Que el temps no abati el record de les accions humanes», va escriure Heròdot en algun lloc de les seves Històries, perquè com a home savi, va intuir que els mals als quals s’enfronta el viatger són la distància i l’oblit. El món no és una línia horitzontal, un camí a recórrer de l’albada al vespre. Almenys no és només això. Sabia Heròdot que existia una dimensió més confusa però a la vegada interessant, que es trobava només en el perfil d’algunes pedres i les sorres del desert. Ell va anomenar aquesta conjura de records incrustats en el sòl «Història» i va entendre que cap viatge és complet sense girar la vista al passat. És la línia vertical que li faltava als seus passos. Els dos senders es creuen en la seva escriptura, per això Heròdot es vesteix d’historiador, potser el primer, però camina com un viatger.
Un home que havia nascut a Halicarnàs estava destinat a viure sempre aquí caic, aquí m’aixeco. D’una banda a l’altra, el destí era sempre allò que estava per conèixer, un aventura per narrar, una anècdota per escoltar.
El segle V aC va ser per a Grècia el turment i l’èxtasi. La guerra i la vanitat de l’art. A punt de ser arrasada per les tropes perses, va saber vèncer els «bàrbars», homes que lluitaven per un rei, posant a combatre a unes quantes ciutats que van oblidar les seves diferències. No eren homes lliures, tal com entenem la llibertat en els nostres dies, però aquells soldats defensaven una casa, unes muralles, uns déus i una mar tan particular com humana. Enmig del segle daurat va néixer Heròdot, quan Atenes construïa la llegenda de Pèricles i Fídies modelava la seva memòria.
Però Heròdot no en va tenir prou en entendre el món al seu voltant i va buscar els límits del conegut. Ho va plasmar en nou llibres, cadascun d’ells un viatge, tots una reflexió profunda sobre què significa la història dels pobles, sobre el paper dels homes en l’adveniment profund dels esdeveniments. És una obra ambiciosa tant per la intenció de revelar el coneixement dels pobles no grecs, dels veïns incòmodes i en disputa tant per la grandesa dels fets, com pel mètode emprat. Va utilitzar la tècnica més exhaustiva de totes: viatjar d’un lloc a l’altre, entrevistar les gents del lloc, gaudir de cada racó del món conegut i esprémer d’ells la cultura i les històries que expliquessin en nits d’insomni; parlar als ancians que cuidaven els temples sagrats de les antigues religions.
Heròdot pretén trobar les causes de les Guerres Mèdiques, les que van enfrontar a grecs i perses, en el seu Llibre I d’Història. Es remunta fins al primer contacte entre les dues cultures. Parla de Troia i Cresos, rei de Lídia, però sobretot explora la geografia de Pèrsia, un imperi tan vast que englobava mars desconeguts i capitals tan antigues com l’home. Descriu Babilònia com una ciutat emmurallada, travessada per l’Eufrates que solia desbordar-se i omplir els temples d’aigua. La distant capital quedava tan aliena al món grec que els viatgers miraven a les seves muralles com si una boira profunda difuminés els seus contorns. En el Llibre II descriu Egipte com un poble mil·lenari que abraça una religió complexa, plena de sacrificis i codificada en la sorra, un lloc on els faraons mai moren, sinó que es transformen en déus. Visita les piràmides i es meravella amb la de Kheops, però pensa en els costos humans de l’obra. Remunta el Nil i va acollint les anècdotes que troba en la seva expedició, donant-los forma amb les paraules.
Després d’Egipte, durà a terme expedicions cap a Àsia Central, al país dels Escites, i cap a l’actual Líbia, territoris tots dos en perill pel domini persa. Són territoris aliens per a un grec, de cultures en molts aspectes distants a la seva. Heròdot apunta notícies sobre la geografia del terreny i els costums de les seves gents. Torna a Grècia i realitza un viatge per la majoria de les ciutats. Vol conèixer de primera mà com van aconseguir aquestes polis unides desfer-se del gegant persa. Sap que el ferro de les llances no és suficient per derrotar la lògica de la guerra. Visita Macedònia (lloc de pas per als enemics), les illes d’Àsia Menor, on va començar la revolta jonia, entra a Atenes i es meravella per l’or de Pèricles (l’or i la corrupció).
Davant les Termòpiles, Heròdot sent orgull grec. Narra la batalla amb passió, deixant-se portar per l’emoció. Afirma que dos milions de perses van entrar a Grècia per destruir el món conegut, però que els espartans van posicionar tres-cents homes per bloquejar el pas i garantir la subsistència de tot el país. Són xifres exagerades, és clar, perquè Heròdot mescla a vegades la llegenda i els fets consumats. Es dirigeix a Delfos i consulta el dictamen dels oracles. El viatge d’Heròdot porta el nom de les muses. Cadascuna d’elles dóna títol als seus llibres. Sotmet la història a l’observació. Viatja davant la necessitat de conèixer la veritat. Escolta i escriu. Coneix el passat i el preserva. Sap que Grècia mai vencerà si no és recordada per la posteritat.
