El Diumenge de Rams de fa un segle

«Amb el Diumenge de Rams, l’Església commemora l’entrada gloriosa de Jesús a Jerusalem, on va ser rebut amb palmes i crits victoriosos. Els fidels segueixen la tradició i van a la plaça del temple parroquial a beneir palmes i llorer amb la família. Hi van ben mudats. Davant dels fidels concentrats, el capellà llegeix el text evangèlic de l’entrada de Jesús a Jerusalem i a continuació beneeix les palmes. Després, tos plegats s’incorporen en processó a l’interior de l’església». Àngel Rodríguez Vilagran, responsable del Departament d’Audiovisuals del Bisbat de Girona, resumeix amb aquest paràgraf la festa del Diumenge de Rams, que s’escau avui, i que dona el tret de sortida a la celebració de la Setmana Santa (després del pròleg de les processons dels Dolors, del divendres anterior). Ho fa en el llibre Festes i tradicions del calendari litúrgic (Quaderns de la Revista de Girona, 2014), en el qual repassa l’evolució de les dates més assenyalades per als cristians, del Nadal a Tots Sants i fidels difunts, dels patrons locals a l’Assumpció o el Corpus.

En aquesta evolució hi ha celebracions que es mantenen pràcticament sense canvis, com és aquesta de la benedicció del Diumenge de Rams. Salvant les distàncies, les imatges que encara avui es viuen a les portes de tantes i tantes esglésies de les comarques gironines són molt semblants a les que es produïen molt temps enrere. Ho testimonien les imatges que es conserven al Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI)de l’Arxiu Municipal de Girona, on hi ha fotografies de la dècada de 1920 (algunes de les quals es reprodueixen en aquest reportatge) que mostren nens i adults amb roba de mudar, portant palmes, palmons i rams de fulles de llorer, i acostant-se a les esglésies per al ritual de la benedicció. D’aquestes imatges, la més antiga que hi ha al catàleg públic del CRDI és una que està datada entre 1910 i 1920, i que va captar Josep Maria Reitg Martí a la porta dels Apòstols de la Catedral de Girona.

Precisament la Catedral continua essent també un dels temples que concentren més assistents a la benedicció, com ja passava en temps reculats. Josep Gibert, al llibre Girona. Petita història de la ciutat i de les seves tradicions i folklore (1961) explicava, segons la cita que se’n fa a pedresdegirona.com, que «eren molts els qui anaven a la Seu. La cerimònia de la benedicció tenia lloc a dos quarts de deu, en mig de la gatzara que armava el món infantil que enlairava els seus palmons i rams. També acostumaven anar-hi els hostalers o ‘becos’ de la ciutat, portant rams del llor que després posarien als estofats».  

En canvi, hi ha altres tradicions d’aquest temps litúrgic que sí que s’han perdut, entre les quals una, la de les Quaranta Hores, que arrencava precisament en la festivitat d’avui: «Consistia a exposar el Santíssim per a la seva adoració durant quaranta hores ininterrompudes des del Diumenge de Rams fins al Dimarts Sant. A la catedral de Girona va començar a celebrar-se el 1586», assenyalava Rodríguez Vilagran al seu treball.

Una festa solemne

La celebració del Diumenge de Ramos és similar arreu de les comarques gironines. Per exemple, Josep Llorens Malagelada apunta a Repics de festa. Aplecs, fires i festes del Pla de l’Estany (Consell comarcal del Pla de l’Estany, 1999) que aquesta «ha estat des de temps immemorial una festivitat que s’ha celebrat amb molta solemnitat i amb olor de multitud a Banyoles. Les famílies de totes les generacions s’han afanyat a preparar-la amb dignitat i han portat la seva mainada, vestida amb peces de roba noves i estrenant les sabates, a beneir la palma». Segons el mateix escrit, «una fira comarcal precedia aquesta diada el dimecres anterior i s’hi venien palmes, palmons i tortells. A les esglésies de la comarca es fa, amb solemnitat, la benedicció, la processó i l’ofici. En aquesta diada, els padrins regalen als seus fillols el tortell de brioix i massapà. Antigament els padrins ho aprofitaven per comprovar si el corresponent fillol coneixia la doctrina cristiana. El palmó i les palmes es deixaven a l’església parroquial per ornamentar el Monument del Dijous Sant i posteriorment es col·locaven a un balcó de la casa per protegir la família de malastrugances».

Tenien altres utilitats, aquestes palmes o palmons, i el llorer beneït (que en segons quins indrets es creu que protegeix contra els llamps i els encanteris). Antoni Dalmau rememora a Les festes tradicionals que no hem de perdre (Columna, 2006) que «en aquella època que ara ja sembla tan remota, els rams eren clavats als camps o al capdamunt dels pallers per prevenir les bruixes i les calamarsades, o eren penjats als balcons fins l’any vinent. Les creus de fulles de palma es penjaven a les portes o a certs indrets per alliberar-los de bruixes i dimonis. I els pagesos cremaven els rams beneïts i n’escampaven la cendra pels camps en temps de llaurada i sembra. Per fecundar millor la terra».

Dalmau afegeix sobre la celebració del Diumenge de Rams que «fins fa ben poc, la ‘benedicció de la palma’ tenia un fort arrelament popular i els infants, que sovint estrenaven vestit nou de mudar justament en aquest dia, sostenien llargs palmons blancs procedents d’Elx i elaborades palmes de les quals penjaven llaminadures ensucrades o figures de pa i de galeta. En temps més reculats, els infants competien a picar ben fort a terra amb palmes i palmons».

Subscriu-te per seguir llegint