Una vall de llàgrimes va negar el Auditori 1899. Brollaven des de l’estrada, amb un Lionel Messi incapaç de contenir-se, amb els convidats abaixant els caps per a aplaudir i dissimular entre tots el drama i la ploranera, i les desenes d’aficionats que es van apilonar a l’estadi enyorant-lo ja en l’últim viatge al Camp Nou. No va ser tan multitudinari com es mereixia un futbolista que porta 21 anys al club, 17 al primer equip. Ni tan gloriós com podria haver-ho estat coincidint amb la conquesta d’un gran títol. Però va ser trist i emocionant com correspon al comiat al jugador més gran de la història del FC Barcelona.
«És el moment més dur i difícil de la meva carrera. Això ja no torna. Això és el final», va verbalitzar Messi quan va poder, ofegant-se de nou en pensar en el que quedava enrere: 21 anys de vida a Barcelona, 17 anys jugant en el primer equip del Barça, 778 partits disputats i 672 gols marcats, 35 títols alineats en un lateral de la sala, davant del lloc que es va reservar per a tots els seus companys i poguessin comprovar quina ha estat l’aportació del capità.
El moment més dur era l’últim. Malgrat les lesions, malgrat les derrotes, malgrat els disgustos, malgrat els cops. Però el millor, entre trofeus, golejades, festivals, doblets i sextets, riures i riallades, va ser el primer. «Quan vaig debutar. Va ser el començament de tot, un somni que es va fer realitat i el que va venir després va ser meravellós», va explicar, trist i abatut, sense amagar-ho ni un instant. I tot es va acabar.
Es va acabar. De mala manera, amb la ruptura, i bones formes, amb maneres i un funeral per cerimònia. Obrint l’auditori contravenint la voluntat dels serveis mèdics i sobrepassant l’aforament. Amb tota la plantilla a la seva esquerra, més el cos tècnic i dos excapitans com Carles Puyol i Xavi Hernández, a terres catalanes entrenant amb l’A el Sadd de Catar, van assistir a la vetlla vivent; amb la seva esposa Antonella i els seus tres fills en primera fila, absents els pares i els germans de Leo, amb Joan Laporta i vicepresidents i més directius darrere, i les parelles d’Alba, Busquets i Pepe Costa, el nucli dur d’afins. Trencat en veure el que tenia a davant i el que deixava darrere, amb un mocador de paper a la mà.
«Vaig fer tot el possible per a quedar-me. Havia baixat la meva fitxa un 50% i havíem tancat el contracte. Estava tot acordat, ja ho va dir el president. Però el club té un deute molt gran, no es vol endeutar més i es va adonar que no es podia fer amb el tema, a més, de la Lliga, que no ho permetia», va resumir Messi, en un discurs molt semblant al de Joan Laporta, que va comparèixer divendres. Una versió moderna de l’entre tots la van matar i ella mateixa es va morir.
No va haver-hi retrets i, en tot cas, van ser solapats. Messi no va desmentir al president encara que deixés el dubte penjant en dir «jo sí que vaig fer tot el que vaig poder» i en subratllar que desconeixia quin era «l’entramat» de LaLiga, l’impediment de l’organització de Javier Tebas, per a reinscriure a Messi.
Potser van ser les dues fórmules rebutjades que va plantejar el Barça, o que la patronal no es cregués que Messi, el millor del món, amb un contracte, pel que sembla, de 160 milions anuals es reduïen el primer any, a 20 milions més 30 de prima de fitxatge. El futbolista va negar que dijous, quan va tornar d’Eivissa per a signar -el va confirmar també- se li hagués reclamat una rebaixa addicional del 30%.
«No puc dir més res, ho he posat tot de la meva part», va insistir, sense voler deixar en evidència a ningú. Messi acceptava reduir el seu sou global a la meitat, una rebaixa que altres companys han rebutjat. El límit salarial no el trencava només ell, sinó la suma de tots els contractes de la plantilla, desfasats un 40% respecte a de les plantilles de màxim nivell. La directiva de Laporta no va ser capaç des de març, quan va entrar en el club, d’articular una proposta que blindés la continuïtat de Messi, com va prometre el president. L’herència nefasta de Bartomeu, amb el deute bestial que ha deixat, lligant de peus i mans al seu successor, i la intransigència de Tebas a aplicar la flexibilitat comptable suggerida per la FIFA i la UEFA a conseqüència de la pandèmia, han instal·lat Messi davant de la porta.
Quaranta minuts va ser a dalt a la tarima. Sol. Assumint el tràngol. Plorant des del segon u, sense poder articular cap paraula, sobrepassat per les emocions més que per la falta de paraules, incapaç encara de preparar un discurs des del dijous, «fent voltes a aquestes últimes hores sobre què dir, no em sortia res, bloquejat» en veure’s empès cap a la porta de sortida. Quan ningú, ni tan sols ell, ho contemplava.
«L’any passat sí que volia anar-me’n. Quan es va armar tot l’embolic amb el burofax, sabia el que havia de dir. Però enguany, enguany… estàvem convençuts que continuaríem aquí a casa nostra, que és el que més volíem, gaudint d’aquest club, de la nostra vida quotidiana aquí, que és meravellosa», van ser les primera paraules que va encadenar. Fa un any, els seus fills a tres nens catalano-argentins «van plorar més que el pare quan els va comunicar que s’anaven». Aquesta vegada era a l’inrevés. «Tornarem aquí, perquè és la nostra casa, perquè així els hi he promès als meus fills».
