La revista Vida Rural, revista que rebo quinzenalment, dedica un especial als cultius ecològics. Aquest fet i l'anunci d'un antic alumne, molt bon professional de la producció de llet, de dedicar la seva moderna explotació de boví de llet a la producció ecològica, m'ha animat a escriure alguna cosa general sobre l'agricultura ecològica, producció a la qual he estat reticent, ho reconec, segurament per haver rebut una formació basada en la necessitat d'una agricultura i una ramaderia orientades a reduir la fam al món.

«L'agricultura ecològica és un sistema holístic de maneig de la producció que augmenta la salut de l'agroecosistema fent ús tant del coneixement tradicional com del coneixement científic, amb l'objectiu és obtenir aliments de qualitat» ( Matt et al., 2011; Reganold i Wachter, 2016). Els sistemes d'agricultura ecològica tenen com a base l'equilibri de l'agroecosistema, realitzant principalment accions preventives i evitant en la mesura del possible l'ús de productes agrícoles externs. L'agricultura ecològica fa servir mètodes que segueixen les lleis de la natura i utilitza productes i materials naturals i es fonamenta en la interdependència entre els éssers vius, observant els cicles naturals agrícoles que són harmònics amb el medi ambient i emprant els escenaris moderns que projectin l'alternativa a l'agricultura industrialitzada o convencional. El desenvolupament de l'agricultura ecològica es produeix com una reacció als sistemes de producció industrials. Dels moviments contraris a la utilització de la química (fertilitzants sintètics) en l'agricultura, a principis del segle XX, un grup de pioners, sobretot a Europa, però també als Estats Units, van emprar alternatives com les rotacions de cultius i una gestió del sòl anomenada «agricultura de l'humus» ( Kuepper, 2010). Aquestes pràctiques agrícoles serien la base d'un mètode nou de sistema de producció agrària que, més endavant, s'anomenaria agricultura ecològica. Els moviments de producció ecològica van quedar desplaçats a causa de les dues guerres mundials, essent en aquells moments la producció d'aliments l'única preocupació sense importar el sistema utilitzat. En aquestes estàvem durant els meus anys universitaris. No obstant això, després d'aquests fets, torna l'interès pels models agrícoles respectuosos amb el medi ambient i el rebuig als models industrials. En aquest impuls destaquen les aportacions de dues escoles.

D'una banda, a Alemanya apareixen dos corrents: a) L'agricultura natural i b) L'agricultura antroposòfica biodinàmica, també present als països de parla anglesa amb la fundació de la Soil Association. El 1972 es crea la Federació Internacional de Moviment d'Agricultura Orgànica (lfoam) amb la intenció de guiar, harmonitzar i informar a tots els moviments d'agricultura ecològica (lfoam, 2017). Tots aquests esdeveniments estan associats a canvis en les polítiques agràries. Així, la Política Agrària Comuna (PAC), que havia nascut en un entorn econòmic d'escassetat alimentària com a una política intervencionista i productivista per tal d'abastir d'aliments a la societat, redirecciona el seu enfocament a partir del 1992 després del reconeixement per part de la Comissió Europea de la importància de la cura del medi ambient i del desenvolupament rural. Abans de 1991, la producció ecològica a la Unió Europea (UE) s'havia definit a través de normes emeses per associacions ecologistes de diferents estats membres. El 1991, en el context de la primera reforma de fons de la política agrícola de la UE, el Consell Europeu de Ministres va adoptar el Reglament (CEE) nº 2092/91 sobre l'agricultura ecològica i l'etiquetatge dels productes agrícoles orgànics. El reglament del Consell va introduir un marc a escala de la UE per a la producció ecològica, juntament amb un sistema de control i de certificació. Els sistemes d'agricultura ecològica són diversos i es produeixen a tot el món. En molts països, l'agricultura ecològica compta amb una clara base legislativa i sistemes de certificació per a la producció i la transformació. En concret, al voltant de 180 països reconeixen els models d'agricultura ecològica. Moltes de les pràctiques agroecològiques estan regulades per polítiques nacionals i controlades per organitzacions supranacionals que promouen l'agricultura ecològica. Els reglaments que especifiquen la producció ecològica i la transformació d'aliments ecològics són molt estrictes i adherir-se a ells ha de generar la garantia d'una alta qualitat del producte. A la UE, el Reglament (CEE) nº 2092/91 va ser derogat pel Reglament (CE) nº 834/2007 del Consell, de 28 de juny de 2007, sobre producció i etiquetatge de productes ecològics, i pel Reglament (CE) nº 889/2008, de 5 de setembre de 2008, que estableix els principis d'aplicació, vigent fins a l'1 de gener de 2021, on entrarà en vigor la nova modificació recollida en el Reglament (UE) 2018/848 del Parlament Europeu (PE) i del Consell de 30 de maig de 2018. La producció ecològica és un sistema general de gestió agrícola i producció d'aliments que combina les millors pràctiques en matèria de medi ambient i clima, un elevat nivell de biodiversitat, la conservació dels recursos naturals i l'aplicació de normes exigents sobre benestar animal i sobre producció que responen a la demanda, expressada per un creixent nombre de consumidors, de productes obtinguts a partir de substàncies i processos naturals. Entre els productes ecològics es compten aliments, begudes, pinsos i llavors, tant transformats com no transformats. El sector de la producció ecològica comprèn productors dels sectors de l'agricultura, la ramaderia i l'aqüicultura, a més dels seus proveïdors, fabricants i distribuïdors alimentaris.