17 de febrer de 2021
17.02.2021
Diari de Girona
Entrevista a Xavi Rabaseda

«Fan broma i em diuen que soc campió del món per equips i seleccions»

Xavi Rabaseda passa revista del seu primer any al San Pablo Burgos, club amb el qual ja ha aconseguit guanyar la Copa Intercontinental

17.02.2021 | 01:03
«Fan broma i em diuen que soc campió del món per equips i seleccions»

Flamant campió de la Copa Intercontinental i amb un Mundial a la butxaca, estar a les portes dels 32 anys ni de bon tros arronsa les aspiracions del ripollenc, també exblaugrana. A l'agenda d'objectius hi té ajudar a fer del San Pablo Burgos un club encara més gran i participar als Jocs de Tòquio.

Ha pogut pair ja l'eliminació a quarts de la Copa del Rei?
No li diré que vam acabar decebuts, però sí tristos perquè teníem moltes ganes de jugar-la. Era la primera vegada que el club s'hi classificava. Ens feia una il·lusió especial. El timing potser no va ser el més bo per a nosaltres perquè veníem de fer un viatge transatlàntic, amb molt pocs dies per recuperar-nos. Portem una gran temporada però a la Copa no vam estar al nivell que ens hauria agradat ni vam fer el partit que havíem de fer. A més ens faltava l'Alex Renfroe, un jugador molt important per a nosaltres.

En pocs dies, el Burgos guanya la Intercontinental i també cau als quarts de la Copa. Com es gestiona tot plegat?
La Intercontinental contra el Quimsa a Buenos Aires va ser tota una alegria, ens va afectar positivament en l'aspecte anímic. Sabíem que si estàvem al nostre nivell teníem moltes opcions. El bàsquet d'Amèrica del Sud no està al mateix nivell que l'Europeu. La Copa va ser una altra història, ens enfrontàvem a un Tenerife que ho està fent molt bé, està a dalt a la lliga i té el respecte de tothom.

El calendari no dona treva i cada cop més la dinàmica sembla que va cap aquí. Com ho veu vostè com a jugador?
És cert, cada temporada el calendari està més i més apretat. Hi ha pocs equips que no juguin dues competicions. Sincerament, com a jugador m'agrada més. Preferim jugar que no pas entrenar. El que és més difícil és canviar de xip entre competició i competició, com ens ha passat amb la Intercontinental i la Copa. Ara per sort tenim una setmana per carregar piles i recuperar-nos. La primera part de la temporada ha sigut molt dura, a veure com ho és la segona.

Abans, amb talent ja n'hi havia prou per marcar les diferències. Ara el físic cada cop hi juga un paper més important.
Sí, i cada vegada va a més. Hi ha pocs equips que tinguin plantilles de pocs jugadors. Els que s'ho poden permetre cada cop en tenen més. Els que no podem, mirem de reforçar-nos amb el filial. S'ha de combinar tot plegat i ens hem d'adaptar a tot plegat.

Com va viure l'experiència de la Copa Intercontinental?
Va ser molt bona, per a mi i per a tot l'equip perquè vam passar uns dies de convivència fora del nostre àmbit habitual. Vam estar-nos allà a l'Argentina tres o quatre dies entrenant i després jugant el partit. També va anar bé perquè vam guanyar. És un torneig força recent, amb poc recorregut. Crèiem en les nostres opcions però tenint en compte d'altres precedents, com ara el Maccabi de Tyrese Rice que va perdre amb un equip d'Amèrica del Sud.

El proper repte a gran escala és reeditar la Basketball Champions League?
És l'objectiu, sí. Encara que és difícil guanyar-la. Primer, volem arribar per segon any consecutiu a la Final a 8. De moment ens enfrontarem al Riga, el Tenerife i l'Igokea bosni. Sembla que Tenerife i nosaltres som els favorits, però pot passar de tot. Si les coses van bé, ens col·locarem entre els vuit millors i després ja analitzaríem contra qui ens podem enfrontar i fins on podem arribar.

I a la Lliga, a donar guerra?
Sí. Ens estem movent en aquesta cinquena i sisena posició, amb el València, prop de Baskonia i Tenerife. Anirem veient com avança tot plegat per veure on ens podem col·locar. Gaudim d'una mica de separació respecte els perseguidors. Ens agradaria estar per aquí quan acabi la temporada, tranquils i sense patir massa.

Barça i Madrid tornen a ser els grans favorits?
Si no passa res estrany, sí. En un play-off a més d'un partit sempre és més difícil donar la sorpresa. En un partit sí que pot passar de tot, però en una sèrie de tres o de cinc... Qui sap, això sí. Amb el Gran Canaria fa poc vam sorprendre tot un València. Cada cop hi ha més candidats a fer-ho. Estic veient allà al Tenerife o fins i tot el Joventut intentant-ho.

Com és el San Pablo Burgos des de dins?
Hi ha molta il·lusió perquè tot just és el principi. Porten només cinc temporades a l'ACB. Compten amb el suport de molta gent de la ciutat i aquesta és la benzina que ajuda a voler assolir nous reptes. Al mateix temps estem una mica emprenyats tots plegats, perquè la gent no pot venir al pavelló. És la millor temporada de la història al club i no la podem compartir amb l'afició. Tenim ganes que tot plegat es normalitzi.

Costa jugar sense públic?
Ja ens hi estem acostumant. El més complicat ara serà de nou tornar a jugar amb gent! Ningú et crida, ni t'insulta o et xiula. Al mateix temps, quan disfrutes ho fas amb la teva gent i m'imagino jugar a casa amb 9.000 persones vestides de blau i em fa ràbia no poder-ho viure. Ha de ser l'hòstia. Però el context no és senzill i pel bé de tothom, millor així.

A l'estiu, canvi dràstic. De Gran Canària a Burgos. Per què?
Per un cúmul de situacions que es van produir. Acabava contracte però no havia pensat en marxar. Havia de parlar amb Gran Canària de la renovació, de si em volien. Però hi va haver un canvi d'entrenador i de director esportiu. Just la primera setmana de juliol, quan era clau per parlar-ne, encara no s'havia produït aquest canvi. Burgos em va fer una molt bona oferta i ho vaig parlar amb Gran Canària, però no estaven gaire interessats en la meva continuïtat. Vaig decidir canviar, sempre pensant en el meu futur i el de la meva família. A tot això s'hi unia que no sabia com aniria la temporada, per la pandèmia del coronavirus.

Sempre ha jugat a Espanya. Ha pensat fer-ho a l'estranger?
Aquí tenim una Lliga molt competitiva, nosaltres som el reclam per la gent de fora. Pocs espanyols se'n van a l'estranger. Pablo Aguilar, per exemple, va decidir anar-se'n al Japó. És un país amb menys competitivitat, però un reclam econòmic. Aquí hi ha més nivell esportiu i la qualitat de vida és bona.

Espanya no és només un país de futbol, llavors.
No, també de bàsquet! Som uns privilegiats. Som el segon esport més important, amb molt potencial i un gran volum de jugadors. És una sort.

Vostè ha guanyat un Mundial. Hi ha quelcom equiparable?
La broma que m'estan fent aquests dies és que dec ser l'únic jugador que ha sigut campió del món per equips i per seleccions. És cert que la Intercontinental no és exactament el mateix perquè la Champions no és la millor competició d'Europa... El Mundial? Molt bé, una grandíssima experiència. Si m'ho haguessin dit fa vint anys no m'ho hauria imaginat mai de la vida!

A punt de fer 32 anys, quins reptes té ara per davant?
Aquest any em proposo arribar a la Final a 8 europea amb el Burgos i també al play-off, perquè l'equip mai l'ha jugat. Hi ha la convocatòria per anar als Jocs, si no s'acaben cancel·lant. És la cita esportiva per excel·lència.

S'hi veu?
Tant de bo, però és difícil i en soc conscient. El Mundial ja va ser un premi enorme. Però mai m'he donat mai per vençut i per això he aconseguit el que he aconseguit.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit