19 de novembre de 2020
19.11.2020
Diari de Girona

Sàhara-Marroc, una guerra del blanc i negre al color

La ruptura de l'alto el foc entre el regne alauita i els saharauís coincideix amb el 45è aniversari de la Marxa Verda

19.11.2020 | 00:02
Un tram de la caravana, a finals d'octubre de 1975, que va formar la Marxa Verda.

Hi ha ferides que no cicatritzen malgrat que hagi passat gairebé mig segle. I les conseqüències derivades de la Marxa Verda, de la qual es compleixen aquests dies 45 anys, en són un exemple. Les Canàries, una regió vinculada històricament a aquell esdeveniment a causa del nombre d'illencs –prop de 15.000– que van haver d'abandonar a la carrera l'antiga colònia del Sàhara juntament amb milers de peninsulars, continua sent un territori summament sensible a la problemàtica derivada de la fugida espanyola i el seu posterior incompliment de celebrar un referèndum d'autodeterminació entre la població sahrauí –epicentre de tot el conflicte.

Aquests fets encara avui continuen generant greus problemes entre el govern marroquí i la República Sahrauí, que, a través del Front Polisario, va declarar dissabte passat l'estat de guerra a tot el seu territori a causa de l'escalada de tensió amb el regne alauita a la bretxa il·legal del Guerguerat, una regió que, tot i que controlada pel moviment sahrauí, funciona il·legalment com un pas fronterer en zona sahrauí del Marroc i Mauritània. Les autoritats marroquines van reconèixer divendres que van haver d'efectuar trets a la zona per dissuadir civils, acció que per als habitants dels territoris de l'antiga colònia significa trencar l'alto el foc per l'exèrcit alauita.

El Front Polisario va decidir fa 24 dies bloquejar la via de Guerguerat, únic accés comercial entre el Marroc i Mauritània per protestar contra el fet que la missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (Minurso), emplaçada al terreny des del 1991, no hagi organitzat el referèndum pel qual fa 45 anys que esperen. L'organització sahrauí pretenia cridar l'atenció a la comunitat internacional dies abans que el Consell de Seguretat de l'ONU es reunís el 30 d'octubre per decidir si renovava el mandat de la Minurso. Poc va ajudar a aquesta ja per si tensa situació el missatge llançat el passat 6 de novembre pel rei Mohamed VI amb motiu de l'aniversari de la Marxa Verda, en el contingut de la qual defineix la República Democràtica del Sàhara com a «ens fantasma».

L'arenga de Mohamed VI

«El Marroc no es mourà de les seves postures ni el pertorbaran les estèrils provocacions i desesperades maniobres que les altres parts porten a terme, que en realitat només són una mera fugida cap endavant que succeeix després de l'enfonsament de les seves superades tesis», va afegir el monarca en el seu discurs a la nació. «En aquest sentit, volem reafirmar el nostre absolut repudi de les abominables pràctiques que intenten obstruir la natural circulació entre el Marroc i Mauritània, modificar la situació legal i històrica que preval a l'est del mur de seguretat, o aprofitar il·legalment les riqueses de la zona», va insistir el fill de Hassan II en la seva al·locució, una paraules que han encès encara més el poble sahrauí.

Des de l'Atlàntic fins al Nil, les quilomètriques sorres del desert han sepultat al llarg dels segles, segons es diu, pobles, temples, cultures... No obstant això, passen 45 anys i no hi ha prou sorra que ofegui aquest conflicte, menys ara amb el xiulet de les bales solcant el cel de Guerguerat, un poblat de no més de 20 vivendes a quatre hores amb cotxe de Dakhla, antiga Vila Cisneros, una de les històriques localitats de quan el Sàhara era espanyol, en la qual residien famílies canàries. De fet, l'interès espanyol pel Sàhara Occidental va ser fruit de les activitats pesqueres portades a terme des de les illes Canàries a aquest calador. Durant molt temps, Villa Cisneros va constituir l'única presència espanyola al territori sahrauí i no va ser fins a la segona dècada del segle XX que la presència espanyola es va ampliar.

En la història de les Canàries no es pot obviar l'estreta relació que sempre han mantingut les illes amb l'Àfrica, però especialment amb el Sàhara. Qualsevol llar de les illes té algun familiar que, a la recerca de prosperitat quan la situació a Espanya després de la postguerra era insuportable, es va acabar instal·lant a Vila Cisneros, Sidi Ifni o Cap Juby, noms que van ressonar durant moltes dècades en les següents generacions relacionats amb històries sorprenents en paratges exòtics, que als més petits de la casa els feia pensar en Lawrence d'Aràbia perquè a gairebé totes les fotos d'aquells familiars, qui no portava gel·laba lluïa el típic tarbush. Aquella màgia i tota la prosperitat, de sobte, es van veure truncades.

La fugida espanyola

Els canaris i la resta d'espanyols que residien al Sàhara es van veure obligats a abandonar-lo en el transcurs del 1975. Aquest èxode forçós es va produir durant tot l'any d'una forma pausada però sostinguda, tot i que es va intensificar de la nit al dia en els mesos de novembre per a la població civil i de desembre per a les unitats militars. Enrere van quedar records inesborrables, i per endavant, un deute històric amb les Canàries i amb els sahrauís. En el marc del procés de descolonització que s'estava produint a l'Àfrica, Àsia i Amèrica, l'Assemblea General de l'ONU va demanar a Espanya la descolonització del Sàhara el 1965. Una crida que aquest mateix fòrum repetiria cada any.

El 1974, Espanya va anunciar que en el primer semestre de l'any següent celebraria un referèndum d'autodeterminació al territori -l'etern origen de tot-, missatge que va ser captat per la població espanyola, que immediatament, amb comptagotes, va iniciar la sortida del Sàhara. El juny del 1975, coincidint amb l'acabament del curs escolar, es produeix la primera arribada massiva a les Canàries. Entre novembre i desembre es produirà l'evacuació definitiva amb la denominada «operació oreneta».

La primera fase es va desenvolupar del 3 al 20 de novembre, just el dia en què va morir Franco –un detall important en aquesta història–, i afectava la població civil. La segona va suposar l'evacuació de funcionaris i personal imprescindible per a algunes empreses (uns quants bars, carnisseries, peixateries i botigues de queviures a més d'empleats de la planta de fosfats Fos Bucrás) i bona part de les unitats militars, i es va estendre fins al 20 de desembre. L'última va suposar el replegament militar a Vila Cisneros llevat per a uns quants centenars d'homes que es mantindrien a Al-Aaiun fins a abandonar un cap de platja al costat del port, el gener del 1976, consumant-se amb l'abandonament definitiu del Sàhara ja al febrer.

La cada vegada més arraconada dictadura s'esllanguia amb el colpista apagant-se a poc a poc, una cosa que va tenir molt en compte l'intel·ligent Hassan II, que va saber llegir entre línies i va veure el moment ideal el 6 de novembre del 1975 per arengar el seu poble en un missatge televisat, animant els més grans de 18 anys a iniciar una marxa pacífica cap als territoris del Sàhara espanyol. 350.000 civils i 80.000 membres de l'exèrcit marroquí van formar aquella marea humana, il·lusionant per a ells, però que va suposar el principi del sofriment del poble sahrauí. L'operació va ser un èxit rotund per part del monarca, que va regnar el país des del 1961 fins al 1999.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook