Vero Sánchez i els aprenentatges del bàsquet d’elit

La relació entre Vero Sánchez (Vilablareix, 1985) i el bàsquet va començar quan ella era ben petita, de fet no recorda cap moment en què no l’acompanyés una pilota. El que li agradava es va convertir en la seva professió gairebé per casualitat, però va anar acompanyat d’una motxilla carregada d’ansietat, inseguretats i exigències. Tres monstres que per moments van impedir a Sánchez gaudir d’aquest esport, que malgrat la part fosca, també li ha permès recórrer món, créixer personalment i viure infinitat d’aventures.

«Quan tenia cinc o sis anys feia multiesport i recordo que hi havia entrenaments de dansa i d’altres disciplines. Jo sempre anava a classes de ballet botant la pilota i em renyaven perquè em deien que els hi faria malbé el parquet!», rememora. Després de formar-se al planter del Santa Eugènia i del GEiEG, l’Universitari Barça es va fixar en ella quan amb prou feines tenia 15 anys i la va fitxar per incorporar-se a les seves files.La jugadora va fer les maletes i va marxar cap a la capital catalana perseguint el seu somni: «Vaig anar amb el júnior a jugar, i anava a entrenar amb la Carme Lluveras al primer equip. Em feia molt de respecte perquè hi havia jugadores com Laia Palau, Núria Martínez, Paula Seguí, Marta Fernández...».

El pas del poble a la gran ciutat no va ser fàcil, però el bàsquet marcava l’agenda d’aquesta nova rutina de vida. «Em van posar a viure amb un matrimoni gran, eren els avis de la delegada de l’equip, i després em van posar en una residència. Al Barça vaig aprendre disciplina: havies de ser puntual, treure bones notes, tot això ho tenien en compte».

El primer agent va picar a la seva porta quan tenia 16 anys. Era la dècada dels 2000 i el bàsquet femení, tot i no ser considerat un esport professional pel Consejo Superior de Deportes, comptava amb dues lligues (Lliga Femenina i Lliga Femenina 2) on moltes jugadores rebien un sou que els hi permetia dedicar-se exclusivament a la pràctica d’aquest esport: «Em va trucar per telèfon, es va presentar i vaig dir que sí. Era el primer contracte que veia i, com que era menor d’edat, l’havien de signar també els meus pares. A partir d’aquí em van començar a arribar ofertes de diferents equips. Al llarg del temps em vaig adonar que algunes vegades els agents només et feien arribar les millors ofertes en funció dels diners i les altres no te les acabaven de dir... Al principi anava amb una mà al davant i una al darrere, te’n refies del que et diu l’agent a l’hora de valorar amb qui fitxar perquè no coneixes res més. Amb el pas del temps vas aprenent com funciona tot plegat».

 A Valladolid va experimentar el seu primer contracte professional, al Club Deportivo Ponce. Tenia tot just 17 anys: «Al meu primer contracte rebia un sou i em pagaven també les despeses del pis i de desplaçament. Era menor d’edat i recordo que vivia amb una angolenya i una argentina que es portaven a matar. Una era la base i l’altra la pivot, un dia fins i tot les vaig haver de separar d’una baralla... I això, doncs, m’ho guardava i no ho explicava per no preocupar a ningú. Aquí va ser quan vaig començar a veure que era una feina, perquè quan acabava els entrenaments cadascú anava al seu rotllo. Vaig aprendre molt però va ser un any dur». 

Voltant per Espanya

Un cop va posar un peu a la Lliga Femenina 2, la vida professional de Vero Sánchez ja no es va aturar. Després de l’aventura a Valladolid, on l’equip va mantenir la categoria, va passar per les files del Club Isla de Tenerife, el Club Bàsquet Olesa, el Club Baloncesto Arxil, el Vinaròs i el Club Deportivo Las Irlandesas a un ritme gairebé d’una ciutat per any. «A Tenerife vaig estar molt bé amb les companyes, vam fer molta pinya, però vam tenir mala experiència amb l’entrenador... Allà no ens van pagar els últims mesos i vam acabar a judici amb el club perquè ens tornessin els diners que ens devien. És una cosa que passava sovint, no cobraves quan tocava o els patrocinadors del club plegaven i el club havia de tancar. En aquella època, a principis del 2000, no tenia cap estabilitat i t’acabes sentint com una mercaderia. Tampoc tens referències de com van els sous, no hi ha un sou mínim i te’n fies del que et diu el teu agent. Finalment, vaig adonar-me que aquell ritme de vida no el volia i vaig dir que em volia centrar en un lloc per poder estar-hi al 100%». 

Entre Tenerife i Olesa, la jugadora va viure una aventura als Estats Units quan la van convidar a un campus a la universitat de Syracuse (l’any 2014 també va ser escollida per participar en una selecció organitzada per la Federació Espanyola de Bàsquet que escollia les jugadores més destacades de Lliga Femenina 2). Amb l’aventura sota el braç i quan portava mitja temporada amb el Bilbao, a Sánchez li va arribar l’oferta del Bembibre, un club que tenia per objectiu l’ascens a la màxima categoria. «A Bembibre vaig arribar i em va costar molt adaptar-me. Era un equip d’estrelles i el grup era molt tancat. Quan hi ha tants d’egos fer-te un lloc és complicat... Ho vaig passar molt malament. Quan ets més petita i els hi treus el lloc a gent més veterana... A vegades reps. I no dius res perquè acabes d’arribar i tampoc vols problemes ni preocupar a la gent del teu entorn. Quan arribes a un equip així la competència és ferotge. Ens costava molt guanyar partits i ens vam estrellar... Al final no serveix de res tenir bones jugadores si no hi ha una cohesió, i tot això t’afecta també a la confiança perquè al final és la teva feina i has de rendir. L’equip havia de pujar, tothom ho donava per fet, i no vam ascendir. Aquell va ser un cop dur i en algun moment vaig plantejar-me deixar-ho, però vaig decidir que aguantaria fins al final. És trist però vaig decidir exercir la resiliència». 

Tornada a Girona

L’experiència a Bembibre la va portar a una situació límit i, després de gairebé deu anys recorrent Espanya, va decidir tornar a Girona. «Vaig fitxar per l’equip de Copa Catalunya i pujava a entrenar amb l’Uni d’Anna Caula. Hi vaig estar mitja temporada però vaig tenir sort perquè després de l’experiència de Bembibre necessitava tornar a recuperar confiança i sentir-me valorada. Vaig veure que per molt que t’empassis les coses, vas carregant la motxilla i arriba un moment que explotes. Jo em pensava que em menjava el món i que podia amb tot. I ningú pot amb tot. Necessitava recuperar el cap». 

L’estada a Girona va durar menys d’un any perquè el Leganés, un club que volia ascendir a Lliga Femenina 2, va venir a picar la seva porta. La mala sort, però, va impedir que pogués acabar la temporada perquè es va trencar el lligament creuat anterior del genoll dret: «Va ser en un entrenament, vaig notar com el genoll es movia de costat a costat i vaig quedar estesa a terra. Al cap d’una setmana em van confirmar el diagnòstic. Va ser una putada per la durada de la lesió, més de mig any aturada, però m’ho vaig agafar com un repte personal i em vaig dir a mi mateixa que tornaria a jugar i encara ho faria millor que abans». 

Exigència snese límits

Amb la incertesa de saber si algun equip apostaria per ella després de la greu lesió de genoll, a Sánchez li va arribar l’oferta del Càceres, un club ambiciós que la temporada 2011-12 va fer un equip amb l’objectiu de jugar a la màxima categoria. Allà va començar el malson que va marcar un abans i un després: «Era la jugadora que més rendia a l’equip, vaig tornar molt bé de la lesió, però cada setmana em controlaven el pes. Si em passava havia de pagar una multa. Jo els hi deia que tenia un problema de tiroides i que tenia la meva dieta. Però no van parar i vaig agafar por a menjar. De fet, sempre menjava el mateix per no engreixar-me. Jo ja tenia un complex amb el meu físic i allò em va destrossar molt. No entenia per què em perseguien amb aquesta exigència si rendia dins la pista i feia la meva feina. Sentia vergonya del meu físic i fins avui dia encara em costa parlar d’això. Vaig encara amb la psicòloga per afrontar tots els complexos que vaig agafar per aquesta situació perquè va arribar al punt que em feia vergonya jugar amb una samarreta de tires».

L’angoixa sumada a l’autoexigència van col·locar a la jugadora entre l’espasa i la paret, fins que finalment va començar a treballar amb una psicòloga esportiva: «Arribes a un punt molt tòxic perquè et compares amb tothom i uf! A més a més, no pots parar de jugar perquè treballes d’això! Que siguis corpulenta no vol dir que no rendeixis. Va ser complicat, però al final la psicòloga em va donar eines per poder afrontar aquests pensaments tòxics. Hi ha coses que encara arrossego avui dia, però he aconseguit trencar molts patrons».

A Càceres hi va estar gairebé cinc anys, dos dels quals van ser a la màxima categoria, un premi a la constància: «Moltes vegades no vaig tenir l’oportunitat de jugar a Lliga Femenina, i quan finalment hi vaig arribar, després de tot el que havia viscut, vaig tenir la sensació com que vaig demostrar que m’havia guanyat ser-hi. Allà hi vaig viure dos ascensos i en el segon vaig veure la pitjor cara, perquè després d’estar-hi quatre anys i donar-ho tot, doncs no van comptar amb mi. Aquestes coses saben greu perquè si has rendit, no entens per què no pots continuar, perquè ningú et dóna cap explicació. Mentalment, vaig arribar a un punt de qüestionar-me si volia seguir jugant. Continuava amb una lluita constant amb els meus monstres i vaig decidir aturar-me. Des de fora l’esport es veu molt bonic, però hi ha moltes coses que són molt dures».

Després de l’etapa a Càceres, amb 33 anys, va plegar. «No volia saber res del bàsquet. Tenia una barreja de tristesa i d’impotència després de tants anys. No podia apropar-me a una pilota. Al cap d’un any i mig ho vaig provar al Joventut les Corts a LF2, però em van tornar a aparèixer els monstres i vaig petar. Vaig tornar a Girona i em vaig posar a treballar. Es va fer estrany perquè t’incorpores al món laboral més tard i sense experiència». 

Sánchez tenia el bàsquet enterrat fins que, fa dos anys, un company de feina que entrenava a l’Onyar li va proposar formar part d’un equip: «La meva família em va dir que ho provés perquè el bàsquet m’ha acompanyat tota la vida i aquesta era una manera de jugar sense pressió, sense comparacions, sense responsabilitats i només per amor a l’art. Vaig començar anant només a entrenar i finalment m’hi vaig enganxar». 

Vint-i-tres anys després de marxar de Vilablareix perseguint un somni que es va fer realitat, la vida la va retornar al municipi que l’havia vist créixer, aquest cop sense els monstres que la perseguien. «Ara jugo a l’equip del poble, a segona catalana. I he trobat la calma perquè ara puc gaudir un altra vegada. El bàsquet m’ha fet sentir lliure en molts moments, també feliç, realitzada, m’ha donat instants únics i privilegiats, m’ha permès créixer de manera integral i he pogut conèixer amistats molt bones. Però al final, jo ho dic sempre, el més important és tener calma en el alma», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint