24 de setembre de 2019
24.09.2019

La segregació s'expandeix

Article del portaveu del sindicat Ustec·STEs a les comarques de Girona

24.09.2019 | 00:56

En contradicció amb els esforços que estan fent els diversos governs, el fenomen de la segregació escolar no es redueix, sinó que no para d'expandir-se. El sociòleg de l'educació, el belga Hugues Draelants acaba de publicar un llibre ( Comment l'école reste inégalitaire. Comprendre pour mieux réformer Louvain la Neuve-PUB, 2018) on explica un fenomen comú a occident: malgrat els esforços de les administracions públiques, les diferències educatives s'amplien en la mateixa proporció a l'expansió de les desigualtats socials.

No és cap novetat. La sociologia tradicional ja recollia aquest procés, pel qual fracàs escolar i classe social estaven estretament lligats. Pierre Bordieu ho explicava en base a la diferència de capital cultural familiar i les característiques d'un sistema educatiu concebut per a les classes mitjanes, i que, per tant, funcionava com a un reproductor de les desigualtats. Així es podia entendre perquè, per posar un exemple, els alumnes de bona família experimentaven unes taxes de fracàs –si més no, des d'un punt de vista administratiu– al voltant del 5%, mentre que entre els fills de treballadors no qualificats podien arribar al 40-50%. Si, a més, afegíem el factor lingüístic i cultural, amb immigrants procedents d'altres cultures, això es podria agreujar a nivells insostenibles.

En unes darreres dècades on les desigualtats socials no han deixat d'accentuar-se, i on s'han produït greus retallades en despesa social en general, i en inversió educativa en particular, el fenomen no ha fet més que incrementar-se, malgrat que les estadístiques s'entestin a maquillar la realitat.

La rigidesa del sistema tradicional, amb la seva uniformitat, els seus exàmens, malgrat tot, dibuixava un sistema meritocràtic on una porció important d'estudiants de famílies modestes podien experimentar una mobilitat social ascendent si demostraven la seva adaptació al sistema. Tanmateix, el sistema de classes sembla blindar-se cada vegada més, i la universalització dels estudis secundaris i superiors han generat una certa devaluació de les titulacions que fan que el capital social i les xarxes familiars resultin més efectives que el capital acadèmic.

La manera com s'intenta revertir aquesta situació, també a Catalunya, ha consistit a buscar noves estratègies pedagògiques i metodològiques. La innovació educativa, l'ensenyament per competències, l'autonomia de centres, el reforçament de les direccions... tractarien d'evitar elevades taxes de fracàs administratiu o d'abandonament escolar prematur. Tanmateix, la realitat és que, per molt que les xifres ho dissimulin, la segregació escolar no para de créixer. L'increment de la taxa de graduació, efectivament té l'efecte pervers de la devaluació de les titulacions, i això fa, cada vegada més, i com ja s'experimenta en el món anglosaxó, que davant titulacions i acreditacions teòricament iguals, el centre de procedència, l'escola, institut o barri on un estudiant s'hagi graduat sigui més decisiu a l'hora de trobar una bona feina.

I això passa perquè, paral·lelament a aquest esforç per innovar metodològicament, l'autonomia de centres ha esdevingut la principal eina per a una mena de cursa armamentística entre centres, a partir d'una competència ferotge en què cada escola i institut tracta de buscar els millors alumnes (és a dir, l'alumnat procedent de classes mitjanes o amb millor capital cultural) i desanimar la matriculació de les famílies pobres, precàries o procedents de les darreres migracions. En un moment de concentració de la pobresa i oportunitats decreixents, sovint aquests projectes singulars eliminen la idea de sistema educatiu per substituir-la per un conjunt de centres que competeixen els uns amb els altres, amb mecanismes subtils de segregació. I això es tradueix a reduir les oportunitats –fins i tot carregar-se els antics mecanismes de la meritocràcia– a sectors cada vegada més amplis.

A Catalunya estem vivint la paradoxa que el pes de l'escola concertada (tradicional búnquer de les classes benestants) s'està reduint de manera considerable. Tanmateix, les mateixes famílies que abans buscaven en les escoles, majoritàriament religioses, una eina de reproducció social, i un espai de sociabilitat a la recerca de contactes útils, estan passant-se a les escoles públiques, tot emportant-se les seves pràctiques i creences, tal com denunciava fa algunes setmanes Xavier Bonal en un interessant article al Diari de l'Educació. Es tracta del que ja s'anomena «la triple xarxa», és a dir, la creació d'un mercat educatiu entre el segment de la concertada, la pública benestant i la pública subsidiària on es concentra la pobresa i la marginació.

Les metodologies suposadament innovadores, ni aquí ni enlloc, no semblen tenir l'èxit que prometien a l'hora de lluitar contra la segregació social creixent. La realitat és que el capital cultural (més enllà de les enganyoses estadístiques) s'està polaritzant a la mateixa velocitat que el capital econòmic.

El món de la recerca acadèmica ha constatat mitjançant proves fefaents, que les úniques maneres de reduir aquesta bretxa creixent rau precisament en allò que el Departament d'Educació no es planteja: Invertir generosament en educació; reduir les ràtios educatives d'una manera contundent (els estudis fets als USA determinen que així els alumnes amb més dificultats incrementen el seu rendiment acadèmic fins al 40%) i tocar un tabú: el de la lliure elecció d'escola. En certa mesura, només si som capaços de repartir de manera equitativa l'alumnat per grups socials, si som capaços de fer conviure rics i pobres, autòctons i nouvinguts, de manera proporcional dins un mateix grup classe (amb 12-18 alumnes) serem capaços de crear l'efecte de navegar-al-mateix-vaixell, i evitar així que s'ofeguin els de sempre.

Això també inclou recuperar la idea de sistema educatiu, i buscar el retorn a un equilibri entre l'autonomia (entesa com a una adaptació que fa cada professional d'acord amb les circumstàncies) i el retorn a certa homogeneïtat que permeti un relat comú. I, per descomptat, recordar que la millor política educativa és aquella que es fa a fora de l'escola; és a dir, polítiques socials realistes i ambicioses per reduir decididament la pobresa i la precarietat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook