L'Evangeli està ple d'informacions sobre les dates dels esdeveniments de la vida de Jesús. No conec cap personatge d'aquell temps amb tantes referències històriques. Per exemple, en els capvespres de Jesús, quan la diada evangèlica semblava esgotada, la gent solia portar els malalts davant la casa on s'allotjava. Era una corrua provocada per l'«opinió pública».
En aquella hora, els poblets semblaven un Centre d'Assistència Primària de la nostra organització sanitària. Jesús no portava fonendo, però imposava les mans. Evidentment, el diagnòstic i curació no necessitaven servei sanitari postoperatori. Quedava clar que Ell era el Metge i la medecina. La força de la Humanitat de Jesús era patent. La publicitat del fet era palpable. Era Déu. És Déu. Era un esdeveniment freqüent, sense trampa, visible, d'informació immediata en el món jueu. Nadal va ser també un fet. La trucada de portes per trobar aixopluc era fàcilment demostrable. És cert que la fe és una creença. És una capacitat d'assentiment que no s'adquireix per les pròpies forces sinó pel do de Déu. És massa alta, la fe, per arribar-hi sol. És impressionant la manera que té l'evangelista Lluc de presentar la missió precursora de Joan, el Baptista. Permeteu-me que la reprodueixi fidelment: «L'any quinzè de l'imperi de Tiberi César, quan Ponç Pilat governava la Judea, Herodes era tetrarca de Galilea, Felip, el seu germà, tetrarca de Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisanies tetrarca d'Abilina, sota el pontificat d' Anàs i Caifàs, Déu concedí el do de la seva paraula a Joan, fill de Zacaries, al desert (Lluc, 3 1 i 2 )». Perdó! Però després de tota aquesta història que evita totes les suposicions que no siguin els fets, no ens podem oblidar que Nadal no s'explica ni s'entén si no es tracta de Jesús. El fet de Jesús, Déu i Home vertader.
