Èric Vila. Aler del Bàsquet Girona.

Per a un jugador de Girona què representa tornar a casa?

És una oportunitat apassionant. Jo era fan i soci del Girona quan estava a l’ACB. En el moment que van oferir-me poder tornar, va ser molt xulo. Em fa molta il·lusió poder jugar a casa al costat de la meva família i amics. El sentiment gironí hi és i espero amb ganes jugar a Fontajau. Vull portar moltes victòries al Girona.

Quins records li evoca Fontajau?

El primer record que tinc és quan l’Akasvayu va guanyar el Madrid (2005/06, 2006/07) o la FIBA Cup (2007). Es vibrava a l’ambient i el pavelló bullia.

Li agradaria repetir-ho des de dins de la pista?

És clar. Per somiar que no falti. Seria excepcional i tant de bo es pugui complir. Sé que hi ha passos a seguir encara per anar creixent, però és un somni que tinc poder portar èxits a Girona.

El febrer de 2020 va ser el seu últim partit oficial. Enyora el pessigolleig de tornar a jugar?

Sí. Com ha jugador ho trobo molt a faltar. He intentat estar el més actiu possible, però tot i fer partits de pretemporada no és el mateix. Ho enyoro i tinc ganes de tornar-lo a sentir.

Com s’està sentint a la pretemporada?

Bé. Després d’haver superat la lesió, crec que estic a un bon nivell. Encara em queden passos a seguir per superar al 100% la recuperació, però estic content amb la progressió. Tenim un equip i un staff que m’ajuden cada dia amb qualsevol molèstia que pugui tenir. De moment, estic molt tranquil i amb la confiança que fem les coses bé.

Com va passar el confinament als EUA? Estar-se aturat tot aquest temps deu haver-lo frenat en la recuperació.

Prou bé. Hi va haver temes mèdics que no estaven sota el meu control, però vaig tenir sort d’estar als EUA perquè vaig continuar entrenant i tenint accés als pavellons quan a Espanya era tot tancat. En aquest sentit, em sento afortunat.

Què s’endú de la vida als EUA?

Sobretot, la gent, les experiències i els llocs que he visitat. Són coses que em duraran tota la vida i que sempre portaré al cor. També ho enyoro en certa manera perquè va ser molt maco. Allà estudiava Ciències Humanes.

Les lesions potser van frustrar-lo una mica, però.

Com a jugador cada lesió és complicada. Va ser un moment difícil, però al mateix temps m’ho vaig prendre com una forma de créixer. Mai n’havia tingut cap i em va obligar a treballar cada dia per fer tot el possible per recuperar-me. M’ho vaig prendre com un repte personal de créixer.

Tot i les molèsties que sentia, va seguir jugant i posant per davant l’equip a la seva salut. N’era conscient?

Ho tornaria a fer perquè soc competidor i m’agrada jugar. Els metges em deien que podia jugar, que no em perjudicava i els vaig escoltar. En aquell moment vaig seguir el que em deien els especialistes, encara que al final va resultar que estaven errats. No estava sota el meu control.

Tornaria a renunciar a un contracte amb el Barça per marxar als EUA?

Sí. Ho he parlat amb molts dels companys que tinc aquí i considero que va ser una experiència inoblidable. Estic content. No serveix de res pensar si hauria d’haver firmat o no amb el Barça. Em quedo amb les coses positives. Si tot va bé, ja tornaré a arribar a aquell nivell. Ara em concentro a seguir treballant. Tot arribarà en el seu moment.

Va debutar molt jove a l’ACB. Creu que estava preparat per ser professional tan d’hora?

Va arribar per les lesions que tenia el primer equip. En Xavi Pascual em va donar l’oportunitat de debutar. Me l’havia treballat, però la situació del primer equip hi va tenir molt a veure. Tenien una plantilla llarga, que en aquell moment tenia lesions, i necessitaven joves. Per això hi ha la base. Vaig ajudar tant com vaig poder als entrenaments i sempre li estaré agraït a en Xavi per donar-me l’oportunitat de debutar.

Què li aconsellaria a un nano que hagués de debutar a l’ACB tan jove?

Que entengui que amb el debut tan jove ve inclosa una pressió mediàtica, sobretot, per la qual ningú t’havia preparat. Jo no sabia com funcionava això, però s’ha d’entendre que és part del procés com a jugador. Ha de tenir paciència perquè és molt jove i li queden anys per davant.

Com va portar vostè aquests inputs externs? Ara parlava de la pressió mediàtica, per exemple.

Al Barça vaig tenir un grup d’especialistes molt maco amb un psicòleg. Tant la Mar Rovira com l’Alfred Julbe o el club em van ajudar moltíssim en aquest sentit. Vaig aprendre a saber estar tranquil dins el meu espai, tot i les pressions externes que tenia.

Què va aprendre al Barça?

El Barça m’ho ha donat tot. No ho puc definir amb una simple frase perquè m’ha donat la vida i l’oportunitat de jugar al màxim nivell. Sense el Barça no seria on soc. Estar envoltat de tantes llegendes, et motiva a créixer i continuar treballant. Entrenar cada dia amb jugadors ACB i, fins i tot, joves que aspiren a ser-hi, fa que ho donis tot als entrenaments i suportis totes les pressions externes.

Quins eren els seus referents?

Com a tot nano de la meva edat, Navarro era el nostre ídol. L’Abrines, Ante Tomic o Edwin Jackson també ens van ajudar molt. Al cap i a la fi, tothom amb qui em feia en el meu dia a dia. Era un club molt especial i van ajudar-me a créixer.

Tenir de president a Marc Gasol deu ser immillorable.

Ell també té les seves ambicions pel club i no vull defraudar-lo. S’ha d’entendre que el Girona aspira al màxim i això també fa que vulguis impulsar-te més.

Es pren Girona com un reset en la seva carrera?

Sí. Més que res perquè vinc de superar una lesió llarga i, per tant, també suposa un canvi d’aires. Tornar a casa m’apassiona i tinc ganes de competir. Vull tornar a donar un alt nivell de joc, que sigui a Girona encara em motiva més.

Tenir la seva família al costat deu ser més fàcil.

Molt més. Porto des dels 12 anys fora de casa. Tenir l’opció que la família em vingui a veure a cada partit és increïble. Tinc ganes de començar a jugar ja.

Qui creu que s’hi juga més aquest any: Èric Vila o el Bàsquet Girona?

L’Èric i el Bàsquet Girona han d’anar agafats de la mà. Els dos som projectes que hem de seguir creixent. El club ha demostrat les arrels que té i com treballa a la ciutat de Girona, que ja ha demostrat que pot arribar a l’èxit com ho estan fent l’Uni o el Girona a Segona A. La mentalitat és seguir creixent, fent un esforç diari, des de dalt fins a la base. Crec que les coses s’estan fent molt bé i cal seguir així.

En aquest sentit, li han marcat alguns objectius clars?

Aspirem al màxim, però entenent que les coses s’han de treballar i que hem de seguir anant pas a pas. El futur és apassionant i tenim ganes d’arribar-hi, però també entenem que el present s’ha de jugar. Ho hem de fer cada dia. No podem somiar, si no hi posem el treball. Això és el que fem cada dia, posant les bases necessàries i seguint les ordres d’en Carles per assolir aquests èxits.

Què li ha demanat Marco?

Tenint en compte la meva identitat, que segueixi creixent aquí. És important millorar en tots els aspectes, no només en defensa o atac sinó en la passada. Hem d’entendre el joc. Estic aprenent molt d’ell i del sistema que estem treballant. És veritat que som un equip força nou, però crec que a poc a poc va agafant forma. En Carles fa un treball fenomenal, ajudant-nos a entendre què vol de nosaltres.

Com es definiria?

L’Alfred (Julbe) em va dir que era un jugador «total» i crec que és bona definició. M’agrada fer de tot i intento treballar de tot. Vull aportar tot el possible, no només anotant sinó que també rebotejant o passant per ajudar a l’equip a moure’s.

És factible tenir dos clubs de bàsquet i un de futbol a l’elit?

Seria un somni que no està tan lluny. El Girona de futbol està fent les coses molt bé, i s’ha quedat a prop de l’ascens, i l’Uni té un projecte consolidat a Europa. Ens emmirallem amb elles. Tenir-les a Fontajau és un plaer perquè la ciutat de Girona ja disfruta de bon bàsquet. Intentem treballar per arribar-hi algun dia.