Rafael Aranda ha estat la cara visible en aquest projecte de l’estudi RCR d’Olot, premi Pritzker 2017. Però hi ha treballat conjuntament amb Carme Pigem i Ramon Vilalta, les dues persones amb les quals comparteix el reconegut despatx.
És un del seus projectes de més envergadura....
I pensa que ja fa 20 anys, que ens varen venir a buscar, l’any 2000. Nosaltres en aquell llavors érem jovenets, i va ser un gran privilegi que una família com la Suqué-Mateu ens vingués a buscar. Ells sempre ens diuen que ja llavors els agradava la nostra trajectòria, i que també hi va influir que fossim d’Olot, a 40 minuts d’aquí, perquè buscaven algú del territori.
I també buscaven la integració del projecte en el territori, una manera de fer que marca la carrera de RCR...
Nosaltres sempre hem encaixat els projectes des d’una resposta al lloc, és el que ens caracteritza. Ells ho sabien, els va interessar i per això ens van demanar que els acompanyéssim en aquesta iniciativa...
El procés ha estat llarg. Ha canviat molt, el projecte?
El principal problema van ser les crisis de 2008, que el van mantenir aturat deu anys. Però quan el vam reprendre la base del projecte era la mateixa, conceptualment no havia canviat, només s’ha hagut d’adaptar als nous requeriments que s’han produït en aquest temps, i hem pogut aprofitar innovacions tècniqes que també hi ha hagut en aquest període.
El que no ha canviat és la integració en el paisatge i l’aposta per la sostenibilitat.
És que això ja ve de fàbrica. Plantegem el projecte des de la integració en el paisatge i des de la sostenibilitat, no fem un projecte en el buit i després mirem com integrar-lo i com fer-lo sostenible. Sempre hem treballat així perquè entenem que és l’única manera d’aconseguir una arquitectura atemporal, per a la qual no passi el temps, que sempre tingui actualitat.
