana en la breu etapa republicana.

Fa gairebé mig segle, en aparèixer l’obra, escrivíem a La Vanguardia un llarg article del qual manllevem: «Las prohibiciones van, acertadamente en su óptica destructora, hacia aquellas áreas en las que la lengua va asentándose o está bien aposentada siguiendo una estrategia definida, en un primer plano se sitúa la prohibición del uso jurídico y oficial (1716, 1723) para pasar a la enseñanza (1768) y al mundo comercial (1772); cuando el teatro tiene un cierto auge es cuando surgen las represiones por parte de Godoy (1801), González Bravo (1867) para llegar a la sistemática prohibición ante los nuevos inventos llegándose al extremo de prohibir hablar catalán por teléfono (1896) o por telégrafo (1880, 1941, 1961) con el fin que la lengua catalana no ocupase espacios de prestigio y de ámbito selecto con lo que conllevaba de ejemplo de lengua apta para todos los usos sociales.» I, podríem afegir, en una situació que encara no s’ha resolt.