L'encarregat de teixir el destí del Girona té molt mala bava. O potser ahir és que estava de guàrdia. En molt pocs dies de diferència, s'ha passat de l'èxtasi a la crua realitat. Eliminar l'Atlètic de Madrid a la Copa és una gesta que mai s'oblidarà, encara que queda esmorteïda per culpa d'un cop d'aquells que fan mal. Una clatellada crua, la que es patia al camp del Betis. En un molt bon partit de futbol, un absurd penal de Douglas Luiz va llançar pel terra tot l'esforç i el bon treball que durant més de 90 minuts l'equip havia estat capaç de fer. A una excel·lent primera meitat, en què es va capgirar el gol inicial de Tello a còpia d'un exercici de desgast físic majúscul, li va seguir un segon acte en què tocava sobreviure. Es va fer, aguantant tot el que s'havia d'aguantar i fins i tot mostrant-se perillós al contracop, ja quan l'energia estava sota mínims. Fins a l'últim minut, quan en comptes de rebutjar el perill, es va preferir mirar el llibre d'estil. Douglas va ser lent i sapastre, fent caure Lo Celso dins l'àrea en el moment de treure la pilota. Canales va posar la cirereta a una brillant actuació marcant des dels onze metres.

Perquè ell, el migcampista del Betis, va ser un dels noms propis d'una matinal de futbol que va tenir ben entretingu el Villamarín. Canales en clau blanc-i-verda; Borja, en l'altre bàndol. És una sort pel Girona comptar amb el 10. Un futbolista d'un talent enorme, que millora amb el pas dels anys, com el bon vi. Ja no només la toca bé i té visió de joc, com quan va arribar. També té fusta de líder, pressiona, baixa a robar i fa ballar l'equip al seu ritme. Els d'Eusebio es van contagiar d'ell per refer-se de l'1-0. Perquè si alguna cosa té aquest equip, és que sap sobreposar-se a les adversitats. De patacades, ja n'ha rebut tantes, i de ben grosses, que s'aixeca per més dolorosa que pugui ser la desgràcia de torn. Al Villamarín, la primera gerra d'aigua freda va arribar aviat. Onze minuts esplèndids van quedar en un no-res per una falta innecessària. Perquè fins l'1-0 es ratllava la perfecció. No se li pot demanar que jugui com els àngels a un conjunt que disposa d'un dels pressupostos més baixos. Però sí que lluiti, que tingui fe, que es deixi la pell. Així és el Girona, capaç de plantar-se al camp del Betis pocs dies després de fer saltar la banca al Wanda, i discutur-li la possessió als de Quique Setién, amants com els qui més de la pilota. Pressió alta i no deixar pensar al rival, les claus per dominar durant els primers minuts. Fins que Pedro Porro va calcular malament i va fer caure Sanabria al balcó de l'àrea. Groga per a l'extremeny i falta perillosa que Tello es va encarregar de transformar en gol. Pam. Es va prémer l'interruptor perquè el Betis despertés. Van patir els d'Eusebio, sotmesos a la voluntat de Canales, Lo Celso i Guardado, imperiosos al mig del camp. Es patia amb les internades de Barragán i sobretot, de Tello. Durant uns minuts, es van acumular els córners per als de casa i al darrere es reculava. Això sí, el setge no es traduïa en ocasions. És més, a Bounou ni se'l veia. Almenys tocant-la amb les mans.

I així, resistint, el Girona va fer de Girona. Va aguantar el cop sense queixar-se per després aixecar-se. No ho semblava, perquè durant una estona, el Betis havia fet seu el partit. Preocupava veure com Doumbia no se'n sortia, més tenint en compte que Stuani estava sancionat i que Lozano, el seu teòric relleu, havia caigut de la convocatòria per lesió d'última hora. Però el que són les coses, l'ivorià també va aprofitar la seva inèrcia personal. Quan menys se l'esperava, va collir una pèrdua de Barragán, va habilitar per Portu i el murcià, llest, la va deixar per Aleix. L'acció havia agafat a Pau López fora de la seva porteria, pel que el d'Ulldecona només va haver d'afinar. Barraca. Un altre interruptor. Aquest, per activar els d'Eusebio i instal·lar el nerviosisme al Betis i a la seva parròquia. Els últism minuts del primer acte van ser una declaració d'intencions del Girona, que va buscar el segon i el va acabar trobant. No pas Portu, Aleix ni Juanpe, que van topar-se amb Pau en tres bones ocasions. Però sí Doumbia. Un altre cop protagonista. De nou, badada de la defensa i Portu que es feia amb la pilota. La penjava a l'àrea perquè l'ivorià, allà on sí és perillós, connectés un cop de cap picat que significava l'1-2. Premi a la constància.

El segon temps va ser del Betis. Si més no, pel que fa a la possessió, al domini. No vol dir que el Girona desaparegués, que se sotmetés a la seva voluntat. A mesura que els minuts van anar passant es va notar el desgast físic de la Copa, però també és cert que es va saber aguantar el tipus. Fins i tot quan Loren, una autèntica bèstia negra per aquest equip, va empatar. Contracop vertiginós i el davanter que l'enviava al pal canviat, fent inútil l'estirada de Bounou. Abans ja li havien anul·lat un gol a Bartra, símptoma que els de Setién anaven al que anaven. Sí, el setge hi era. Canales dirigia al seu gust, iniciava les accions d'atac i distribuïa perquè els seus companys acabessin fallant als últims metres. Li falta un 9 al Betis, això queda clar. Perquè ahir, tot i la sensació d'anar a per totes, no va acumular ocasions al seu favor. Mentrestant, el Girona es reforçava. Porro i Valery, amb targeta, van enfilar cap a la banqueta i van entrar Ramalho i Muniesa. Després, més múscul amb l'entrada de Douglas, que suplia Doumbia. L'ivorià, desespertat, va desaprofitar algun contracop; com també Portu, elèctric com sempre però també negat als últims metres.

Moria el partit amb el 2-2. L'esforç havia estat titànic i cada pilota rebutjada era un premi. Fins que va arribar l'últim minut. El decisiu. Douglas no va estar encertat i en comptes de la pilota, el que va xutar va ser el peu de Lo Celso. Penal. Per no faltar a la tradició, el rival de torn no el va fallar. Amb sang freda, Canales va enganyar Bounou. Una derrota dolorosa. A l'últim minut, com la temporada passada en el mateix escenari. Quin destí més cruel.