Una victòria indiscutible

Salvador Illa serà el nou president de la Generalitat de Catalunya. La seva candidatura s’imposà clarament a les forces independentistes. Els 42 escons van molt més enllà de les sigles del PSC. L’home tranquil fou capaç d’ocupar sense fer massa fressa la centralitat de la vida política catalana. Sense aquell tremp tan característic de Jordi Pujol, però amb un missatge que aplegà des de sindicalistes a empresaris. I amb això està tot dit.

Han estat massa anys de sotracs continuats, de picabaralles, de promeses, etc... L’electorat amb rotunditat s’ha expressat en favor del missatge d’Illa: «Unir i servir». És l’hora d’afrontar una nova etapa que respongui als reptes que avui té plantejats Catalunya des d’un punt de vista de finançament, sanitat, educació i serveis públics. I el futur president està en condicions de donar-hi resposta, sempre des d’un posicionament catalanista i sense deixar de banda als milers de persones que no havien votat mai socialista. El país optà per un candidat que vol concòrdia, entesa i que s’allunyi de l’enfrontament diari al qual ja estàvem acostumats.

Es pot fer política sense necessitat d’insultar, dissenyant ponts de trobada entre ideologies diferents. La veritat absoluta no existeix i si de debò s’estima un país no cal dividir-lo entre bons i mals catalans. No és necessari militar o simpatitzar amb una determinada força política per tal que siguin reconeguts els orígens. I tard o d’hora aquests populismes que busquen des de l’agressivitat un aspre enfrontament ja sigui des de Madrid o Ripoll no tindran sentit.

Sí, sí... Illa és un personatge fins ara que sembla avorrit. Benvinguda sigui la tranquil·litat, diria més d’un. Però és un home meticulós, respectuós i que davant un munt de provocacions al llarg de la campanya ha optat pel silenci. I a més a més, des d’ara mateix el càrrec ho exigeix. Perquè des d’aquests moments ha de ser el president de tots i no només de les 872.959 persones que el votaren el proppassat diumenge.

Tres mots com la credibilitat, l’estabilitat i la viabilitat han estat els eixos del seu discurs en campanya electoral. La seva trajectòria com a cap d’una oposició constructiva l’avala, però governar en minoria no és fàcil si les forces perdedores es dediquen a posar pals a les rodes, sense pensar amb uns ciutadans que veuen amb preocupació com Catalunya ha perdut pistonada en aquests darrers anys.

Caldrà veure quin serà el paper de Carles Puigdemont. Si opta per un posicionament de governabilitat o el bloqueig permanent. Ha situat Junts com el partit de referència de l’independentisme, però en tot moment ha permès que la seva mà dreta, Josep Rull, practiqués l’estil convergent tant en els debats com en els actes electorals. Allò que resta clar és que l’expresident és un gran estrateg i que, si compleix la seva paraula d’abandonar la primera línia política, voldrà deixar la seva gent en condicions de ser una autèntica alternativa de govern. En una societat madura, el paper d’oposició és fonamental i tant de bo Junts s’incorpori a la política constructiva, la qual cosa abandonà en els darrers temps de la present legislatura. El procés ha passat a la història i el present demana un nou rumb.

Mentrestant, el desconcert és la nota predominant a ERC. Cap dels seus dirigents pensava en una patacada d’aquestes característiques. Pere Aragonès gaudí d’una gran oportunitat i la desaprofità. En cap moment es plantejà ser el president de tots i es dedicà a representar només la militància del seu partit. No ha fet una mala campanya, però no ha sumat vots ni independentistes ni d’esquerres. Contràriament se li han escapat cap al PSC i Junts. Han anunciat ja passar a l’oposició, però encara la derrota fumeja. De ben segur que en fred hauran de plantejar-se uns altres escenaris a on els republicans poden jugar un paper important. De moment, Aragonès es el primer en anar-se’n cap a casa.

Subscriu-te per seguir llegint