Estadista Francina Armengol

Tots li diuen Francina, fins i tot els que no pensaven votar-la mai, perquè la familiaritat és el símbol d’una governant de proximitat que embolica la seva obstinació partidista en abraçades. En l’ascens d’Armengol de dirigent d’àmbit regional a estadista té un paper clau la seva adscripció polifacètica. La primera presidenta del Govern balear, l’única que l’ha encapçalat durant vuit anys consecutius, presumia a les seves preses de poder de feminista, socialista, nacionalista, federalista i republicana. Abans d’enarborar les acusacions de sectarisme, convé precisar que també pot riure a mandíbula batent junt amb Felip VI i que declarava en la campanya de les autonòmiques que «estic orgullosa dels hotelers», una de les frases que expliquen la seva derrota. Per entendre la seva nominació al cim del Congrés, cal adjuntar la condició de catalanista no catalana, situada extramurs del PSC tan enutjós per a Esquerra i Puigdemont.

Francina Armengol, escollida presidenta de la Mesa del Congrés amb majoria absoluta

Armengol no és la més ben preparada, només és la candidata ideal per presidir el Congrés en unes circumstàncies prou diferents de les disfrutades el 1986 pel també mallorquí Félix Pons. El jurista va ser elevat a la tercera magistratura de l’Estat amb majoria absoluta del PSOE, per mantenir-se una dècada al capdavant de la Cambra baixa, fins a la jubilació de Felipe González. En una situació molt més precària, ha encertat Pedro Sánchez al proposar la presidenta més compatible amb els socis variats que reqqueria per a la configuració de la Mesa del Congrés, que ha de catapultar, a més, la ulterior investidura.

Sánchez ha hagut de fer provisió de pragmatisme per comprometre’s amb Armengol i sutura les diferències abismals que es van concretar quan la seva molt estimada el va trair per enrolar-se en l’episòdica candidatura a la secretaria general socialista de Patxi López. La presidenta de Mallorca i de les Balears en escales successives pensava que l’avui president candidat havia perdut el cap. I ho va dir.

La mateixa Armengol va poder haver sigut secretària general del PSOE durant les turbulències de la dècada passada. Per desgràcia, entre les seves nombroses afiliacions no figura el madrilenyisme. Per a la digitada, el pitjor de la presidència del Congrés consisteix en l’obligatorietat d’instal·lar-se durant llargs períodes a la capital.

Qui menyspreï Armengol pel seu compte i risc, haurà d’afrontar les conseqüències d’una professional entregada al cent per cent a la política en les seves variades dimensions, i sense cap punt de contacte amb la Meritxell Batet que es va deixar menystenir pel Tribunal Suprem. L’ara nominada va aconseguir ser la presidenta de tots els ciutadans de les Balears, tot i que es neguessin a donar-li suport al maig. Pot dominar un Congrés escindit en dues meitats, malgrat que el seu sentiment cap a Vox desborda l’odi assumible.

No confonguin el somriure perpetu d’Armengol. Des de la cordialitat, va anul·lar per complet els seus socis d’esquerres al Govern balear. Els funambulistes de Podem i els ecosobiranistes de Més van quedar reduïts a meres comparses. L’astúcia de la presidència consistia a sincronitzar aquest menyspreu amb l’establiment de relacions molt estretes amb Yolanda Díaz o Íñigo Errejón, íntims en cites que mai van transcendir.

No obstant, la utilitat de la mallorquina per a Sánchez es troba en el vèrtex més llevantí de l’espectre.

Mentre Espanya votava per partida doble el 2015 i 2016, les relacions de Sánchez amb els presidents de la Generalitat admeten un qualificatiu molt concret, eren nul·les. De manera que Armengol es va convertir en la seva ambaixadora davant Artur Mas i Carles Puigdemont, per no parlar de Quim Torra. Aquell treball sord i no recompensat llavors, rendeix fruits de manera inesperada una vegada que Junts és el dilema de tots els camins polítics d’Espanya.

Armengol ascendeix al rang de la dona més important de la història de les Balears, o fins i tot la personalitat més important des d’Antonio Maura. Ja està estudiant els discursos de Pons per citar-lo, i Rubalcaba serà un referent ineludible en cas que es confirmi l’ascensió irresistible. A Junts li sobren raons per negar-se a pactar amb el PSOE, però no li quedaven objeccions davant Armengol.

Les factures pendents d’Armengol que explotarà la dreta sempre dura s’obren amb la seva aventura de matinada al Hat Bar en ple confinament, l’estafa d’una falsa planta d’hidrogen que mai va funcionar, la seva compra in extremis de pisos de luxe de Metrovacesa o l’escàndol dels abusos sexuals a menors tutelades. Més pintoresc resulta que se l’acusi de federalista o nacionalista, precisament les qualitats que poden propulsar-la al cim de la seva carrera i de l’Estat.

Amb aquesta operació, Armengol ha sigut expulsada del Govern per la porta gran. No s’ha reposat del cop de la seva derrota en les autonòmiques i el discurs de rèplica a la investidura de la seva successora va ser digne d’una pel·lícula de zombis. La seva actual promoció no li cura el neguit d’haver sigut derrotada al maig per la nouvinguda Marga Prohens, però la líder del pacte PP/Vox no només li ha donat, sinó que li ha guanyat una possible presidència del Congrés. Per això la política de les Balears més descontenta avui amb la seva fortuna és precisament la presidenta del Govern. Victòria amarga.