01 de desembre de 2020
01.12.2020
Diari de Girona

El somni ambiciós d'un mexicà que volia ser «quarterback»

Carlos Treviño va canviar la màxima categoria del seu país per provar sort al Figueres i malgrat lesionar-se de gravetat el dia del seu debut manté l'esperança del tot intacta un cop ja recuperat

30.11.2020 | 23:44
Treviño, en acció el diumenge al camp del Sants

Hi va haver un temps en què Carlos Treviño (Monterrey, 1993) estava convençut que el futbol americà formaria part de la seva vida. Que l'acompanyaria durant anys. De ben menut i fins que en va complir 14, va fer de quarterback als Avispones i Pumas, equips de la seva ciutat natal. Va arribar un punt que es va adonar que aquell somni quedaria, precisament, en això. En un somni i prou. «No vaig desenvolupar mai el físic necessari i vaig tenir ben clar què és el que realment volia», rememora. Havia compaginat aquella pràctica esportiva amb el futbol, del qual estava i encara està enamorat. Hi veia més futur i s'hi va llançar de cap. «Des que tinc records, sempre m'he vist amb una pilota al costat». Li ve de família; inspirat pel seu germà gran, tocar-la amb els peus li ha fet patxoca també sempre. El seu destí estava escrit i hi va ajudar una oportunitat que li va fer recórrer més de 800 quilòmetres. Va canviar Monterrey per Guadalajara per entrar a la base de l'Atlas. Iniciava així una carrera prometedora que l'ha dut a la primera categoria del seu país i també a les inferiors de la selecció mexicana, jugant un Mundial sub20 i quedant-se «a les portes» dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro del 2016. El més xocant és que tot i aquest currículum i un futur tan prometedor, Treviño sigui avui futbolista del Figueres, a la Tercera Divisió.

La seva no és una història qualsevol. Va decidir deixar-ho tot i tastar així l'aventura del futbol europeu però d'entrada les coses no li van anar gens bé. A l'espera per estrenar-se culpa dels problemes burocràtics se li unia una lesió tan greu com inoportuna, just el dia que debutava. Parèntesi de nou per operar-se degut a la pandèmia del coronavirus i uns mesos de treball i sacrifici per recuperar-se. En comptes de fer la maleta i engegar-ho tot a rodar, Treviño ha decidit quedar-se a l'Alt Empordà. El passat diumenge sortia del túnel. Ja no només s'entrena, sinó que també juga. Va gaudir d'uns minuts al camp del Sants per sentir-se l'home més feliç de tots.

Intervingut a l'Hospital Quirón de Barcelona a mans del doctor Ramon Cugat, el trencament dels lligaments encreuats del seu genoll ja és història. Ni rastre. Punt de partida per tornar a jugar i per somiar amb majúscules. Perquè el migcampista no renuncia a res i, amb 27 anys, encara veu lluny el seu sostre. «Vaig venir aquí per posar els dos peus a Europa, per intentar créixer i provar quin és realment el meu nivell. M'agradaria jugar a la Primera Divisió d'una lliga d'elit a escala mundial. Sigui aquí o en un altre país. És el meu somni, el meu objectiu. Figueres em va obrir les portes per començar a mostrar-me. La lesió no m'ha frenat, simplement ha aplaçat els terminis perquè continuo pensant de la mateixa manera», s'explica.

Si ara veu el got mig ple, mesos enrere el seu punt de vista era del tot diferent. Arribat a Vilatenim, les coses es van torçar de bon inici. «Tot va ser molt delicat. M'havia hagut d'esperar per debutar i quan ho vaig fer em vaig trencar. Pel cap em va passar de tot. En un primer moment vaig creure que el millor era tornar a casa. S'ha acabat, em vaig dir. Però amb el cap fred vaig parlar amb la meva dona, que encara no havia viatjat. Ella em va dir que m'esperés. Em va fer molta companyia i em va ajudar. Haurien vingut també els meus pares, però no han pogut per tot això del coronavirus. Recuperar-me aquí ha sigut la millor decisió que he pogut prendre mai», confessa. Fins i tot veu el costat positiu de la pandèmia. «M'ha anat bé perquè la lesió es va poder cicatritzar abans d'intervenir i no va ser tan greu com semblava». Ara, «ni rastre» de la lesió. Diumenge, primers minuts. I ara, il·lusió per seguir col·leccionant experiències mentre puja esglaons. «Estic molt content de poder competir de nou. Em sento bé i tinc molta il·lusió. Tot suma. Veníem d'una ratxa negativa i vam guanyar el mateix dia que tornava a jugar. Ni en els pitjors escenaris m'hauria imaginat mai tot el que vaig viure, però les coses passen per alguna cosa. M'he aixecat i ho he superat».

«Sorprès» pel nivell que s'ha trobat, explica que tant a Vilatenim com a Tercera s'ha topat amb «una manera diferent de treballar» respecte al seu país i amb futbolistes amb «molta experiència i recorregut». Està feliç de formar part d'un club «familiar» com és el Figueres, mentre troba a faltar els seus pares, a qui no veu des de fa un grapat de mesos. «És part de la vida. S'ha produït d'aquesta manera i cal entomar-ho. Estic creant la meva família, el meu nucli i cada cop estic més adaptat». I fa broma quan se li pregunta si tard o d'hora s'animarà amb el català: «A poc a poc», diu textualment.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook