Nuha Marong torna allà on va començar tot.

Sí. És un retorn que encaro amb molta alegria. Ara puc dir que torno a estar a casa. Els vull donar les gràcies a l’Oriol (Alsina) i la Isabel (Tarragó) per la confiança que m’han demostrat, una altra vegada. Els tinc molta estima a tots dos. Ho he dit en moltes ocasions, són com uns pares per a mi i aquí em sento com a casa.

De ben segur que li ronda de nou pel cap aquell famós gol contra el Nàstic...

Sí, per descomptat. Sempre el recordo. És el gol de la meva vida i ho dic ara, anys més tard. Encara que hagués jugat moltes temporades a Primera i n’hagués fet a cabassos. Només tenia 20 anys i no era pas ningú, quan el vaig marcar!

Li va canviar la vida aquell gol i el conseqüent ascens?

Sí, sí. Era un nano, com li he dit, i va servir per pujar a Segona. Llavors jo no era ningú, encara. Tenia a gent per davant molt contrastada, com ara en Salva Chamorro, per exemple. Per mi, era tot nou. Començava tot just en aquest món. I va passar el que va passar.

Marca, es puja, però no té continuïtat i s’ha de buscar la vida. Li va saber greu?

Una mica de greu em va saber, sí. Quan m’ho mirava des de la distància pensava que m’agradaria estar allà, amb ells. Però són coses que no decideixo jo, sinó el club. Vaig renovar, tot i que malgrat això vaig anar cap aquí i cap allà, sense tenir la sort de quedar-me.

Li hauria agradat tenir més estabilitat?

Sí, és clar. Però anar amunt i avall té coses bones també. Vaig conèixer món, diversos clubs diferents i persones meravelloses. Això sí, estava un any aquí i un altre allà. Sol, lluny dels amics i de la família.

Com és el Nuha que torna, ara al Costa Brava?

Soc molt més madur, tinc més experiència. Ara conec bé aquesta categoria i no tinc pas por a fer gols, a jugar. No li tinc cap por a qualsevol cosa que pugui passar. Torno content per estar de nou aquí, com he dit abans.

Li feia por marcar gols, abans?

A veure, quan era més jove sí! Pensi que per a mi, amb 20 anys, la categoria era del tot nova i jo venia de Primera Catalana. Era un nano que no coneixia a gairebé cap dels companys i rivals. Se m’escapava tot com era. Estava més nerviós, amb por. Però això ja és cosa del passat.

Ja no és el Llagostera, sinó el Costa Brava. Cos tècnic renovat, nous jugadors. De portes cap a dins ha canviat tant com sembla?

No, no. Jo ho veig igual que abans. Això és una família i amb el pas del temps s’ha consolidat. Poden haver passat vuit anys des que vaig marxar, que això és el que era. Com he dit, una família.

És bo fer una revolució al mercat d’hivern?

Encara és aviat per veure com acabarà tot, si els fitxatges han servit d’alguna cosa. Com passa sempre, això és veurà al final de temporada.

Ha definit Oriol Alsina com un pare per a vostè.

Sí, sempre ho he dit, infinitat de cops. M’ha rebut molt bé i ell està content del meu retorn. He tornat a casa i això és el que tothom vol. Ja pots ser Messi o Cristiano Ronaldo, jugar aquí i allà, en grans clubs i estar còmode. Però tornar a casa no té cap preu; estar allà on més t’has sentit valorat és el que realment val la pena.

Just arriba en el millor moment de la temporada de l’equip.

Sí. Ja són quatre partits sense perdre i la veritat és que es nota en el vestidor, perquè la gent està amb ganes de treure això endavant.

A més, ha començat amb bon peu. Gol inclòs.

Sí, estic molt content. He començat entonat i tinc ganes de seguir aportant coses tot donant el millor nivell personal. Estem convençuts que ens en podem sortir i tenim un grapat de partits per demostrar-ho.

La salvació és possible, llavors.

És clar, hòstia (sic)! Tampoc estem tan malament. S’han vist coses molt pitjors. En el món del futbol no hi ha favorits ni hi ha mai res fet. Així que, oi tant que ens podem salvar.

Tornant al gol de l’altre dia. Era falta al porter?

Ostres... A mi m’agafa tot estant d’esquenes i mirant la pilota. Quan vaig veure que la tenia a l’abast, que em queia allà per rematar, només vaig pensar en xutar i fer gol. No sé si el jugador que marcava en Boris (Garros) potser va tocar el seu porter. És que no ho sé.

Amb quin objectiu encara aquests mesos?

Ara per ara, el que vull és fer molts gols. Moltíssims. Els que calguin. I sobretot, la prioritat, és que el Costa Brava salvi la categoria.