Un reduït grup de futbolers fins, pertanyents al sector exquisit de la càtedra madrilenya, està predicant insistentment, des de fa uns mesos, que hi ha massa enfrontaments Madrid-Barça. Segons aquest cercle minoritari, la concatenació de clàssics esdevé un avorriment. Imagino, per tant, que conseqüents amb la seva postura, dimecres a la nit es devien abstenir d' instal·lar-se davant el televisor per contemplar l'espectacular partit del Bernabéu, i que aquest temps el devien dedicar a la reconfortant lectura. Si fos d'aquesta manera, no se'ls pot reprotxar que es mantinguin en la seva recalcitrant postura.

Però si van dirigir una mirada al televisor, encara que només fos de reüll i de manera furtiva, i segueixen, de manera insistent, sense canviar de postura, llavors és que estem davant uns cretins incorregibles, o enfront d'uns esnobs inaguantables; o és que hem topat amb simples ressentits madridistes dolguts per la manifesta superioritat que està mostrant el Barça fa uns anys sobre el seu superb rival. Encara que també hi hagi gent estranya a la qual no els agrada el pernil, o sostenen que les ostres no tenen gust a res (insípides les ostres!, amb la quantitat de matisos que ofereixen a l'olfacte, al paladar i fins i tot a la vista).

Per avançat, el clàssic de la Copa s'havia plantejat per part de la premsa madrilenya com un desafiament entre Cristiano Ronaldo i el Barça; és a dir, entre el joc coral i l'individualisme. Cadascú ensenya les cartes guanyadores que té. I va quedar clar que sobre la gespa el que es va imposar va ser la concepció col·lectiva. "CR7" va aparèixer poc i amb escassa fortuna. L'altre gran divo de la representació, Messi, gairebé tampoc va participar. Malgrat que tots dos cracs van mantenir-se en un discret segon pla, vam assistir a un espectacle inoblidable, una cara a cara intens, atraient, modèlic, disputat sense treva, de poder a poder. Un monumental partit de futbol. Com aquest, a la setmana, un parell.

Quan van començar els vols massius rumb a Nova York, els turistes espanyols que anaven a les seves botigues i basars, recitaven invariablement una frase màgica que s'havien après de memòria: "Give me two". Doncs això, posi-me'n dos. I els que diuen estar cansats de partits entre Madrid i Barça, o els qui sostenen que el futbol espanyol els avorreix, que vagin a la consulta del metge perquè els visiti.