11 de novembre de 2019
11.11.2019
 
 

Victòria de Pirros a l'Espanya extremada

11.11.2019 | 07:36
Victòria de Pirros a l'Espanya extremada

A Pedro Sánchez acaba de passar-li el mateix que a Pirros, rei d'Epir, quan va perdre a la majoria del seu exèrcit per guanyar una batalla. «Una altra victòria com aquesta i tornaré sol a casa», va lamentar el general després de fer comptes del què des de llavors es coneix com un triomf pírric.

El president interí Sánchez va repetir eleccions amb la seguretat que els votants l'anaven a convertir en fix de plantilla a La Moncloa, però un cop més s'ha vist que els càlculs –quan es basen en meres càbales– els carrega el diable. A més d'un assessor en funcions de Rasputín li deuen estar xiulant les orelles.

D'aquesta temerària aposta queda com a resultat una mòdica pujada d'escons del Partit Popular i, sobretot, l'eclosió de la ultradreta de Vox, tan antiga com el tocadiscs. Pel camí s'ha oxidat fins a enfonsar-se un partit autodenominat ciutadà que aspirava a ser frontissa, alhora que el PSOE es queda més o menys com estava i el seu soci preferent, Unides Podem, perd de nou suports, sense pressa ni pausa.

Teníem un problema i ara en tenim almenys dos. Lluny de tornar a la calma del bipartidisme, amb els seus rutinaris torns de govern, els electors han decidit fragmentar encara més el Congrés, que ja s'assemblava extraordinàriament a una gàbia de grills. Han apostat, a més, per les emocions fortes. Si anys enrere una part de el cens votant havia enlluernat el tardà leninisme de Podem, ara una altra part acaba de convertir Vox en tercera força, que ve a ser la contrapart dels d'Iglesias per la banda més exagerada de la dreta.

Espanya s'ha extremat com era previsible. Trastejar amb les restes de Franco va obrar l'efecte de despertar un nacionalisme hispà que portava feliçment letàrgic més de quaranta anys, des dels primers temps del postfranquisme. A aquesta funesta conseqüència cal afegir-li la dels successos de Catalunya, on s'ha demostrat que els nacionalismes –d'aquí o d'allà– es retroalimenten entre si. Com més esvalota un, més creix l'altre.

Canvi de vots

Els enyorants de l'antic règim als qui Manuel Fraga va baixar de la muntanya per integrar-los als usos democràtics se n'han anat ara del PP i fins i tot de Ciutadans a Vox, que acaba d'experimentar un xut de nostàlgia castissa traduït en mig centenar de parlamentaris. Anar-se'n a l'extrem és el més semblant a refugiar-se en una cantonada; però això exactament ho ha decidit una part gens menyspreable dels electors. Tot això ja ho havíem vist els anys trenta del segle passat, quan el Congrés –com ara succeeix– es dividia en dos blocs simètrics d'esquerra i dreta, aparentment incompatibles entre si. Feliçment, aquesta no és l'Espanya afamada i exsangüe dels anys previs a la Guerra Civil, sinó una democràcia que figura entre les vint més avançades del món. No hi ha cap risc de conflicte, per més que els profetes de l'Apocalipsi vagin per donant veus que alerten de l'arribada de l'Anticrist.

Bloqueig del govern

Molt menys dramàtic que això, però, tot i així, incòmode, és el bloqueig a què seguirà exposada la governació de país. Res que no hàgim vist ja en els últims quatre anys, des de la fallida del bipartidisme que ha convertit en interins amb caràcter permanent a tots els caps de Govern que assumeixen el càrrec en precari. Deia Borges a una de les seves famoses boutades que la democràcia és un abús de l'estadística. Es tracta d'una exageració, naturalment; però no deixa de ser cert que la política depèn d'un adequat maneig de l'aritmètica.

En aquest sentit, les noves eleccions han empitjorat fins i tot les ja escasses possibilitats que abans havia de sumar una majoria de govern. El tir fallit de Sánchez s'ha convertit en pràcticament impossible –des del punt de vista numèric– qualsevol acord entre el bloc d'esquerres o el de dretes. Serà que allò propi dels blocs és bloquejar. Queda tan sols l'alternativa més aviat irrealitzable d'un acord entre els dos partits més votats, com succeeix a Alemanya i altres països europeus on la raó mana sobre l'emoció. No és, òbviament, el cas d'Espanya, on els socialdemòcrates i els conservadors tenen tantes possibilitats de lligar entre si com l'aigua i l'oli. Menys encara que els votants mostren una decidida tirada pels extrems i això dificulta qualsevol diàleg centrat.

Pot ser que a Sánchez el consoli la seva pírrica victòria, encara que s'hagi quedat com estava i, per a més inri, sense aliats suficients per fer els comptes de la lletera. A la gent raonable, que segueix sent molta malgrat les aparences, potser li sembli que l'interí ha fet un pa com unes hòsties.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook