Càller i Arbúcies no tenen pas massa coses en comú. La primera, capital de l’illa de Sardenya, abraça el mar i supera amb escreix els cent mil habitants. Molt menys bullici hi ha al poble de La Selva. Poca gent i es troba instal·lat al parc del Monsteny, a la zona de les Guilleries. Potser dos móns oposats, diferents. Però s’ho coneix prou bé Keita Baldé, gironí de naixement, senegalès d’adopció i italià gràcies al futbol, amb el que es guanya el pa de cada dia. Càller ha sigut l’estació més recent, però no pas l’última perquè n’hi haurà més. Farà 27 anys el mes vinent i si les lesions el respecten, de corda en té encara per estona. Fa ja més d’una dècada que el seu nom sona. Per aquí i per allà. Ha sigut a Itàlia on ha acabat explotant, encara que el seu gran èxit, un títol amb majúscules, li arribava el darrer cap de setmana. No pas amb cap equip, sinó amb la selecció que va triar temps enrere. Tot i no haver-hi nascut, però sí els seus pares, el Senegal li ha obert les portes de bat a bat i és amb els anomenats Lleons de Teranga que es proclamava campió de la Copa d’Àfrica.
Una tanda de penals, la loteria per excel·lència, va decidir que la fortuna caigués per a l’equip, entre d’altres, de Sadio Mané (Liverpool), Kalidou Koulibaly (Nàpols), Édouard Mendy (Chelsea) i també Keita Baldé. Ha sigut internacional en 36 ocasions, amb mitja dotzena de gols en el seu compte particular, però el seu protagonisme en aquest últim torneig ha sigut més aviat escàs. Aparicions en els dos primers partits de la fase de grups i para de comptar. Això sí, l’èxit també és seu. Un premi al treball, a la constància, a l’esforç d’un jugador que ha viscut una autèntica muntanya russa i ha tastat un grapat d’equips quan encara li queda cert temps per abraçar la trentena.
D’Arbúcies a Itàlia
De pares senegalesos, Baldé va néixer a un munt de quilòmetres més al nord. Arbúcies el va rebre i allà encara hi té amics i familiars. Ell se’n va anar de ben petit cap a Santa Maria de Palautordera, on va començar a jugar a futbol. Com que apuntava maneres, era qüestió de temps que algun equip el pesqués i va ser la Damm el primer club amb cert renom. Tot just era benjamí. Un marrec. Ràpid, habilidós amb la pilota als peus, intel·ligent i letal de cara a barraca eren ingredients que el caracteritzaven i el Barça s’hi va fixar. Li va obrir les portes el 2004, camí de dues dècades enrere. A la Masia s’hi va estar uns quants anys. Temps que, entre d’altres coses, va dedicar a disparar els seus registres golejadors. Gairebé en va marcar 300. La història prometia, però tot se’n va anar en orris en un obrir i tancar d’ulls. Quan era cadet, ell i el seu equip van viatjar fins a Qatar per disputar-hi un torneig.
La versió oficiosa explica que Baldé atot intentant fer-li una broma a un company, va agafar una bossa plena de gel i la va posar al seu llit. El club li va posar la creu i el va cedir al Cornellà, on es va fer un tip de marcar gols. Una mena de reivindicació que li va servir de ben poc. Almenys amb el Barça, que ja no hi comptava i el va acabar traspassant al Lazio a canvi de 300.000 euros. Una decisió, la de marxar a Itàlia, que acabaria donant els seus fruits perquè és allà on hi ha acabat fent carrera. Del 2012 al 2017 va treure-hi el cap amb el primer equip i el seu rendiment va anar in crescendo. Llavors, canvi d’etapa i d’aires. Una temporada i mitja al Mònaco, amb préstec inclòs a l’Inter de Milà, per després anar-se’n al Sampdòria i ara, al Càller, on lluita per no baixar.
La cara més humana
Però la història de Keita Baldé no només hi entén de números. Lluny dels terrenys de joc també ha deixat petja. El 2020 el seu nom se sentia arreu, tot mostrant la seva cara més humana i solidària. Desolat tot veient la situació dels temporers que malviuen a Lleida tot acumulant hores i hores de feina i vivint en males condicions, va decidir pagar de la seva butxaca un allotjament, on s’hi van instal·lar uns 200. Va ser la seva resposta davant la negativa de fins a 13 hotels diferents de la ciutat que es van negar a obrir-los les portes.
