No va tenir massa bona idea Tavares quan a la primera jugada del partit li va clavar un tap a Marc Gasol. Bàsicament perquè això va despertar la bèstia, que en la següent acció també en posava un en defensa i a continuació anotava els primers punts de la lliga des de la línia de tres. No va ser l’únic triple en un inici fulgurant dels gironins, ja que el mateix Gasol feia el segon triple a nivell particular en només quatre minuts i una mica més tard un assistència que també sumava de tres. No podia ser millor inici, però tot i haver-se posat 17-5 al marcador, el Madrid és el Madrid i en els primers minuts del segon quart ja estava per davant. I el 36-45 amb el que s’arribava al descans ja deia que la cosa estava encarada pels blancs.

Era un bon moment per començar a centrar-se en altres coses. Per exemple que a Aíto li costa poc aixecar-se de la banqueta, però bastant més asseure’s’hi. O que quan ho fa, beu sovint de la seva ampolla personal. Tambe per veure el tècnic del Girona FC Michel, gaudint del bàsquet des de la primera fila de cadires de la pista; per escoltar el primer càntic del campionat de com guanya el Madrid; de comprovar que els bàsquets d’Eric Vila es celebren una mica més que els altres; que qualsevol gest del president encén la grada; que aquests jugadors fan pinta que no es rendiran hi hagi qui hi hagi al davant; o de tenir la certesa que la gent s’ha entregat a l’equip des del primer dia. I també de veure, a mesura que avançava la segona part, que per molt que els locals s’acostessin, els visitants sempre tenien una bala a la recamera.

I algú, veient el desenllaç final, podrà dir que aquesta no és la nostra lliga, però no és cert. Potser el Madrid jugarà per uns objectius més ambiciosos, però jugarà la mateixa lliga que nosaltres. La que vam estar-hi vint temporades seguides i a la que des d’ahir hem tornat. I si cada partit comença amb un tap a Gasol anirem bé, perquè no tots els rivals seran l’actual campió.