El pivot, que farà 37 anys al gener, ha precipitat el seu retorn a Fontajau, on hi va triomfar entre 2006 i 2008, abans del salt a l’NBA. Ara liderarà el club que va fundar.

Si tenia tant clar que volia seguir jugant, i que Girona era l’opció, per què ha trigat tant?

Perquè havia de treballar una sèrie de coses, sobretot físicament. Després de tants anys al nivell que he estat, es provoca un desgast físic i necessitava tenir unes garanties per tornar a jugar. Un cop resolt això, entenia que l’entorn on era possible desenvolupar la meva carrera i seguir creixent era aquí a Girona.

Ve per sis mesos, per més temporades, per retirar-s’hi...?

Tot això no ho sé. Sé que abans de retirar-me volia tornar a jugar aquí i ho faré. Això sempre ho he tingut clar. El futur és cada vegada més incert, per tothom. Per això ara vull gaudir del dia a dia, era una cosa que volia tornar a sentir, i quan he tingut l’ocasió de fer-ho, ho he fet.

És un home de paraula. El seu idil·li amb Girona s’ha mantingut 13 anys inalterable.

Jo encara diria més, crec que quan vam trobar la fórmula per iniciar el projecte del Bàsquet Girona el 2014, aquest vincle encara es solidifica més. Era la manera de canalitzar aquesta estima per Girona. De forma inicialment modesta i continguda, amb cinc equips de base, que era una cosa que per començar podíem assumir i fer bé. Ens vam anar posant reptes, vam anar sumant persones, també n’hem anat deixant pel camí que han sigut molt importants... Sempre el que hem sentit és que el club està per sobre de qualsevol persona, fins i tot de mi.

L’impacte del seu fitxatge s’ha traduït ja en un augment de socis, patrocinadors...?

Sí, interès n’hi ha, és clar, i sabem que tindrà un impacte immediat, però no es busca això com a prioritat. La prioritat era posar en fets aquelles paraules meves durant tants anys de fer aquest pas, de tornar a jugar a Girona. La situació de l’equip ha precipitat aquest pas meu, no tenia pensat fer-lo encara, perquè encara em falta pujar algun esglaó més a nivell físic. Ara bé, penso que era el moment de fer-ho.

Carles Marco no hauria merescut l’oportunitat d’intentar reflotar l’equip amb vostè a la plantilla?

No eren dues decisions vinculants. Sempre és injust quan un entrenador és acomiadat perquè se l’assenyala com a únic responsable i no és així. Hi ha molts condicionants en una situació esportiva, però el canvi que pots fer més immediat és el del tècnic. Estic convençut que Marco no era l’únic responsable.

«Volem que Jordi Sargatal sigui el referent a la banqueta. Pot fer una gran feina com a tècnic»

Jordi Sargatal, per tant, assumeix definitivament la banqueta?

Sí, volem que sigui el referent de la banqueta. Coneix molt bé el club. Volem donar oportunitats a gent que està treballant aquí, que ha evolucionat molt i que ens ha ajudat a créixer com a club. Això va de la mà als nostres valors com a entitat. Tot entrenador és una aposta. I quan ho fas per algú de la casa, inverteixes per tu mateix. Coneix la casa, i els jugadors perceben la seva figura molt bé. Estem convençuts que pot fer una gran feina.

Com ho portarà això de ser el president i rebre ordres d’un tècnic a la pista?

És difícil de diferenciar des de fora, però jo quan estic a la pista hi soc com a jugador. Soc molt exigent amb mi mateix i amb els companys, però allà soc només jugador. Fins i tot en els moments previs i posteriors. Allà no tinc el càrrec institucional. Soc un jugador, això sí, molt exigent. Marc Gasol juga amb el Bàsquet Girona i tot és molt romàntic i bonic, però també hi ha una exigència interna molt gran.

Per què a Barcelona costa tant d’entendre la seva renuncia al Barça, per jugar a Girona a la LEB Or?

Jo no ho he viscut com una renuncia al Barça, sinó com una aposta meva per al meu projecte personal i vital. Si jo fos cuiner i tingués un restaurant, seria el més normal del món que cuinés al meu restaurant. Això potser en el món de l’esport costa més d’entendre. Aquest és també el meu projecte empresarial. Vull demostrar que no té perquè ser rar que darrere d’un projecte esportiu, n’hi hagi un d’empresarial.

Com ho explicaria a algú que no coneix Girona el seu idil·li amb la ciutat, què li representa?

Ho explicaria com sempre he fet, amb tota transparència: Girona em va acollir en un moment meu tant personal com professional molt complicat. Un canvi de molta inseguretat que em va donar estabilitat emocional. Amb aquest record al cap d’aquella etapa a l’Akasvayu, el Bàsquet Girona està format així, quan anem a fitxar jugadors busquem perfils com aquest, tenint en ment la importància de donar oportunitats a la gent jove.

Hi ha bon ambient a la plantilla, no és estrany veure’ls junts fent el toc.

Ells són més joves que jo, no hi estic tant acostumat a fer el toc. Realment la plantilla és molt maca i sorprèn que portin set derrotes seguides quan els veus interactuar. Hi ha una unió molt gran fora de la pista. Jo intentaré donar-los també seguretat a dintre, tot i que també ho fan molt bé assumint aquest lideratge l’Albert (Sàbat) o en Karamo (Jawara).

Quant li costa anualment mantenir el club? Cada vegada serà més autosuficient?

Cada cop la dependència del Bàsquet Girona cap a mi és menor, i això és positiu. El club va fent passes per ser autosostenible i poder créixer. Cada any fem coses noves, obrim noves branques i vies de negoci. Tinc l’equip en constant activació, donant-hi sempre una volta més a les coses i anant més enllà del que es fa normalment. Des de 2014 sempre hem crescut en alguna cosa. Tenim 20 equips de base, ara, amb nens i nenes, hem fet el 3x3, l’acord amb Mifas, i ja estic pensant més coses. Volem un club transversal. Projectes de futur? No vull que es desfacin, són molt grans, i tot i que m’agradaria dir-los, només els puc assegurar que el següent que vindrà és molt xulo i és una de les coses que més il·lusió em farà. A principis d’any podrem anunciar alguna cosa.

Tindrà un sou com a jugador, o ho farà de franc?

No ho sé, el mínim exigit per la Lliga suposo. Un contracte laboral s’haurà de fer, i no sé quin és el sou mínim que hi has de posar, això no em preocupa.

En algun moment ha existit la possibilitat que juguessin junts a Girona Marc i Pau Gasol?

Junts no. L’opció d’en Pau va sorgir l’any passat, quan ell em va dir «escolta Marc, estic en aquest punt de la recuperació, com ho veus, com ho veuria l’equip?». Jo ho veia bé, òbviament, i li hauríem donat totes les facilitats. Allò bo de jugar a Girona era que només hi ha un partit a la setmana i et dona temps a descansar i recuperar-te bé després de l’esforç. Al final el Barça també li va donar aquesta opció i li va encaixar més pel seu ritme de vida.

El club és avui allà on volia ser el 2014 quan el va fundar?

Tot ha crescut massa ràpid. Però soc un cul inquiet i vull créixer sempre i fer més coses. Hem tingut oportunitats que no podíem deixar passar. Jugar, per a mi, potser ara és encara precipitat i m’agradaria tenir algunes setmanes més de preparació, però ha sortit l’oportunitat i l’he agafada. Igual com quan vam poder fer el salt a la LEB Plata perquè hi ha una restructuració, o quan la lliga s’acaba de cop per l’esclat de la pandèmia i estem en lloc d’ascens a la LEB Or, i ho acceptem. O assumir l’EBA després de l’ascens del CEB Girona i d’haver-lo absorbit. Aquesta va ser la decisió més fàcil perquè el grup s’ho mereixia, i teníem aquesta herència. Estic content per com ha anat tot.

L’ACB, per quan?

Ara mateix l’ACB per mi no és una prioritat. Hi ha coses molt més importants que l’èxit esportiu. És una branca més, òbviament necessària, perquè atrau la gent, i més que un objectiu ho veig com una conseqüència. Si unim l’equip, que jugui i s’ho passi bé, si reenganxem la gent que torni a omplir Fontajau i ens vingui a animar, hi serem més a prop.

«No és descabellat pensar que el Bàsquet Girona pugui convertir-se en SAE d'aquí un temps, entra dins dels paràmetres»

Està satisfet de la resposta de l’empresariat gironí? El club està ben arrelat? Quants socis tenen? A mig termini es pot convertir el Bàsquet Girona en SAE?

Estic content, la gent ha respost sempre molt bé. I com els deia abans, tot ha crescut molt ràpid. Tenim més de 1.200 socis, i ara creixem més ràpid després d’un cap de setmana intens. La junta està pràcticament integrada per gent de Girona i m’ajuda moltíssim en el dia a dia. A més a més, tenim dos responsables per àrea i cada any n’afegim de nous per donar aire. Sempre anem sumant. Volem tenir una relació molt propera amb el patrocinador, per això intentem tenir-ne pocs però ben cuidats. Volem donar entrada a tothom. No és descabellat pensar que en un futur el Bàsquet Girona pugui convertir-se en SAE, entra dins els nostres paràmetres i els primers a tenir-hi accés seran els gironins. Puc liderar el club, però aquest és de la gent d’aquí. No el sento com a propietat meva, sinó que soc l’impulsor. Serà la resta qui dictarà cap a on anem.

La samarreta podria tenir patrocinador, doncs?

Sí, sens dubte. També es podia donar un nom comercial a l’equip. No soc de posar-me límits en aquest aspecte. Seria tancar-se portes. Si arriba alguna proposta que encaixi dins el nostre projecte, serà benvinguda.

Què va fallar en el projecte de l’Akasvayu i què no es pot repetir d’aquell model?

No tinc el coneixement de què va passar internament perquè fallés, però està clar que la branca esportiva del projecte era molt bona amb en Pedro Martínez com a entrenador. Després de 13 anys, hem vist la sort que vam tenir de tenir-lo i la importància dels jugadors en el bàsquet estatal. Tot i així, s’han de cuidar totes les peces per igual. Sinó passa el que passa, que tot és torça.

Què recorda del seu últim partit a Fontajau el maig de 2008 contra el Joventut? No només va ser el seu comiat, també el del club...

Portàvem quatre mesos sense cobrar! Recordo tenir converses amb els companys i entre tots vam aconseguir que els nord-americans quedessin coberts perquè tot i que podien marxar no ho van fer. La implicació de tots era màxima, sent un reflex de la unió entre club i ciutat. Si no hagués estat així, hauria estat una desbandada. Ja imaginàvem que seria el final.

Què va tenir d’especial aquella FIBA Cup, escollida com el seu millor record de l’anterior etapa a Girona?

El prepartit i el postparit. Estàvem concentrats tots junts a Platja d’Aro, els moments al bus, la celebració... Hi va haver molt vincle. Va ser emocionant per a tothom.

Com visualitza el redebut divendres? No tenen marge d’error.

Encara en tenim. Ho vivim de forma intensa com qualsevol partit, tot i que potser hi ha una mica més de papallones perquè jugo jo i alliberarà els companys. Tenim ganes de retrobar-nos amb la victòria al costat de l’afició. Em fa il·lusió, ara fa temps que no preparo un partit.

S’hauria imaginat mai estar 13 anys a l’NBA? Què se sent sent una estrella de la millor lliga del món?

No ho imaginava quan vaig començar el trajecte. Al principi anava a provar-ho i al final va funcionar. Ha sigut molt especial. He viscut experiències úniques amb companys únics.

A Girona competeixen Marc Gasol, Laia Palau i Cristhian Stuani. Tres llegendes.

Sí (riu). I moltes més coses, per sort, culturals, gastronòmiques... A Girona anem sobrats. Quan algú té un vincle amb Girona aquest és real i molt potent. És especial.

Encara forma part del consell assessor del Girona FC?

Sí. Estem en contacte perquè intentem aprendre molt d’ells.

Quina relació té amb l’Uni Girona?

És un mirall. Estem porta amb porta als despatxos. Són un referent en el bàsquet i tenen un equipàs. Gaudim molt. M’agrada com fan sentir a la gent amb el seu esperit de superació.

En curt

Viurà a Girona?

Tinc un pis aquí i compaginaré força el pujar i baixar.

Quina música escolta?

Depenc del moment del dia. No puc dir un tipus de música perquè seria injust.

Està mirant alguna sèrie?

No tinc temps de mirar-ne. Tothom me’n parla i no sé ni com posar-m’hi. A l’autocar potser podré fer-ho (riu).

Lloc preferit de Girona?

M’agrada molt passejar des del Barri Vell fins a Fontajau. Passar per la Devesa, creuar el riu en silenci... Sovint faig aquest trajecte a peu.

Un entrenador que l’hagi marcat?

Tots els entrenadors que he tingut m’han marcat i he après de tots, hagi anat bé o malament.

A vostè li agradaria ser entrenador?

Sempre havia tingut clar que no, però ara se’m remou alguna cosa per dins que no sabia que tenia quan veig els entrenaments dels nens petits. Com que jo també tinc criatures, ho visc d’una altra manera.

Amb qui manté relació de l’Akasvayu?

Una de les persones més importants que hi ha al club és en Txus Escosa (secretari tècnic), era el preparador físic de l’Akasvayu. Aquell Girona va tenir molta importància per mi. Segueixo mantenint contacte amb gent d’aquell entorn. En Darryl (Middleton), que és a Rússia, té moltes ganes de tornar a Girona i veure l’equip.

On guarda l’anell de l’NBA?

No l’he tornat a mirar més. El tinc guardat a casa perquè no és del meu estil. Massa llampant i cridaner (riu). Em quedo més amb la memòria que no pas amb l’anell físic. Va ser una experiència intensa i molt gratificant.