Ha entrat en vigor el Reial Decret que permetrà la percepció de les sumes pagades en concepte de límit de l'interès ordinari o remuneratori (la coneguda clàusula sòl) i el naixement del qual es deu al pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del 21 de desembre, on es dona una severa reprimenda a l'Estat espanyol per permetre, en la seva normativa bancària, el límit d'interessos en benefici de la banca. Manca de transparència i posició dominant de les entitats prestadores bancàries van ser els eixos centrals del pronunciament que ha revolucionat el sistema bancari espanyol.

Quines són les pretensions d'aquesta norma?

Seguint aquesta línia, l'esmentat Reial Decret llei pretén avançar en les mesures dirigides a la protecció als consumidors establint una via que els faciliti la possibilitat d'arribar a acords amb les entitats de crèdit amb les que tenen subscrit un contracte de préstec o crèdit amb garantia hipotecària, que solucionin les controvèrsies que es poguessin suscitar com a conseqüència dels últims pronunciaments judicials en matèria de clàusules sòl i, en particular, la sentència del Tribunal de Justícia de la UE abans esmentada.

El principi inspirador del mecanisme que es posa en marxa és la voluntarietat a l'hora d'accedir a un procediment de solució extrajudicial amb caràcter previ a la interposició de la demanda judicial, sense cost addicional per al consumidor i imperatiu d'atendre per part de les entitats de crèdit. Aquesta voluntarietat pretén aconseguir evitar un possible conflicte amb una interpretació exigent del dret d'accés a la jurisdicció de l'article 24 de la Constitució Espanyola. No obstant això, es preveu que, durant el temps en què se substanciï la reclamació prèvia, les parts no poden exercir contra l'altra cap acció judicial o extrajudicial en relació amb el seu objecte, amb l'ànim d'evitar pràctiques de mala fe que només perseguissin des d'un primer moment entaular accions judicials.

En fase judicial, s'estableixen mesures respecte a les costes processals que incentivin el reconeixement extrajudicial del dret del consumidor i l'aplanament per part de les entitats de crèdit. En suma, les mesures adoptades persegueixen que el consumidor vegi restablert el seu dret en el termini més breu possible i evitar-li haver d'esgotar un procés judicial que es dilati en el temps.

Addicionalment, es regula el tractament fiscal de les quantitats percebudes per la devolució de les clàusules de limitació de tipus d'interès de préstecs derivades d'acords celebrats amb les entitats financeres, a la qual cosa es modifica la normativa de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques.

Quina pot ser la seva aplicació?

Les mesures que preveu aquest Reial Decret llei s'aplicaran als contractes de préstec o crèdit garantits amb hipoteca immobiliària que incloguin una clàusula sòl, el propietari del qual sigui un consumidor. Queden fora els petits i mitjans empresaris que no tenen reconeguda judicialment la condició de consumidor.

L'afectat pot no acollir-se a aquest sistema, amb el que té oberta la possibilitat d'acudir a la vida judicial, sense acudir a la reclamació prèvia. També pot mostrar la seva disconformitat amb el càlcul fet pel banc i anar al jutjat. Compte, tant en el cas de no acudir a la reclamació prèvia com si es rebutja la suma oferta, si el banc aconsegueix una suma que és finalment acceptada, les costes judicials les haurà d'abonar al consumidor.

El termini màxim per arribar a un acord és de 3 mesos a comptar de la presentació de la reclamació. Si no hi ha resposta, queda oberta la possibilitat d'acudir al Jutjat.

Hi ha la possibilitat de substituir la devolució en metàl·lic per una mesura compensatòria, que no es defineix en la norma, amb el que queda oberta la possibilitat d'acceptar des de TV, assegurances, reducció de capital, productes tòxics, etcètera, això sí, el consumidor haurà d'acceptar de forma manuscrita (com en els vells temps).

La devolució dels imports no s'incorporarà a la base de l'IRPF ni els interessos de demora que banca i clients poguessin pactar.

Demà els bancs han de disposar d'un departament o servei especialitzat per atendre aquestes reclamacions. Es pot córrer tant?

Crítiques possibles:

La banca no porta la iniciativa, ha de ser el consumidor qui la prengui.

No se sap qui controlarà el compliment de la norma, ni qui formarà la Comissió de seguiment, ni quines seran les seves funcions.

No hi ha mecanismes sancionadors per a la banca que no vulgui tornar per mostrar discrepàncies amb el consumidor.

Només es pot discutir amb el banc la suma per clàusula sòl, però no qualsevol altra discrepància, amb la qual cosa és possible que, en aquests casos, el consumidor segueixi dues vies: amb el banc per aquesta clàusula i amb el Jutjat per les altres.

Qui paga els drets notarials i registrals del document públic d'acord amb el banc?

Penso que aquesta norma no era necessària, per ser suficient un tracte individualitzat del Banc amb cada consumidor afectat, al qual se li practica la seva particular liquidació i llest. Es tracta, simplement, de complir amb la sentència d'Europa, res més.

Em temo que les demandes judicials prosperaran, tot i que la norma pretén el contrari.

Seguim per a bingo.