«Els meus alumnes fan més faltes que jo quan jugava»

La llengua i l’esport han estat des de sempre les dues grans passions i Salvador Solà (Santa Coloma de Farners, 1967). Amb divuit anys acabats de fer es va presentar amb un amic a les proves d’INEFC a Barcelona sense haver-se preparat res i, «lògicament» no van entrar a la carrera que volien fer. «Es veu que s’havien de preparar durant un any i vam anar un xic de sobrats». Tancada la porta per estudiar Educació Física, Solà va decantar-se per quedar-se a Girona i estudiar Filologia Catalana. «A casa sempre corrien molts llibres. Havia llegit molt i no feia faltes. Vaig tirar pel més fàcil». I així va ser com va començar la carrera del futbolista-lingüista Solà. Del Farners va passar al Banyoles, a Tercera, d’on només se’n mouria per tastar la Segona B amb el Girona (1991-93) i quedar-se a les portes de l’ascens a Segona A en el famós partit a Salamanca, i després continuar per Vilobí i Palamós i acabar a Peralada i altre cop a Farners, ja com a jugador-entrenador. «He estat sempre a grans equips de Tercera amb qui he disputat cinc play-offs per pujar. Estic molt orgullós de la meva carrera. He estat un privilegiat. No per jugar a Segona B o més amunt hauria estat més feliç», diu Solà a qui el Figueres, llavors a Segona A, va estar a prop d’incorporar-lo. El futbol va fer que aparqués la Universitat però mai va deixar la llengua de banda. Amb 23 anys va començar a treballar de corrector al Diari de Girona feina que va compaginar amb durant cinc anys amb el futbol. «Vador, el corrector», li deien, entre altres, Quique Yagüe o Raúl Ruiz mentre era al Girona. «Els feia gràcia i em preguntaven coses sobre el català correcte». 

Solà era un migcentre defensiu dels agressius, d’aquells que mossegaven i que acabaria jugant de central. «No tinc pas la sensació que hauria pogut jugar més a unt. Sóc conscient del meu futbol. Era molt físic i senzill tècnicament. Per Tercera i Segona B». Després d’uns bons anys a Banyoles, Xavi Agustí el va reclamar pel Girona el 1991, a Segona B. Té gravat el dia del debut. «Era la sisena jornada de Lliga, precisament contra l’Alabès a Montilivi. Era tot ciment, no pas com ara, però l’estadi m’imposava i l’ambient era molt professional. Abans de començar, Xavi Agustí em va agafar per banda. ‘Solà, tu tranquil. Vénen quatre gats que, a més a més, no en tenen ni idea de futbol. Tu roba la pilota, dóna-la a en Pep Mercader i avall’». Mercader i Edu Vílchez, per cert, són «els millors» amb qui va jugar. La famosa derrota a Salamanca va privar aquell Girona de saltar a Segona. Per a Solà però, no va ser cap trauma. «Hi havia companys d’arreu de l’estat a qui els anava la vida, com Raúl, Alonso, Yagüe...Per mi el futbol, llavors era un complement perquè ja tenia la meva feina. Del dia de Salamanca he llegit molta literatura i la veritat és que no vaig adonar-me de res d’estrany». 

Després d’un parell d’anys boníssims a Vilobí, tornaria a Montilivi reclamat per Nitus Santos el 1995. La següent estació seria Palamós, on sí que es va sentir «professional». «El club feia poc que havia estat a Segona A. Entrenàvem matí i tarda i ens cuidaven molt. Fins i tot vaig instal·lar-me a viure-hi el segon any, en què vam pujar a Segona B». Després la carrera de Solà continuaria ja més avall de Tercera per Peralada i Farners, on penjaria les botes per fer d’entrenador- jugador. A partir d’aquí, i amb més de trenta anys, el futbol se li acabava al colomenc, que va tastar feines feixugues «en un magatzem d’electrodomèstics, un altre d’una botiga de mobles, en un viver a Santa Coloma o de manobre en una empresa de mòduls». Fins que va tornar a aparèixer la llengua a la seva vida. «Vaig acabar la carrera que havia deixat a mitges i em vaig treure el CAP (certificat d’aptitud pedagògica), que em va permetre entrar al món de la docència per primer cop al Bell-lloc quasi amb quaranta anys». I fins ara, que és professor de català, anglès i castellà a la Salle de Girona, on no pot amagar el seu passat futbolístic. «Oh i tant que saben que he jugat al Girona els alumnes. Diuen que surto a Transfermarkt i no sé quina altra web més!». La pregunta del milió: qui fa més faltes, els seus alumnes d’ortografia o ell al camp quan jugava? «Són de pantalles i mòbils. Llegeixen poc. Jo en feia forces i veia moltes grogues, però potser en fan més ells!»

«Poca gent pot explicar que li ha dit ‘no’ al Barça; volia tornar a Palamós»

Amb 56 anys corre, va amb bici i neda i no es perd cap entrenament dels veterans del Girona, ni del Vilobí i Palamós mentre al·lucina veient el Girona de Míchel. Sempre he estat culer al 100% i ara sóc al 100% del Girona. El meu fill em diu que sóc un girajaques, però és una cosa espectacular. Míchel és un líder increïble».

Subscriu-te per seguir llegint