Els penals van castigar a una Anglaterra garrepa i van alçar el vol d’Itàlia, que guanya la segona Eurocopa de la seva història aigualint la festa de l’afició de Wembley. No hi havia una altra manera d’acabar el torneig més boig que es recorda que veient el gol més ràpid de la història de les finals. Menys de dos minuts va trigar Anglaterra en fer embogir la seva afició, que somiava en guanyar un gran campionat 55 anys després. Ben aviat va funcionar el pla de Gareth Southgate. La seva defensa de tres centrals va cobrar sentit quan Kieran Trippier, el carriler, va rebre la pilota a la cantonada de l’àrea i va posar una centrada precisa al segon pal. Di Lorenzo se la va empassar completament i Shaw va aparèixer des del darrere per acomodar la pilota amb l’interior al costat del pal.
A la guspira d’Anglaterra la va acompanyar un futbol elèctric de totes dues seleccions, amb el mig de camp italià apagat i el fluir de les transicions ràpides, sobretot a través dels extrems anglesos. Però això es va diluir ràpid, així que els anglesos es van adonar del que tenien entre les seves mans. De la seva banda, els de Roberto Mancini no tenien un pla per atacar en estàtic. A Espanya la van caçar en una contra, però anit Anglaterra no tenia cap escletxa. La seva línia defensiva era impenetrable per a una Itàlia que atacava a ràfegues i sempre en solitari. Era una acció entre tres de Chiesa, una cursa d’Insigne i poc més. I així era impossible. No hi havia joc combinatiu en un equip que esperava un partit com el de la semifinal i s’havia endut una bona plantofada amb el gol inicial de Shaw. Només Chiesa semblava entendre el que hi havia en joc i va provar sort davant la resposta de Pickford.
Canvi de rols i arriba l’empat
Itàlia va haver de recórrer a la seva essència, a la pilota parada, per igualar la final. Va ser una jugada amb mil arestes, un córner pentinat al primer pal al qual Chiellini, a qui li estaven fent penal, no va arribar. Verratti es va llançar en planxa i va connectar un cop de cap que va treure Pickford, rebotant la pilota al pal i quedant a plaer de Bonucci, que només va haver d’empènyer l’esfèrica. Nou escenari. Southgate va haver de reaccionar i va desarmar la defensa de cinc. Fora Trippier i dins Bukayo Saka. Mount tornava al mig i el de l’Arsenal marxava a l’extrem. Però els canvis arribaven tard perquè el partit se li havia descontrolat. La cosa no va anar a pitjor pels anglesos perquè Chiesa, un maldecap per a la seva defensa, es va lesionar. La seva sortida del camp va precipitar la pròrroga. Una més, la quarta que vivia Wembley en aquesta Eurocopa.
El temps extra va evidenciar encara més les mancances de Southgate com a entrenador, confiant-ho tot a alguna individualitat dels seus, mentre que Itàlia en feia prou amb la possessió tot buscant alguna bona acció trenada o esperant fins i tot els penals. Va ser una opció que va agradar a tots dos equips. Els onze metres havien de decidir per a dos conjunts que buscaven la glòria des de la dècada dels seixanta. Va començar anotant Berardi. Va replicar Kane i va errar Belotti. No va fallar Maguire. 2-1 per a Anglaterra i tota la pressió del món per Itàlia. Bonucci va assumir el comandament i no va decebre, a diferència d’un Marcus Rashford que va sortir exlusivamente per als penals i va tirar el seu a el pal. 2-2. Bernasdeschi ho va deixar tot a punt per a la glòria italiana, quan Sancho es va trobar amb la primera gran estirada de Donnaruma. Però Jorginho li va donar emoció, Pickford li va treure el penal de la victòria. Una alegria efímera, perquè Donnaruma, impertèrrit, va frenar Saka i va enviar la copa directa a Roma.
