Moltes vegades havíem fet broma que, precisament amb ell de president, el Girona hagués pujat a Segona A després de cinquanta anys. De fet, em vaig posar les mans al cap el dia que vaig saber que assumiria la presidència del club. Ell també. Ens coneixíem de tota la vida, de compartir classe de petits. Va ser un president atípic. En tot. Fugia de la notorietat i s'allunyava dels focus en els moments de glòria, que en la seva etapa presidencial en van ser uns quants.
Després d'agafar el Girona en caiguda lliure cap a Tercera Divisió, va aconseguir dos ascensos consecutius, fins a Segona A. L'històric ascens a Segona, després d'una temporada en la qual els jugadors jugaven sense cobrar. Res nou en un Girona que duia molts anys enfonsat a l'abisme. No va perdre mai la calma. Només quan, després de pujar, va anar al despatx de Jaume Roures a Mediapro i aquest li va dir que el Girona ingressaria dos milions d'euros per drets televisius. «Per quantes temporades? Per quatre?», va preguntar Gusó. «No, per una», va ser la resposta de Roures. En aquell moment, si el punxen, no li troben sang. Se li va il·luminar el món. Gusó era una font inesgotable d'anècdotes.
Gràcies a Gusó, formant un tàndem singular amb Javi Salamero a la direcció esportiva, el Girona va pujar a Segona Divisió després de cinc dècades. I gràcies a les seves martingales, tripijocs i no sé què més, el club es va convertir en societat anònima un any després sortejant l'amenaça d'un descens federatiu. Era Josep Gusó en estat pur. Una barreja de persona inconscient, il·luminada, visionària i, per damunt de tot, astuta. A vegades, irresponsable per a si mateix. Gusó és un dels últims presidents del futbol espanyol que va perdre diners de la seva butxaca.
Va deixar la presidència després de dos anys a Segona A. Cansat, molt cansat. El seu últim partit fou el del famós penal de Kiko Ratón. Una altra vegada, el Girona al llindar de l'abisme. Un dels penals més estrambòtics de la història van marcar la frontera entre el descens (i la gairebé segura desaparició del club) i la permanència. Era el preludi del període més gloriós del Girona FC. Amb ell va començar tot. Sense l'etapa de Josep Gusó, amb les seves virtuts i els seus defectes, amb un permanent ai al cor, i amb la seva peculiar forma de presidir un club de futbol, no hauríem gaudit del Girona a Primera.
