D
eu fer ja prop d'una vintena d'anys que Josu Uribe fa d'entrenador. Dues dècades en les quals s'ha assegut a banquetes exigents com les de l'Hèrcules, Elx, Getafe o Alabès. Sap el que es cou en el món del futbol, coneix el que és ascendir de categoria i també tastar l'amarg gust del descens. Supera per ben poc la quarantena, però ha viscut un bon grapat d'exigències. Aquestes experiències, però, ahir van quedar del tot endreçades al calaix. Com si del primer dia es tractés, Uribe era tot un sac de nervis. "Fins i tot no he dormit gaire bé", explicava obertament en sala de premsa. El dia del seu debut a Montilivi, la tarda que s'estrenava a la banqueta del Girona, l'asturià no va parar quiet, no va deixar d'animar en tot moment, de donar instruccions. De viure el futbol com ell sap fer.
Menys d'una setmana després d'arribar a Catalunya, viatge que va fer diumenge des de la seva Astúries natal amb cotxe i a contrarellotge, Uribe va encarar la seva primera prova de foc per mirar de salvar el Girona. Va poder asseure's finalment a la banqueta, un temor que surava per l'ambient en no haver encara rescindit el contracte de Raül Agné l'entitat de Montilivi. Malgrat no tenir la fitxa federativa, l'acta de l'àrbitre Piñeiro Crespo assegurava que el club català havia presentat "la documentació adient" perquè el de Gijón dirigís l'equip a peu de gespa.
El seu primer onze va despertar la sorpresa de tothom. Mallo, Luso, Juncà... Un grapat de cares noves, però total confiança d'un Uribe que al final no es va estar de felicitar a tots i cadascun dels seus homes. Durant el partit, el tècnic va ser tot un xou. Dempeus tota l'estona, semblava que l'asturià era al·lèrgic a la banqueta, i és que no va parar quiet en cap moment. Crits d'ànim, mans al cap, instruccions a banda i banda, xerrades amb els seus ajudants i fins i tot va tenir temps de fer-se amic del quart àrbitre, que no li va treure l'ull de sobre. No va tenir ni un moment de pausa quan Jandro foradava la porteria d'Alberto. Va fer el senyal de la creu, fins i tot.
Tots els nervis, tota la tensió acumulada, la va deixar anar amb el xiulet final. La calma, va apoderar-se d'ell quan va entrar a la sala de premsa. Amb un cafè a les mans, per cert.
