Tenia ganes de «veure món». Al mateix temps, notava que alguna cosa no anava del tot bé. «Em vaig estancar», repeteix. Si l’ambició arriba fins al sostre i les oportunitats, a casa, són les que són, el més lògic és obrir la porta i sortir. Això mateix és el que va fer Aina Martín (Vidreres, 2000) dos anys enrere. «No me’n penedeixo gens», afirma. El primer pas, al Barakaldo, El segon, rumb a Castelló. El seu actual equip. Després d’un grapat de temporades a la base de l’Uni, club que li va donar fins i tot l’oportunitat de debutar a Lliga Femenina i a Europa, el seu passat i present s’agafen de les mans. Durant aquests dies, a Melilla, ella i el seu equip lluiten per pujar a l’anomenada Lliga Challenge. Comparteix grup, camí de l’ascens, amb el GEiEG. Avui, a partir de les 11 del matí, es veuran les cares després de la jornada inaugural. Força prolífica per a Martín. Victòria i 13 punts a la butxaca.

«Arribo en aquestes fases en el millor moment de la temporada i diria que fins i tot de la meva carrera. L’any passat tenia més desconfiança a l’hora de tirar, però ara he crescut molt com a jugadora. Un munt de factors m’han ajudat», expressa. Parla d’ella i també del Castelló, el seu equip, un dels candidats a pujar. «A la plantilla, totes les companyes tenim moltes ganes d’afrontar aquestes fases. Des del club sempre se’ns ha transmès que el seu principal objectiu era arribar fins aquí i ja que hi som intentarem l’ascens». Confia que la «sort» i també «l’encert» estigui del seu costat però no considera que hi hagi cap mena de pressió. «En tenim ganes i donarem el millor de nosaltres, però si no ho aconseguim, estic convençut que ningú ens dirà res».

Un partit «estrany»

Contra el GEiEG, entitat que coneix a la perfecció i on encara hi té conegudes i amigues, ja s’hi va enfrontar a la lliga regular però mai ho ha fet en una promoció per pujar. «Se’m farà molt estrany». Martín ha viscut una situació similar, però llavors com a jugadora del conjunt grupista. «Vaig aconseguir pujar a Viladecans quan era jugadora del GEiEG. Ara és un rival i em sabria greu que un equip ho aconseguís i l’altre no».

Malgrat haver viscut «els millors anys» de tota la seva vida quan formava part dels equips de base de l’Uni, hi va haver un moment que va haver de prendre una decisió. Va ser amb 20 anys. «Volia veure món i per aconseguir-ho, m’havia de moure. No tenia massa confiança ni tampoc minuts amb l’equip de Lliga Femenina 2, així que després de rebre una bona oferta del País Basc vaig considerar que havia arribat l’hora de marxar i començar així a créixer». Passats dos anys, està convençuda que «vaig fer bé». Això sí, sempre porta Girona al cor. I al cap. On sigui. «Li dec tot a l’Uni. Jo jugava al club del meu poble i em van cridar. Si he arribat fins a on soc ara és gràcies a la seva confiança».

Debut i expectatives

El premi gros li va arribar el 14 d’octubre del 2018, quan en la jornada inaugural de la Lliga Femenina va poder participar amb el primer equip contra el Mann-Filter de Saragossa. Feia poc que havia complert la majoria d’edat quan es va fer gran de cop. Gaudiria d’alguna aparició més en aquesta mateixa competició. També a la Copa i a Europa. «Jo puc dir que soc campiona de Lliga el 2019 perquè estava en aquella plantilla. Vaig aprendre moltíssim i em van ensenyar a ser pacient. Jo, abans, jugava gairebé sempre una trentena de minuts i me’n vaig adonar que no seria així per tota la vida. Era l’última jugadora. Vaig madurar al costat de gent com Rosó Buch, Laia Palau o Gabby Williams», rememora. Valora el passat i també el present de l’Uni, encara que sigui des de la distància. «Té una plantilla molt completa, fins i tot diria que més que l’Avenida. Hi ha una jugadora molt determinant per a cada posició i això no és gens fàcil».

De moment, però, Aina Martín està centrada al cent per cent en l’ara i en l’aquí. En el Castelló. En l’especial partit d’avui amb el GEiEG, que pot ser clau en les aspiracions d’ascens. «M’agradaria continuar aquí, em vull quedar, tot i que no està clar què passarà”. I mirant una mica més a mig o llarg termini, assevera: «Vull arribar a l’elit però primer hauria de passar per un equip de Lliga Challenge o anar-me’n a l’estranger. Tampoc tinc pressa». I ho remata: «Sempre que penso en això recordo a Magaly Mendy, que va arribar a la màxima categoria amb 26 o 27 anys. Encara tinc temps per davant».