En un temps en el qual qui més qui menys fa fotografies gairebé cada dia, i les comparteix a través de les xarxes socials, i en porta centenars, o milers, emmagatzemades al telèfon mòbil (amb càmera, és clar) que transporta a la bossa, o a la butxaca, a Palafrugell fa anys que dediquen un estiu de cada dos a posar en valor la mirada fotogràfica, aquesta manera diferent d’entendre la imatge, acurada, calculada, reposada si és possible, immediata si cal, però sempre al servei de la transmissió d’un missatge, de la documentació d’una realitat, de la cerca de la bellesa artística. «L’objectiu final de la Biennal és que el gran públic millori els seus coneixements sobre la fotografia en general i que conegui les figures claus de la fotografia del país», apunta Maria Planas, directora de la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs de Palafrugell, que aquest 2022 ha tornat a omplir (i ho fa fins el 9 d’octubre) diversos espais emblemàtics de la localitat amb desenes d’imatges captades per fotògrafs reconeguts i d’altres d’emergents, distribuïdes en un total de vuit exposicions.
El certamen porta el nom de Xavier Miserachs, un dels grans fotògrafs catalans, i entre els objectius de la Fundació del mateix nom que l’organitza hi ha la « promoció i difusió de la fotografia documental, entesa com a fotografia útil i respectuosa amb la realitat. Una eina necessària per conèixer, sentir i reflexionar sobre les diferents visions del nostre passat i del nostre present». És per això que en el seu programa anual hi conviuen fotografies captades per autors clàssics amb d’altres procedents de nous talents, o bé rescatades dels arxius de fotògrafs encara poc coneguts.
Les vuit exposicions
Repartides com cada any per diferents edificis significatius de Palafrugell, i obertes fins el diumenge 9 d’octubre, les vuit exposicions que conformen la Biennal Xavier Miserachs d’aquest 2022 són Observant la vida, de Sabine Weiss (Saint Gingolph- Suïssa, 1924 - París, 2021), que es pot visitar a l’Espai Cultural La Bòbila; Dones, de Francesc Català-Roca (Valls, 1922-Barcelona, 1998), al Museu del Suro de Catalunya; Retrats d’un país: Francesc Català-Roca i Josep Pla, de Francesc Català-Roca, a la seu de la Fundació Josep Pla; Icones, de què? Dona i Guerra Civil en la mirada d’Antoni Campañà, d’Antoni Campañà (Arbúcies, 1906 -Sant Cugat del Vallès, 1989); Tornar al Marroc, de Ferran Freixa (Barcelona, 1950 - Sant Vicenç de Montalt, 2021), a l’edifici de Can Mario de la Fundació Vila Casas; Retorn a Llafranc, de Xavier Miserachs (Barcelona, 1937-Badalona, 1998), a l’Hotel Llevant de Llafranc; Quan tot s’ensorra, d’Anna Surinyach (Barcelona, 1985), a l’Espai Fòrum Vitel·la; i La frontera sud, a l’ombra del nord, de Martí Albesa (Olot, 1988), a la Biblioteca pública.
Les vuit exposicions d’aquest any (tres més que l’any passat) mantenen la voluntat de difondre l’obra d’autors consagrats però poc coneguts a casa nostra (Sabine Weiss, en aquest cas), de continuar aprofundint en el llegat dels grans fotògrafs de Catalunya (Miserachs, Català-Roca, Campañà, Freixa), i també de proporcionar una plataforma per donar visibilitat al treball de fotògrafs més joves, com són en aquest cas Anna Surinyach i Martí Albesa.
Com resumeixen els seus responsables en la presentació d’aquesta dotzena edició del certamen, «la Biennal, un dels festivals de fotografia més antics de Catalunya, ret homenatge a Xavier Miserachs i a la seva generació, i treballa amb l’objectiu d’apropar la fotografia al gran públic. L’objectiu de la Biennal és el de donar a conèixer el treball de grans figures de la fotografia nacional i internacional, donar suport a l’obra de joves fotògrafs, així com descobrir el treball de fotògrafs anònims de la comarca, gairebé sempre amateurs, que sovint sense saber-ho han documentat la història recent del país».
I el cert és que la fórmula funciona, almenys pel que fa a l’interès que genera entre el públic: el balanç de visitants que ha rebut fins ara la Biennal és molt positiu, segons la seva directora, que també remarca l’elevada afluència a les visites guiades que s’estan organitzant ara per a escoles, instituts i centres d’ensenyament superior: «Tenim tots els horaris plens fins gairebé el dia de tancament», comenta amb satisfacció.
De fet, aquesta relació amb el públic més jove és especialment interessant per a Maria Planas, que s’encarrega personalment d’algunes d’aquestes visites guiades a les exposicions de la Biennal: «Els fem una introducció sobre l’art de la fotografia, que afortunadament tothom practicar, perquè és una disciplina totalment democratitzada gràcies als avenços tecnològics, però al mateix temps els parlo de la utilitat de la fotografia digital, per a què ens pot servir en la vida quotidiana, i a partir d’aquí introduir el concepte de la fotografia artística, que exigeix uns coneixements tècnics, un aprenentatge , una experiència, saber mirar i saber compondre, saber enquadrar, i tota una sèrie de característiques i requisits que són els que al final fan que una fotografia ens atregui, ens interpel·li i que sigui digna d’estar penjada ens sales d’exposició, o en museus. I la majoria dels joves als quals expliquem tot això, ho entenen».
Clàssics i moderns
L’evolució tecnològica que ha posat la fotografia a l’abast de tothom (a diferència d’altres arts com la pintura, o l’escultura) és tot un repte, segons Maria Planas: «La fotografia és la disciplina artística més moderna, no té ni 200 anys, i en estar tant directament relacionada amb la tècnica ha anat evolucionant de manera constant».
Aquests avenços també faran evolucionar, segons la directora de la Biennal de Palafrugell, el llenguatge fotogràfic i la manera de mostrar les imatges, encara que segons ella «es podran continuar exposant i revisant els clàssics, perquè sempre ho seran, com ho serà Velázquez. Hauran de conviure les expressions artístiques del passat que estan alimentant la nostra cultura, amb les noves expressions artístiques i els nous suports que el temps dirà si son dignes de ser clàssics o no».
En relació amb la valoració que s’acabarà fent, amb el pas del temps, de les noves creacions en el camp de la fotografia, Maria Planas constata que «vivim en un món que és una allau constant d’imatges, i encara que la imatge té un poder comunicatiu immens, en generem tantes que aquest poder comunicatiu és efímer: una imatge produïda avui i publicada a les xarxes, potser l’endemà ja no té cap protagonisme, substituïda per d’altres... Només les bones imatges acabaran perdurant».
I això és precisament el que Maria Planas intenta explicar als joves en aquestes visites guiades a les exposicions de la Biennal: «Els dius com està composada una imatge per fer-la atractiva, què ha fet el fotògraf per arribar a captar-la. Espero que alguns entenguin que no és un procés fàcil, que com tota disciplina vol esforç, treball, coneixements tècnics, pràctica, i sobretot crear la teva pròpia mirada, la que et caracteritza, això que fa que identifiquis per exemple una fotografia de Miserachs, o una de Català-Roca».
En aquest context, Maria Planas defensa el valor de les exposicions que presenta la Biennal, i destaca algun tret de cadascuna d’elles. Sabine Weiss és per a la directora del certamen «una fotògrafa de les emocions; al cap i a la fi, era el que ella volia, fotografiar les emocions i transmetre a l’espectador l’emoció que ella sentia quan Fotografia de les emocions». De Francesc Català-Roca en diu que «és un mestre de mestres, encara ben modern, amb una mirada impecable i fent el paper de cronista d’un moment de transició entre la tradició i la modernitat». Ferran Freixa és al seu torn «un dels grans de la fotografia dels anys 70, imprescindible. Un mestre de la llum i les ombres, en aquest cas l’exposició que li dediquem té un punt d’excepcional perquè hi són presents figures humanes, encara que no per mostrar la seva manera de viure, de manera documental, sinó per formar part de la geometria i estructura de les imatges». D’Antoni Campañà, la Biennal en mostra «una selecció de fotografies de dones durant la Guerra civil, amb algunes imatges inèdites, que fa reflexionar sobre el paper de la dona en el conflicte, una dona gairebé sempre fotografiada per homes, que a vegades creen falses icones. La mostra serveix per adonar-se que si extrapolem el paper de la dona en la Guerra civil espanyola a guerres d’altres èpoques, fins i tot ben recents, no ha canviat res». En el cas de Xavier Miserachs, que dóna nom a la Biennal, el certamen també ha innovat i li ha dedicat una exposició per primera vegada fora del nucli de Palafrugell. «A l’hotel Llevant, de Llafranc, s’hi mostren set còpies analògiques d’imatges que Miserachs va captar en aquesta zona i que mostren, com també feia Català-Roca, aquesta relació entre les formes de vida més tradicionals del país i el turisme que tot just començava a irrompre. Són fotos intel·ligents, amb sentit de l’humor, memorables, que es completen amb una projecció contínua de 45 imatges de la mateixa temàtica al vestíbul de l’hotel».
Maria Planas també comenta les altres dues exposicions de la Biennal, d’Anna Surinyach (Quan tot s’ensorra) i Martí Albesa (La frontera sud, a l’ombra del nord): «Representen el fotoperiodisme més jove, que ens mostra realitats que a vegades poden semblar molt llunyanes, però que ens acaben afectant i hem de conèixer. És una cara més compromesa del fotoperiodisme, amb l’objectiu de sensibilitzar sobre la realitat que ens mostra amb crisis humanitàries, refugiats, migracions...».
