«La meva feina pot semblar superficial però a mi m’ho ha donat tot»

Si li dic «deliciós gust de maduixa», vostè em diu...

Tendresa, tremenda tendresa. Era una criatura, va ser el meu primer càsting, van veure que tenia facilitat i em van donar aquesta frase estel·lar, deliciós gust de maduixa.

Ser guapa, alguna vegada li ha suposat un conflicte?

En alguna etapa de la meva vida no ho he portat bé, quan era preadolescent no volia sobresortir, volia ser com les altres. Ser el centre de les mirades és una cosa incòmoda.

Va saber aprofitar-ho.

Sí, vaig convertir les meves característiques físiques en una feina, he sigut una mica llesta. Ha sigut la meva eina i estic agraïda que els meus pares m’hagin parit així. No té mèrit, és el meu ADN.

Ser sempre perfecta. No l’esgota?

La veritat és que soc en una època formidable i l’edat juga al meu favor, però és cert que hi ha moments en què cansa. Ser guapa és relatiu, però li asseguro que tenir una aparença com la meva aixeca barreres.

Les aixeca vostè?

En absolut, la gent al veure’m pressuposa una sèrie de coses i marca una distància. La barrera la posen d’altres, no jo.

La molesta?

Sí, perquè soc molt comunicativa, m’agrada la gent, barrejar-me amb totes les persones, però d’entrada no m’ho permeten. 

Va deixar d’estudiar llavors?

Vaig seguir amb ajuda i amb ajuda dels meus pares, tots dos mestres. Em van matricular en un centre que es deia La Salla, allà vaig coincidir amb els Vicario. Ens adaptaven els estudis a les possibilitats de cada un.

Utilitza sempre calçat esportiu. Comença a vestir-se pels peus?

S’ha acabat portar talons, només per a una sessió de fotos, me’ls poso i baixo de la bastida al segon. Tinc una lesió molt dolorosa en un peu i els talons s’han acabat.

La lesió reial? La de la reina Letizia.

Doncs sí, neuroma de Morton, terrible, i gràcies que ho ha explicat la gent és més empàtica amb el problema. He de portar dos o tres tipus de sabata i sempre que puc vaig descalça.

Tot i així, si no el tingués, hauria abandonat els talons?

Sempre he sigut molt còmoda, però ara ja he adaptat el meu vestuari per calçar de manera còmoda. Per sort les vambes estan de moda.

La seva imatge sol ser de dona dolça i suau. Fa anys un fotògraf, José Manuel Ferrater, va treure el seu costat més salvatge. La va portar al límit?

Sí, va ser fantàstic. Vaig fer amb ell el catàleg de By Basi molts anys, i també amb ell vaig fer anuncis molt salvatges en blanc i negre. És clar que em va portar al límit dels moviments, era el seu estil, fins i tot em portava a aquest punt de l’agressivitat que a mi m’encantava i em continua agradant perquè m’agrada interpretar.

A part d’això, sempre li ha tocat el paper de noia bona.

És cert que és així, però jo disfruto amb totes les coses que em treuen del paper de la noia bona.

En un món tiranitzat per l’opinió, creu que prendre partit és sa?

Totalment, ningú m’obliga a prendre’n i no per ser personatge públic tinc l’obligació de situar-me, però jo com a persona clar que prenc partit en la vida.

Ha dit alguna vegada que és molt constant. També creu que la gratitud és important?

És fonamental, i ho dic de forma radical. Des de la gratitud estic donant sentit a tot el que he fet, al que m’ha passat, a totes les persones que m’han acompanyat sempre. I començo agraint l’ADN del qual parlàvem.

Tem que etiquetin la seva feina com una cosa superficial?

No, de vegades pot semblar superficial però a mi m’ho ha donat tot. He espremut totes les facetes que l’han envoltat: les persones, els països, les impressions a l’obrir els ulls...

L’edat, envellir, la preocupa?

Em va preocupar més fa uns anys. Sobre els 30 no paren de preguntar-te què faràs després, de gran, com als futbolistes. Mai se m’ha acabat la feina, una cosa m’ha portat a l’altra i encara visc de fer de model.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona