Rosario posava punt final a la seva gira un altre cop a la ciutat de Girona, amb el públic català, el millor, com ens promet en un dels seus habituals speachs entre cançó i cançó. Ha tornat amb els grans èxits amb la seva veu flamenca-pop que al principi de l'espectacle no acabava d'arrencar. La fórmula torna a funcionar: energia, molt de ball amb la seva particular forma de fer-ho -de fet, com la seva mare, un ball personalíssim i heterodox- i una veu torrencial i dolça. El magnetisme prové de la barreja d'aquests elements. És una artista « con mucho arte» com ja sabem.
Apostar per una tria com aquesta té els seus perills i en alguns moments Rosario perd la partida perquè quan falla un d'aquests aspectes l'espectacle de seguida queda compromès. Hi ha « mucha marcha» i moments emotius com la cançó que va escriure el seu germà, una cançó que sempre funciona i molt singular pel seu missatge inicial i la contrastant part final, molt festiva. L'alegria de la cantant et contamina i el dinamisme del ball és molt convincent. Quan la veu es posa a lloc la proposta és molt exitosa. Les veus de Mayte Pizarro estan treballades i ben empastades. Sorprèn el poc protagonisme de la guitarra de Josete Ordóñez i el gran volum de la bateria per sobre de tot. Les percussions llatines passen molt desapercebudes i prival la sonoritat guerrera de la guitarra de Dayan Abad, molt solvent, i el ponderat punteig del baix i productor de capçalera de Rosario, Fernando Illán. Caldria contrapesar les grans possibilitats dels set músics que l'acompanyen i ampliar el concepte de l'acompanyament: massa obvi encara que amb funcionalitat professional.
