11 de novembre de 2019
11.11.2019
 
 

Democràcia és un bar on entra tothom i una cançó desesperada

El cronista intenta fer una ruta per les seus de tots els partits polítics, però queda mig encallat a la de Vox, perquè és un dels seus bars de capçalera, i ja només li resten forces per arrossegar-se fins a les del PSC, la de Junts per Catalunya i la dels comuns, on fa parada i fonda

11.11.2019 | 01:48
Laura López, de comuns, seguint els resultats a la seu del seu partit

La democràcia és el bar Cuéllar, de Vila-roja. No li donin més voltes, si els antics grecs aixequessin el cap, situarien allà els fonaments de la llibertat, la igualtat, la fraternitat i els chocos. L'Antonio, amo i senyor del local i de no sé quantes coses més, m'ho té dit.

- Aquí puede venir quien quiera, me da igual que sean de la CUP, de convergencia o de Vox. Y que venga alguien a decirme quien puede entrar aquí y quien no, que lo espero.

Millor que no hi vagi ningú, és un consell, que l'Antonio té fama de defensar la democràcia del seu bar amb més vehemència que una novícia el seu himen. I com que allà hi pot anar qualsevol -al bar Cuéllar hi he trobat socialistes i convergents, i també dirigents de Ciutadans-, Vox l'ha triat com a seu del partit. El partit triomfador de les eleccions d'ahir continua a Girona sense tenir seu. No només això, sinó que m'expliquen que es troben amb la negativa de bars i restaurants per reunir-se, per si corre la veu i ja saps. A l'Antonio, sobre dir-ho, li importa un pito que corri la veu. Ell és demòcrata i la democràcia és així: en mi bar entra todo el mundo.

És clar que els dirigents i seguidors de Vox són una minoria. Al bar Cuéllar, un diumenge a la nit de partit Betis-Sevilla per televisió, la gent està al que ha d'estar: pel futbol. Als de Vox se'ls ha deixat un racó del bar amb una pantalla en què se segueixen els resultats electorals, però a la resta de pantalles regna el Benito Villamarín, o com es digui ara aquest camp que canvia de nom més vegades que Convergència. Cridòria a la sala. No és pels resultats electorals: ha marcat el Sevilla.

Se m'acosta una senyoreta de Vox, que em deu veure dels pocs parroquians igual d'interessats en el futbol que en el desenvolupament de l'escrutini.

-Ja veus, fa poc només érem quatre a Girona, i ara passem al davant del PP i de Cs. Aviat tindrem una seu pròpia i no haurem d'anar als bars.

De moment, com que som a un bar, comença a córrer el cava a compte de Vox, més pels resultats a tot Espanya que van sortint per la campanya que pels resultats a Girona. La resta de parroquians, però, està més pendent del Betis-Sevilla que de les eleccions, cosa que confirma que en aquest barri tenen clares les prioritats. En veure'm pendent de la televisió, un habitual em pregunta com van les eleccions.

- Pues de momento parece que Ciuadanos se pega un batacazo- responc.

- Ciudadanos? Y esos quienes son? Los catalanes?

A Vila-roja, no sé si ho he dit, la gent té clares les prioritats, i la política no està entre les primeres. Afortunadament. Me'n vaig a seguir la ruta. No encara, que arriba en Cuéllar, amo del bar i excompany dels Maristes.

- Pst, ponle una caña al Albert, y se la cobras al primero que esté despistao- ordena als cambrers, rient.

Aquí ningú es despista. I menys els de Vox, als quals es veu eufòrics, aixecant-se per assenyalar a pantalla cada cop que apareixen resultats en àmbit nacional.

Ingerida la canya, vaig a la seu del PSC. Entrepà de xoriço i llauna de cervesa. Tèbia. Un partit que aspira a governar Espanya no es pot permetre cervesa tèbia. Un intenta esbrinar si les cares que veu a la seu del PSC són de tristor o d'alegria i no se'n surt. Potser estan tan avorrits d'eleccions que han decidit fer sempre cara d0uf-ja-hi-tornem-a-ser. Demano pel lavabo. Pixo. No són activitats en excés transcendentals però em serveixen per omplit la crònica. Marxo a continuar la ruta.

Carrer Iberia. Seu dels comuns. Fa una setmana que a les xarxes crucifiquen la candidata Laura López, desautoritzada fins i tot pel seu cap a Barcelona, Jaume Asens. Ves per on, la candidata gironina, la que va declarar a aquest diari que els presos són presos perquè es van saltar la llei, la que va qualificar de vivales l'expresident Puigdemont, s'ha convertit en diputada electa. N'haurien de prendre nota l'Asens i el Vivales, però mentrestant, és rebuda pels -pocs- fidels que s'apleguen al local, al crit de di-pu-ta-da, di-pu-ta-da. Cava. Brindis. Petons. Recomanacions de fer un mixto així que trepitgi Madrid. Grandola vila morena a tot drap per la megafonia. Potser no posen La Internacional per por que no s'enfadi l'Asens, però un diria que ganes no en falten, al carrer Iberia. En Jaume Asens va desautoritzar públicament la seva candidata de Girona, en un gest que no es recorda de cap altre partit. A veure si surt avui a desautoritzar-li l'escó que ha guanyat malgrat ell. Marxo cap a altres latituds.

Convergència. O com es digui ara. Els convergents són com els socialistes, saben que vagin com vagin les coses, tenen el seu lloc a Madrid assegurat. Xibeca de litre i avall, que em serveix el marit de la diputada electa Illamola. Truita de patates. O d'espinacs, ja no sé. Li prometo al marit de la senyora diputada que aprofitant les absències de la senyora, el portaré al Fogons. Això em recorda que és allà, al Fogons, on realment un periodista capta com d'importants són unes eleccions, allà és on els immigrants, que han vingut a aquest país a llaurar-se un futur, deuen estar pendents de la gran festa de la democràcia, no puc acabar una crònica electoral sense treure-hi el cap. Adeu Toni, adeu Mariona, adeu Gemma, cap de premsa, gràcies per la cervesa.

Fogons. Efectivament, dues pantalles de televisió emetent a tot drap resultats electorals, Cuatro i La Sexta. Un problema: ningú se les mira. Aquí el més important és la partida dominical de dominó. Pels crits que fan els contendents, s'hi juguen molt més que el que es pot jugar un simple país en unes simples eleccions. Sense so a les televisions, només lluiten contra els crits dels jugadors, les bachates que s'escolten de música ambiental: Si levanto tu falda, ¿Me darías el derecho a medir tu sensatez?

La democràcia deu ser això.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook