La llei del mínim esforç sembla que també té cabuda en el món del futbol. Apareix de tant en tant, quan més es necessiten els resultats. Quan hi ha urgències esdevé una bona via d'escapament. Va tirar d'ella ahir el Girona, conscient que la victòria era la millor i alhora única recepta per trencar la dinàmica negativa i recuperar velles i belles sensacions. La llei del mínim esforç va servir per tombar l'Albacete, un equip ferit de mort i sense esma en un duel amb trams avorrits que van fer badallar a més d'un.

Potser la por, potser el respecte. Qui sap si per baixa intensitat, ganes de fer passar els minuts o, simplement, perquè cap dels dos conjunts donava per a més. La qüestió és que Girona i Albacete van dedicar-se a adormir les ovelles una bona estona. Migcampisme, moltes faltes i ben poc futbol. I el que és pitjor, cap ocasió. Així anaven passant els minuts. Sense notícies dels blanc-i-vermells, un xic espessos a la creació i abusant massa del joc directe.

Al seu davant, els manxecs tres quarts del mateix. D'allò més necessitats, ja que la seva trajectòria els fa estar més a prop de la Segona B que no pas de la permanència, els homes de Mario Simón semblaven esperar la seva oportunitat. Sense fer soroll, no gosaven acostar-se a l'àrea de Santamaría, ahir un espectador més. Tanmateix, l'apatia gironina va fer que l'Albacete posés una marxa més. Tampoc sense passar-se, ja que ahir semblava que un xic de velocitat podia marejar a qualsevol.

Va ser Miguel Núñez qui va decidir, per si de cas, provar què passava si es xutava a porteria. La intentona no va obtenir resultat, però almenys va demostrar que, sobre la gespa, hi havia algú que cercava el gol. Tato, pràcticament un quart després, provava una centrada que, després de tocar un defensa local, acabaria a les mans de Santamaría.

Fins que el Girona va dir prou. Eren tres les derrotes consecutives, eren tres les setmanes sense marcar i era l'Albacete, un equip més que enfonsat, qui s'atrevia a buscar el gol a la seva pròpia llar. Prou. Només va ser necessari posar-se les piles, aixecar el cap, donar tres passades seguides i, a més, xutar a porteria. Dit i fet. Despotovic iniciava un contracop pel centre de l'atac, cedia a Jose perquè el de Taialà centrés a l'àrea. Moha errava la rematada, però deixava franca la pilota perquè Jandro, amb un xut ben col·locat, superés Miguel. Gol: l'onzè del de Mieres i el primer del Girona.

Respirava la parròquia amb l'avantatge. Aquest era mínim i havia arribat tard. Però hi era, que en aquell moment, després del que s'havia vist sobre la gespa, era la millor notícia que es podia esperar. L'1-0 tampoc va canviar el panorama, ja que ambdós equips van entossudir-se a deixar les oportunitats, el ritme i el bon joc per a més tard. Només el descans va semblar despertar els futbolistes. Primer, els manxecs, que tornaven a provar sort amb un xut llunyà i alhora tímid de Tato. Després, Bautista i Jandro trobarien la mateixa sort, però almenys semblaven animar una afició que no es conformava amb el mínim avantatge.

Calia apretar, calia posar una velocitat més. Era necessari despertar, espavilar. I va costar, però finalment va arribar. Amb Keko sobre la gespa, el Girona va millorar i finalment va fer seu el partit. Hi va ajudar un regal visitant, quan Miguel, en una mala sortida, deixava franca la rematada per Despotovic. El serbi aprofitava la cessió endarrere de Peragón i l'errada del porter de l'Albacete per anotar el segon i deixar vist per sentència l'encontre. Com van canviar aleshores les coses. Va estirar-se l'Albacete, va buscar a la desesperada enganxar-se de nou al partit.

Panorama ideal per al Girona, que llavors va jugar còmode, sense problemes. Va cercar l'atac, va cercar tancar la golejada. Keko i Peragón van fer lluir Miguel, que treia dues mans excel·lents per mantenir els manxecs encara vius. No va poder fer res, però, el porter a l'últim minut. De nou Peragón, tot sol, arrodonia la festa. Una festa sense brillantor, que va començar en començar. Però guanyar així també val.