Fa una colla d’anys l’ajuntament de Girona va encunyar l’eslògan «Girona m’enamora» que el recordat dissenyador i artista Joan Casanovas va saber plasmar en un logotip de vistosos colors que, encara avui tot i el temps transcorregut, són molts els vehicles que el duen en forma d’adhesiu al costat de la placa a modus d’afermar la identitat gironina. La frase era molt més que un eslògan, era un sentiment de pertinència i d’orgull ciutadà. Així ho va entendre el músic Ricard Viladesau quan va compondre la sardana del mateix títol que immediatament va gaudir del fervor popular amb milers de veus entonant la lletra quan la interpretava el grup Terra Endins en els seus memorables concerts de Fires davant les escales de la catedral.

Després varen venir els canvis polítics i l’ajuntament va passar a mans de grups independentistes encapçalats primer per Carles Puigdemont i, actualment, per Marta Madrenas. I, és clar, varen decidir que calia un nou eslògan que no s’associés de cap manera amb el passat dels governs socialistes. Vet ací, doncs, que del «Girona m’enamora» es va passar al «Girona emociona» amb un bon desplegament de publicitat al darrere per tal de fer-lo arrelar en l’imaginari ciutadà. Naturalment, els mots poden canviar, però la intenció dels responsables polítics sempre és la mateixa, és a dir, ressaltar aquesta Girona que estimem i que també ens fa patir. Amor i emoció, sinònims a la recerca d’un sentiment compartit envers la ciutat que, o bé ens ha vist néixer o ens ha vist créixer i que al mateix temps serveix de targeta de presentació per a visitants de tot el món, de tal manera que puguin copsar la realitat del que els envolta gràcies a la màgia de les paraules.

Sembla que ara toca fer córrer el nou eslògan de màrqueting «Girona emociona». I ja hi estem d’acord en llençar-lo als quatre vents. Ens emociona, però? Sí, malgrat algunes «petites» coses: 1) l’estat de deixadesa, de brutícia i d’abandonament de llocs tan emblemàtics de la ciutat com les muralles o el Barri Vell en general; 2) el fet que set anys després d’haver-se aprovat el projecte encara no s’hagin pressupostat les obres de remodelació del passeig Canalejas per donar-li a la ciutat una nova visió de l’altra riba de l’Onyar; 3) que segueixin pendents temes importants com la promesa d’arranjar el carrer del Carme amb la nova rampa del pont de l’Areny i el projecte d’un de nou que comuniqui amb el barri de Montilivi; 4) que tot i la reducció de la velocitat a 30 km/h a la majoria de carrers la seva efectivitat sigui una entelèquia; 5) que les males herbes creixin sense control i es cruspeixin les clotes dels arbres; 6) que la Devesa segueixi essent un paradís perdut on els arbres centenaris pateixen malalties en bona part per manca d’aigua en estar inutilitzats la majoria dels pous que els haurien de mantenir vius; 7) que en d’altres indrets s’hagin fet tales indiscriminades d’arbres simplement per donar facilitats a empreses privades i/o per carrils que no s’utilitzen.

Sí, Girona ens emociona, si no fos: 8) perquè les inversions econòmiques tant de l’ajuntament com del govern de la Generalitat palesen que la recuperació no arriba a la ciutat dels quatre rius; 9) perquè els del sector Est segueixen abandonats a la seva sort amb talls de llum i situacions de marginalitat; 10) perquè ni ajuntament ni l’ACA han fet res per evitar futures i possibles noves inundacions; 11) perquè res se sap del futur Museu d’Art Contemporani; 12) perquè per veure el nou Trueta en tenim per uns 20 anys! (càlcul fet a partir de les declaracions del Conseller i la mitjana del temps transcorregut entre habituals promeses i realitat). Naturalment el llistat tan sols és orientatiu, però no limitatiu ja que tothom pot fer el seu. Però com que les emocions són maques però no pas eternes, ja cal que es treballi per aconseguir reforçar la fidelitat de grup i així evitar un desencantament generalitzat.