quest Girona creix cada jornada que passa. Ja en van vuit sense conèixer la derrota i la sensació és que encara pot haver-hi recorregut per seguir generant il·lusió. A mi m'encanta l'equip. A partir de la solidesa defensiva que finalment Raül Agné ha sabut trobar, sap explotar com ningú el gran mig del camp i l'excel·lent davantera de què es disposa. Però no és només una qüestió de talent, que n'hi ha. A més a més s'ha construït un grup solidari que actúa com un bloc.

Ahir l'Alcorcón va ser víctima d'aquest gran poder ofensiu gironí. Allò que en castellà en dirien la "pegada". La primera part va fer-me gaudir perquè el Girona no va donar cap opció al seu rival i ho va fer fàcil: tres arribades clares, un pal i dos gols. Al descans el partit estava gairebé sentenciat i aquesta vegada ja ningú recordava que fa alguns mesos quan el Girona s'avançava en el marcador tocava patir. Sí que és veritat que a la represa els gironins van estar una mica més discrets, tot i que mai van veure's inquietats pels madrilenys. I quan Despotovic va fer el tercer, tot va quedar definitivament dat i beneït i era el permís que li feia falta a la grada per fer l'onada. El treball de Peragón i Despotovic i la qualitat de Jandro, que domina totes les facetes del joc ofensiu, va ser determinant ahir i ho és també per explicar per què ja es pot considerar el Girona com una de les revelacions. L'Alcorcón, que ningú s'ho pensi, no juga malament. Tenen molt clar el que volen però els falta el plus de qualitat que al Girona li donen homes com Jandro, Peragón o Dorca. Els madrilenys corren com el que més, s'hi fan moltíssim, però queda clar perquè són el pitjor equip visitant de la categoria. No inquieten.

Jo vaig jugar amb Agné al Girona. Està creixent com a entrenador. L'equip porta anys junt i una de les claus d'aquest moment dolç és que els fitxatges que s'han integrat aquest any al vestidor han estat encertats i s'hi han acoblat com anell al dit. Jandro i Despotovic, per exemple, sembla que hagin jugat tota la vida al costat dels Jose, Dorca... El Girona té la permanència encarrilada en un 80%. A partir d'aquí, somiar és gratis. No és un equip per quedar primer o segon, però tenint en compte la presència dels filials, sí que el veig lluitant per una de les places del play-off. Per què no intentar-ho? En tot cas, des d'ara i fins a final de temporada, em comformo amb no patir i, sobretot, gaudir com ahir.