Vaig créixer durant la guerra freda, convençuda que el teló d'acer era d'acer i que els capos del Kremlin tenien l'índex entrenat per prémer el botó vermell i desencadenar l'holocaust nuclear. Ho explico perquè el 2004, 15 anys després de la caiguda del Mur, Mikhaïl Gorbatxov, l'home que va conjurar l'Ogre del món lliure, va venir a Barcelona a inaugurar el Fòrum i va oferir una entrevista per a aquest diari. Com es poden imaginar per la vergonyant confessió anterior, va ser un dels hits de la vida professional que podria explicar als néts.

Als passadissos de l'oficina de premsa del Fòrum corria que Gorbatxov s'avenia sense protestar a la diabòlica gimcana de mitjans, però que era fred en la comunicació no verbal -«no saps mai si està còmode o no amb el seu interlocutor»-, que no somreia i que al cap de pocs minuts calava l'entrevistador i l'hi posava «més o menys difícil». Així que, mitja hora abans de la cita al Ritz, estava convençuda que les meves preguntes li semblarien insubstancials i que li agafarien ganes d'enviar-me a prendre pel gulag. Era el mes de juny i vaig sentir fred.

A l'antesala de la trobada, glasnost informativa. Res d'agents del KGB escorcollant la bossa ni el guió. I es van obrir les portes d'un salonet gens proletari i allà era Ell, assegut a la punta d'una taula que em va semblar quilomètrica, parlant amb un inquietant homenet amb ulls d'ocell que va resultar que era l'intèrpret. Mentre vaig caminar aquells quilòmetres fins a Ell, vaig mirar de no fixar-me en la seva taca -havia llegit que era la silueta de l'Àrtic, que una tal Svetlana assegurava que era salada i tonteries similars- i em va agafar per anar a l'origen d'aquell canvi històric. «Vaig començar a formular en veu alta l'existència d'un perill global el 1984, en les meves visites al Canadà i a la Gran Bretanya -va arrencar-. Recordo que vaig mostrar a Thatcher un tauler amb milers de quadrícules i li vaig dir: 'Si posem en aquest tauler les armes nuclears dels EUA i l'URSS, només amb l'esclat d'una casella acaba la vida al planeta. Dos anys després, amb l'avantatge d'estar al capdavant de l'URSS -¡Déu no dóna aquesta oportunitat a tothom!-, vaig introduir les premisses al Partit Comunista». Així de simple.

Encoratjada -vaig voler creure que m'ho estava posant fàcil-, li vaig preguntar si la seva dona, Raïssa, que va morir el 1999, va tenir a veure amb la perestroika. «¡Sens dubte! La meva dona i la meva filla Irina van tenir una enorme influència». Va mig aclucar els ulls i va fer un gir inesperat: «Si Raïssa fos viva, hauríem complert 50 anys junts...Vam començar del no res, ¿sap? Veníem de famílies pobres. Només teníem el futur. Així que el futur era una cosa valuosa per a nosaltres, ho era per a tothom. ¡Desitjo a tothom que trobi la seva mitja taronja!». «¿Ha dit mitja taronja?», li vaig preguntar a l'intèrpret d'ulls d'ocell. «Això ha dit», em va respondre glacial.

Allò era un festí. El desglaç era tan gran que em van venir ganes de dir-li Gorbi. Va entrar en totes les qüestions. Va criticar Borís Ieltsin -«no sé com no el van fer fora a ell i tota la seva banda»-, i Vladímir Putin -«està infringint el seu contracte; hi ha una retallada en la llibertat d'expressió a Rússia que lamento sincerament»-, va reprovar el ritme de les privatitzacions a Rússia i es va defensar de la seva horrible fama entre els nostàlgics de l'era soviètica.

Abans que em traguessin arrossegant-me d'allà, li vaig preguntar com volia passar a la història. «Com una bona persona que no va aconseguir tot el que es va proposar». I va acompanyar la resposta d'un somriure. No me'l vaig emportar a casa perquè no tenia civada per fer farinetes -el seu plat favorit- ni un samovar decent, però, per a la sorpresa del seu seguici, va deixar que li estampés dos petons. Em vaig carregar la preceptiva distància, diran. I tenen raó. Però no tothom pot dir que ha besat Gorbatxov, ¿no?