Fins i tot el to de Xavi, tradicionalment vitalista i ple d’optimisme, va semblar més baix que de costum. La dolorosa derrota amb el Betis, «un rival directe per al Barça» en la lluita pels llocs de la Champions, com havia reconegut Jordi Alba, va tenir un efecte ruïnós en l’ànim del nou entrenador que ha topat, quatre partits més tard, amb els mateixos problemes que escanyaven esportivament Koeman. És un equip sense gol, profundament feble en l’aspecte anímic, incapaç d’assimilar la seva nova condició d’integrant de la classe mitjana del futbol espanyol, allunyat cada dia que passa de l’aristocràcia, tremolant, a més, davant la final de dimecres a Munic on pot quedar fora de la Champions a inicis de desembre.
I això no és només un problema esportiu perquè certificaria la caiguda a la segona divisió europea sinó que resulta un problema econòmic seriós per a un club arruïnat que necessita cada euro com l’aire per respirar. Ara, el Barça està ofegat. Viu una situació crítica. Tant a la Lliga (necessitaria prismàtics per atalaiar el Madrid, el líder, que té a 16 punts) com a la Champions, a la vora del precipici camí de l’Europa League.
Tot i que va proclamar sentir-se «orgullós» del comportament dels seus jugadors, Xavi va detectar que els vells defectes estructurals segueixen sense resoldre’s. L’equip ha anat de més a menys. Va emetre senyals més il·lusionants en els dos primers matxs (triomf ajustat sobre l’Espanyol, empat dramàtic contra el Benfica que l’obliga a jugar-se tot a Munic, el pitjor escenari possible) que en els dos últims. Ni tan sols el triomf sobre el Vila-real (el primer fora del Camp Nou que va aconseguir el Barça) va deixar tranquil el tècnic perquè va veure coses, massa coses que no li van agradar. Idèntic missatge crític va llançar després d’encaixar la seva primera derrota a la banqueta.
Sap que necessita temps per injectar les idees. Però també sap Xavi que no en té, tremendament condicionat per les baixes que castiguen els seus davanters titulars, fiant-ho tot al fràgil i irregular Dembélé. És, per tant, el mateix paisatge on habitava Koeman.
La vida sense Ansu
Desposseïts tots dos d’Ansu Fati (el davanter més precís), a qui només ha gaudit l’interí Sergi Barjuan aquest últim mes i mig: 86 minuts va jugar a Kíev davant el Dinamo i va anotar un gol, que li va donar respiració assistida a l’equip a Europa. 45 minuts després a Balaídos contra el Celta i un gol per iniciar el 0-3 que semblava donar tranquil·litat, encara que va acabar sent un inesperat 3-3. A Vigo es va trencar Ansu i des de llavors Xavi, que va debutar el 20 de novembre passat, ni l’ha pogut tenir. I tampoc vol ara córrer riscos perquè necessita Ansu durant tota la temporada. No només dimecres a Munic, cansat com està el tècnic de veure com els jugadors recauen d’antics problemes físics.
Immadurs tàcticament
El Barça, a més, no té l’estabilitat tàctica ni la cohesió anímica per sobreposar-se a cops com el gol de Juanmi, que va silenciar un respectuós Camp Nou. Respectuós perquè no va tenir cap queixa cap a l’equip -ni xiulets, ni mocadorades, ni res de res-, que es va empetitint amb el pas dels partits. «En una contra no et poden enxampar, hem de ser més llestos tàcticament, fer alguna falta. Teníem que aturar aquestes contres, ho havíem treballat», va dir Xavi, dolgut («ha estat una pena, és massa càstig») perquè el Barça no aprèn, condemnat a deambular per l’angoixa.
