El segle XX ens ha deixat una llarga llista de personatges històrics que transcendeixen el pla moral. T. E. Lawrence és un d’ells. Se l’ha anomenat l’alliberador de Damasc, l’instigador de la revolta àrab, l’espia de l’Imperi Britànic i el traïdor per a qui la gel·laba i la shisha no eren més que una disfressa amb el poder d’enganyar un país sencer. El llegat de Lawrence d’Aràbia sempre serà ambigu, segons el prisma de la història per on es miri. Heroi o malvat, al llarg de la seva vida, va fer una feina viatgera incansable, a camell o a peu, que el va portar a ser considerat l’europeu més savi entre els àrabs, l’àrab més distingit entre els britànics. Però aquí parlarem de la història de T. E. Lawrence abans de portar sobre el seu nom, el cognom de tota una regió.

Quan T.E. Lawrence va néixer, al món existien encara els antics imperis, tot i que els nous estats colonials ja estaven imposant al mapa les seves banderes. L’empori comercial britànic havia conquistat l’Índia i la major part de l’Àfrica. A finals del segle XIX, la política expansionista de l’Imperi Britànic va fixar-se en el cos moribund del territori otomà, un terreny immens que englobava centenars de llengües i cultures diferents, unides només per la mitja lluna islàmica. Aquest va ser el context en què Lawrence va sortir de Gran Bretanya per descobrir Orient.

La fascinació per l’Orient a Europa no era novetat. Les biblioteques de les ciutats del vell continent s’havien omplert de llibres sobre descripcions geogràfiques i manuals etnogràfics de costums de l’Aràbia i la religió Palestina, però poques persones s’havien aventurat a visitar la zona, a viure com ho feien els àrabs. Lawrence era conegut per la seva passió per la història, sobretot pels conflictes religiosos entre cristians i musulmans. El seu primer viatge a la regió va tenir un caràcter acadèmic. El jove gal·lès estudiava arquitectura i va anar fins a l’Orient Pròxim per examinar els edificis que es conservaven de l’època de les Croades. De Palestina fins al Líban, va prendre nota de les principals fortaleses que els cristians havien construït per intentar arrelar en una terra estranya i hostil. L’imaginem visitant, amb el sol abrasador de Palestina, el castell de Karak, el de Kaysun, el de Sidó i la fortalesa d’Aqaba, així com el Crac dels Cavallers, tots ells restes de pedra oblidats i sense creus que defensar.

El primer contacte amb Orient li va avivar la passió per la cultura àrab i les civilitzacions anteriors a Mahoma que només podia solucionar a través d’altres viatges. Va ser a partir del 1910 quan va entrar a formar part de diverses expedicions arqueològiques britàniques, en diversos llocs de l’Imperi Otomà. Descobrir les empremtes d’una civilització oblidada, la dels Hitites, però també omplir les sales del Museu Britànic va ser l’objectiu de tantes expedicions que es formaven sota l’aspecte del que és purament científic, però que tancaven altres aspectes comercials. La seva segona sortida a Orient va tenir com a protagonista Karkemis, una ciutat hitita a mig camí entre Ugarit i Hattusa, la capital. Els hitites havien guerrejat contra els egipcis i els babilonis i no havien resistit les invasions dels pobles del mar, però la seva arquitectura descobria, abans que la de Micenes, grans muralles de blocs de pedra, lleons rebent al visitant i voltes construïdes en filera per aproximació. Tots ells elements primordials dels primers grecs, però amb un origen oriental i anterior.

Van ser anys fructífers per a Lawrence. Els hitites eren una cultura encara per descobrir i l’arqueologia, a principis de segle XX, tenia una essència romàntica que l’assimilava amb l’aventura i el perill. I molt més a partir d’esclat de la I Guerra Mundial. El viatger va ser enviat a Egipte, ja enrolat a l’exèrcit, per complir tasques d’intel·ligència. Novament les missions d’espionatge s’entrecreuen amb la investigació històrica. Lawrence viatja a la península del Sinaí per explorar el terreny. Arqueòleg i militar, hi havia pocs homes no àrabs que dominessin tan bé l’idioma com ell, el que li va valer fer-se un lloc entre les gents locals.

Es va adaptar al nomadisme com ells, va beure cafè assegut de genolls, va travessar els deserts de la península aràbiga en camell i va vestir a la forma oriental. Sota l’aspecte d’aliat va visitar la Meca, la ciutat portuària de Yeda, on va descobrir la tomba d’Eva, la primera dona descrita en el Llibre, va alliberar Jerusalem i va entrar aclamat per la Porta Daurada i Gaza. Quan tornava al Caire vestia de nou els rigors de l’uniforme britànic. Va trobar en el conflicte bèl·lic, al final de l’Imperi Otomà que tant havia estudiat des de Gal·les, una forma apassionant de viatjar i conèixer un món antic i petrificat per la sorra. Traïdor o heroi no són categories presents en el dialecte dels viatgers. Els seus ulls van veure, les seves mans van tocar i el seu nas va olorar totes i cadascuna de les ciutats descrites en els llibres de les biblioteques. I eren certes. Aràbia existia. Només calia deixar-la aparèixer al mapa.